Quan estavem amb el "pa i companatge" al carrer, o menjant a la taula de casa, i ens caia el pa a terra, l'agarràvem amb una certa gravetat i, tal com els nostres majors ens havien ensenyat, el besàvem. No fer-ho era un pecat. Besar el pa resultava llavors un acte de desgreuge cap un bé que ha patit un descuit. I és que el pa era un aliment bàsic que jo ja no vaig conéixer escàs, però que estava marcat a la memòria dels pares i uelos en contextes més dramàtics (la guerra, la pobresa...).
Besar el pa era (i per a mi encara ho és) un gest respectuós envers la memòria de tanta fam passada pels que van bregar per deixar-nos un món millor.
