dilluns, 26 de desembre del 2011

Els sanadors

Abans els xiquets jugàvem molt al carrer, el nostre medi natural. No hi havia pràcticament gens de tràfic, i les mares estaven tranquil·les. Anàvem amb pantalons curts i sempre tornàvem a casa amb els genolls més negres que un perol, i més d’un dia amb algun pelat als colzes o un bony al cap. Aigua i sabó, i mercromina, i tot arreglat. 
Però també hi havien colps més forts que comportaven ferides més serioses. Ahí entraven una vencillada, o una dislocació. Un mala caiguda, un xoc massa violent, i la monyica o el peu perdien la seva mobilitat i començaven a unflar-se amb un dolor espantós. Tornàvem a casa plorant i les mares ens portaven a la cadira preguntant-nos si “era precís jugar aixina”.
Fins fa poques dècades hi havien al poble una sèrie de persones que tenien el do de curar algunes dolències. Jo me’n recorde de Vicentet de Fassarroc, que sabia redreçar torcedures, girades de peu… També mon pare me n’ha anomenat altres: El tio Vicentet de Torres, el tio Enrique l’Espaseta, la tia Salvadoreta del carrer l’Aurora, que curava la ‘sipenla’, el tio Francisco de Sant Peret, el tio Vicent de Sempere, que curava l’aliacrà, la tia Roseta de Pebrera, que trencava l’enfit. La medicina encara romania estranya per a la gent més senzilla, i la gent confiava més amb el saber de aquesta gent: sols si la cosa no tenia remei llavors els metges entraven en escena. 
Una persona de molta anomenà era el tio Joaquín de la Xara. Sembla que durant la guerra civil es va oferir de voluntari (amb una altre d’Extremadura, m’han contat) com a ajudant sanitari de metges que, a través de cadàvers, estudiaven l’anatomia i altres aspectes del cos humà. Això li va donar una valuosa experiència que després li va vindre bé per servir als conveïns primer i després a molta gent de pobles de la contornà. A mí em va atendre una vegada que vaig caure malament quan passavem el dia en la finca de la tia Maria del Rullo en Dénia.
Però el que recorde millor és una altra ocasió, que em va tractar Vicentet de Fassarroc. Jo era dels xiquets que cada dia queia un o dos bacs (manca de vitamines?), i he tingut bones trompades en vàries ocasions. Una volta, amb la monyica totalment unflada i sense poder recolzar-la de cap manera, mon pare em va portar a casa d’aquell home. Ja era major, el recorde alt i flac, i amb la cara seriosa, em va prendre delicadament el braç i, amb els seus dits experts, començà a tocar-me tots els costats de la monyica dolguda. Al mínim gemec meu ell deixava de prémer, i buscava un altre lloc per explorar. Era com si estiguera visualitzant, a través del tacte, la situació del meu esquelet en aquella part ferida del braç. Jo em vaig tranquil·litzar, ho recorde molt bé. 
Però al cap d’una estona es veu que ja tenia molt clar com estava la cosa, i tot seguit note que em pren fermament, amb les dos mans, la monyica dolguda, i comença a estirar-la, girar-la, doblegar-la, sense cap consideració pels meus gemecs de dolor i els meus ulls totalment oberts i plorosos. Va ser menys d’un minut, però jo vaig vore totes les estrelles del cel. Aquell home va fer la seva feina sense titubejar. Mon pare em mirava amb la gravetat que aquell tràngol implicava, comprenent que aquell dolor era el preu inevitable de la meva curació. Als pocs minuts, jo ja més tranquil, vaig notar que la mobilitat tornava a aquella articulació ferida, i la inflamació començava a minvar. El dolor que aquell vell m’havia fet havia fet desaparéixer totalment la terrible luxació que patia i finalment, tot el braç començava repredre la seva habitual elasticitat. De la por més profunda vaig passar a l’agraiment més sincer. 
I al santdemà ja estava jo de nou ‘corrents’ pel carrer Sant Vicent, amb els altres xiquets, però el dolor que restava a l’avantbraç m’advertia que no fera cap volantí perillós, perquè si no ja sabia ‘com em pararia el tratge’.

diumenge, 18 de desembre del 2011

L'olor dels vàters del Savoy

Diumenge de vesprada tocava cine, les mares ens donaven deu duros i nosaltres ens compravem el berenar i les bolletes del cine.
-Què fem? Anem al Savoy a veure una pel·lícula de Bruce Lee, on la pantalla s'omplia de “xinos” donant-se bastó o bé anem a la Gran Via i mirem l'última de Bud Spencer i Terence Hill.
A l'Olímpia ni pensar-ho, sols feien una peli, d'estreno, però una peli, i nosaltres pensàvem passar tota la vesprada.
Quasi sempre decidíem anar a la Gran Via, entre altres coses per fugir de l'olor dels vàters del Savoy; sols recordar les seues portes de fusta, com les portes de l'oest i eixa olor, que marejava, ja em donen arcades.
A més a més a la Gran Via teníem a Tere la Castanyera per comprar-nos un cucurutxo de cacaues i tramussos, amb això i un picolo no ens feia falta res més.
Per fi entravem al cine; no estava molt curiós, que digam, ple de corfes de pipes i amb les butaques de skay prou esgarrades.
Recorde la gent xarrant durant la pel·lícula, senyal que no els importava massa la història, i que l'argument era prou simple; sols és guardava silenci quan rodava un pikolo per baix dels seients. 
Si el pikolo topolava amb els peus de les butaques s'escoltava una remor de desencant, però si el pikolo rodava fins baix la pantalla, travessant totes les files podíem escoltar fins i tot una ovació.
El cine començava a les cinc, a les set la segona i després ens quedavem de vegades a repetir un tros de la primera pel·lícula. En eixir tornàvem a mirar la cartellera on hi havien fotos de la peli i una breu sinopsi, o això deia allí; sinopsis, quina paraula més rara; al cap i a la fi, tan sols era una espècie de resum.
Al final, recordant les botzinaes de Bud i Terence, tornavem a casa.
I conte contat, diumenge passat.
Quants records!

Nota de l'editor: Pikolo o Picolo: marca de beguda refrescant gasosa de color roig transparent. L'autor es referix a les botelles buides o mig buides.

dimecres, 14 de desembre del 2011

L'humil llaurador que va a defora

Hi ha (o hi havia) una estampa molt característica als nostre terme: la del l'humil llaurador que va a defora amb la vicicleta. Al portamantes duia la barxa amb la roba sequiera, la botija i el saquet amb l'àpat que la dona li haurà preparat a primera hora del matí. 
Sobre la barxa s'acomodava un gosset falderet (de pèl curt per evitar les molèsties del serreig o altres herbes espigoses) que, tot obedient, no es movia del lloc. No calia ni nigar-lo. [El meu era Treski, com el de la família Ulises, del TBO...] 
Una vegada al tros, calia posar-se la roba sequiera i entrar a posar-se al tall, el lloc on s'havia quedat la feina del dia anterior: tonyar, rascar, replegar la brosta, etc... El gosset es quedava sol·lícit al costat de la barxa (i de la bicicleta també) a la soca d'un dels tarongers. La veu del seu amo així li ho havia manat, i no el desobeiria pràcticament en cap moment. 
Si s'acostava algú al lloc on estava la barxa, l'animal començava a lladrar per a que el seu amo s'assebentara d'una possible visita. Aleshores aquest deixava el que estava fent i s'assomava a la vora del troç, per veure qui era la causa dels lladrucs. Solia ser un veí, o qualsevol altre conegut.

Al pare no li agrada que…

No sé si és interessant recordar com els nostres pares ens parlaven en tercera persona, sobre tot en situacions severes. 
Per exemple, si algun dia havia fet 'foja': 
–Hui no has anat a escola? No enganyes a la mare!... 
O també 
–Vine, dis-li a la mare què 'el' passa (quina cosa et passa), que 'el' veig mústio...
I amb mon pare, anant a rascar: 
–Al pare no li agrada que et deixes tantes 'llobaes' quan passes el llagó per baix el taronger.

Jo també he pillat el temps en que als pares els parlàvem de vosté. a l'igual que qualsevol altra gent major.

dissabte, 19 de novembre del 2011

Els fesols de careta

La fesolera comuna (Phaseolus vulgaris) es va introduir prou ràpidament i, com a prova, Cavanilles esmenta en molts llocs les produccions d'aquest llegum. Trobem cites d'esta planta a nombrosos pobles del País Valencià, tot i que, pel testimoni de Cavanilles, pareix estar menys escampada que la dacsa. El nostre botànic arribà a dir que a Borriana resulta usual l'obtenció de dues collites de fesols a l'any. 
De bell nou ens trobem amb una denominació medieval que ja era utilitzada a la València del segle XIV per Francesc Eiximenis, segurament per anomenar altres llegums de gra, pertanyents a la tribu de les Phaseolies, d'origen euro-asiàtic, com el fesol d'Egipte (Dolichos lablab) o més probablement els fesols menuts, fesolets o fesols de careta (Vigna sinensis), el fesol de Mungo (Vigna Radiata) etc. J. Quer assenyala que el conreu de la fesolera americana era molt important a mitjans del segle XVIII a Catalunya i Aragó, segons J.V. Maroto Borrego professor de la Universitat de València en el treball Les plantes americanes d'ús agrícola a les observacions de Cavanilles
Els fesols de careta, de la careta o «caretos» són típics, al País Valencià, de les comarques de la Ribera, de la Costera, de la població d´Oliva –una illa en la comarca de la Safor–, de la Marina Alta i de les Illes Balears. 

Refrany sobre els fesols de careta
«Es miren com els fesols de careta». 

Antiga copla
En este poble d’Oliva 
passen coses molt regrans, 
van per fesols de careta... 
i els ixen els escolans.

Gastronomia
S'utilitzen per fer l'arròs al forn d'estiu i per al plat típic d´Oliva, les pebreres farcides, entre altres guisos.

Seqüències d'un drama casolà

Resum de les fases clàssiques del pare (o de la mare) quan el xiquet (o la xiqueta) no creu ni a la de tres: 
1) Enquetar-se. 
2) Acaçar-lo. 
3) Sampar-lo. 
4) Mampendre-lo
5) Caixcar-li un calbot. 
6) Pegar-li un batecul
i 7) Marmolar-lo mentre plora.

diumenge, 6 de novembre del 2011

…les animetes que s'han perdut

La vespra de Tot Sants ma uela encenia dos ciris d'eixos grossos i de color roig i els deixava tot el dia i la nit. A l'endemà continuaven allí tot lo dia... 
Quan veia a ma uela amb els ciris en la mà, li preguntava: Iaia, per a què són els ciris? i ella sempre em responia el mateix: Són per allumenar les animetes que s'han perdut i que troben el camí. no ixcau al carrer que vos-se'n pot emportar una. Hui és la nit de les ànimes, quedeu-vos ací en la iaia
I nosaltres guaitàvem per la portella a la foscor de la poqueta nit, cagaets de por.

dissabte, 5 de novembre del 2011

Ausiàs March i Oliva

El nostre poeta nacional és i serà únic com poeta, no cal discutir-ho. No hi ha qui gose fer-ho. Però també va ser un senyor feudal com tants d'altres, en equilibri inestable entre la brutalitat i la justícia. Com ho és la seua poesia, en equilibri entre l'Edat Mitjana i el Renaixement.
Hi ha documentat un fet de la seua vida on es fa esment d'Oliva de passada.
Els conflictes d'Ausiàs March amb els seus moros de Beniarjó varen ser freqüents. 
A l'agost de 1434, Abencaer, àlies Cina, és considerat culpable d'un robatori però ell n'acusa Ausiàs March. Tot seguit és jutjat i el nostre poeta el condemna que li siga tallada la mà dreta. La sentència és executada. 
L'octubre del mateix any el moro Fumeyet ha deixat Beniarjó i s'ha establert a Oliva, la qual cosa és punida per Ausiàs March amb una multa de huitanta florins.
Tret de Martí de Riquer a Història de la literatura catalana, 2, pàgines 477-478

Vesprades grises a poqueta nit

vesprades grises
Ara que comencen els dies de pluja i humitat, recorde les vesprades dels hiverns en què havíem d'estar els xiquets en casa, sense poder eixir a jugar al carrer. Algunes d’eixes vesprades jo estava a casa ma uela, una casa d’aquelles de tres navades, pati i corral.
En la segon navà es trobava l’estança que hui diríem el comedor: comforme entres a la dreta la ximenera encesa, dos armaris obrats a la paret i, enfront. l’escala que portava al primer pis, on es trobaven les habitacions dels fills, i l’accés a la cambra, tan baixeta que per assomar-te pels finestrons del carrer tenies que agatxar-te per no topolar amb les meulaes. En la tercera navà estava la cuina i un vàter, que era com diem al quarto de bany quan encara no teníem la tina. Jo encara he conegut mon pare llavar-se amb una gaveta i una pastilla de sabó sentat en una cadira enmig del pati. Al fondo de la casa el corral, a vegades amb portella al carrer de darrere.
Vesprades grises, “a poqueta nit”, amb els carrers banyats i buits, impossible jugar amb els altres xiquets, que també s’havien quedat a sa casa. Després de berenar (pa i llonganissa, què bona!) em passava llargues estones assoles. I, clar, m’avorria. Sobre tot a casa ma uela.
Recorde dos coses que posaven especialment nerviosa a ma uela, també als altres majors. No suportaven vore girar una cadira sobre una pata. Ni tampoc fer girar un paràuies obert sobre la seua punta. “No fages això, que pot caure casa”, m’advertien seriosament. No era un marmoló normal: t'ho dien tot convençuts. Quan amb una mà posaves una cadira (aquelles cadires de bova, baixetes) tombà cap arrere sobre una sola pata, fins trobar un equilibri peculiar, i la fees girar com un trompo, o obries un paraigües i el posaves de punta en terra i el fees girar com uns cavallets de fira, immediatament una veu severa et manava que deixares de fer-ho. “Per què?”, preguntava jo, i la contestació era qualsevol cosa menys racional: “No em faces parlar i creu!”. I ahí s’acabava tot. No li pegaves moltes voltes al tema. T’ho manaven hi ho fees, i au. 
I mentres, al carrer, la nit ja havia caigut sobre les cases, i arribava l’hora de pensar en què fem per a sopar.

dissabte, 22 d’octubre del 2011

De matxutxos i matxutxes

1. Ara ja no es diu matxutxo (ni matxutxa): ara es diu 'single', que és més 'cool'. L'altre dia, en una paella organitzada per la falla de baix de ma casa hi havia una taula per a 'singles' de més de vuitanta persones. Fa vint anys arrere a ningún matxutxo li haguera fet ninguna gràcia que el vegueren en ella, però ara que es diuen 'singles', és molt diferent! 
2. ¿A casa vostra no guardaveu les taronges escampadas dalt la cambra per a que duraren més? Sobre tot les valències, que segons passaven els dies, anaven matxutxant-se i, quan alcançaven un cert punt, convenientment apretades aconseguiem mig got de suc natural que xuplavem amb les dos mans contra la boca, amb un característic moviment dels dits que acabava deixant la taronja totalment buida. Qué bones estaven les taronges matxutxes!

dimecres, 7 de setembre del 2011

3 de novembre de 1987

Aquell dia ningú esperava la pluja. El dia abans havien previst sol els meteoròlegs però de sobte el cel canvià a color negre. Feia uns mesos que havia començat a treballar a Ràdio Oliva i uns anys abans al diari Levante. Com tots els dies em passava per l'Ajuntament a veure què passava pel poble.
M'havia deixat el cotxe a la Plaça de l'Església, davant de Santa Maria, i vaig baixar pel carrer l'Hospital cap a l'Ajuntament. Començava a caure una forta tromba d'aigua. El que en principi semblava una tempesta normal es va transformar en el dia més greu de la ciutat durant dècades.
A l'entrada del Consistori, a mà esquerra, hi havía un despatx des del qual l'alcalde d´Oliva Pepe Llorens, podia escoltar el que anaven dient els efectius de la policia local per mig dels «walkie talkies». Els nivells d'aigua començaven a preocupar de ben prompte.
Sobre les onze del matí era tallada una vegada més la N-332 al seu pas pel terme d'Oliva pel desbordament del Gallinera i la forta pluja. El trànsit era desviat per l'Autopista AP-7 per la Guàrdia civil. L'alcalde duia la coordinació i es posava cada vegada més nerviós.
També es desbordava minuts després el riu Alfadalí, al seu pas pel barri de Sant Francesc, causant la lògica alarma entre els veïns i sobre tot al C.P. Alfadalí ubicat a les immediacions del llit. Els alumnes foren evacuats a la primera planta del centre escolar ja que els nivells de les aigues en pocs minuts pujaren més d'un metre.
Amb autobús es va evacuar els alumnes dels col·legis Sant Josep de la Muntanya en la carretera d'Oliva al Mar i Verge dels Desemparats ubicat en barracons junt al C.P. Lluís Vives. Després també evacuaven als alumnes del C.P. Alfadalí, després de varis intents frustrats ja que els autobusos no podien passar per determinats llocs i fins les tres de la vesprada no es va fer la evacuació completa. 
I la situació al barri de Sant Francesc?. Era de pena. A partir de migdia les fortes plujes transformaren en rius carrers com Niño, Sant Ignasi de Loyola, Comte d'Oliva, etc. Vaig decidir anar a ma casa perquè es deia que tot el barri tenia més d'un metre d´aigua. En arribar al carrer Niño em vaig trobar un autèntic riu d'aigua que desplaçava cotxes i tot tipus de materials en direcció a la Porta del Sol.
Una dona em va dir que estava boig intentant creuar-lo, però ho vaig aconsseguir encara que la força del corrent quasi se m'emporta. Mullant-me tot fins al cap, vaig travessar el carrer Santa Rosa, el carrer Santa Isabel i el llavors «General Godet» (avui Músic Álvar Marzal) fins aplegar a ma casa, en el número 28 del carrer Sant Ignasi de Loyola.
Com m'esperava, tot era aigua i els meus pares no paraven de traure-la de dintre de casa. Em vaig posar a ajudar-los durant tot el dia fins que vam aconsseguir al dia seguent netejar-ho tot. Però les pèrdues en mobles i ensers per a tots eren molt importants. Hi hagué fang i brutícia durant moltes setmanes després per tot lloc. 
Desenes de cotxes, uns trenta, anaren a parar a la zona on hui en dia està el Conservatori Josep Climent, dintre dels horts, arrastrats pel corrent. Afortunadament no hi hagué danys humans, però aquelles inundacions sacsejaren la pell de tots els veïns del Barri de Sant Francesc, que es vegeren afectats per la catàstrofe.
Es va confirmar que Oliva havia batut el rècord mundial d'aigua recollida en 24 hores. Foren 817 mm per metre quadrat. La ciutat estigué incomunicada totalment, la llum tallada i era impossible aplegar a la zona de la platja si no era amb embarcacions a motor. L'Ajuntament va valorar les pèrdues en 6.000 milions de pessetes.
Sant Francesc va tardar molts anys en superar aquella catàstrofe natural. A partir d´aquell día la ciutat va començar a planificar les seues infraestructures hidràuliques per previndre de cara al futur. Hui en dia ja no seria igual. Els treballs de canalitzacions, els rius, els embornals i les séquies han millorat moltíssim el drenatge del nostre terme, encara que hi ha punts en els que cal treballar de cara al futur. I recordar sempre la dita aquella que diu «A la vora del riu no faces niu». Jo no el faré per si de cas.

dimarts, 6 de setembre del 2011

Alicante?

L'acudit més antic que recorde, contat a la meua família i que sempre ens ha desdibuixat almenys un somriure de complicitat a casa, ha sigut una contalla molt del poble. Anècdota? No ho sé. Però ja sabem que els d'Oliva solem ser molt dotors.
Això diu que, al ple de migdia, al Racó de les ermites, a l'ombra escassa del tendal del bar La Puerta del Sol, hi havia un home assegut a una cadireta de bova, recolzada a la paret. La boina sobre el front i mig endormiscat, sent com se li acosta un cotxe i se li posa al davant sense parar el motor.
Un estranger trau el cap per la finestreta i li pregunta amb un fort accent:
Alicante?
I ell, tot incorporant-se una miqueta, retirant-se la vora de la boina de sobre les celles i mirant-lo amb un mig-somriure, li respon sense dubtar:
–Està bé. Si vosté em canta… jo li balle

L'ofici de municipal

L'ofici de 'municipal' no sempre ha tingut el prestigi social que ara coneixem. 
Abans, els homes bragats i feiners tenien el seu jornal anant a treballar a defora, o a l'obra, etc. 
Els 'empleats' (policies municipals) eren aquells bons homes que no podien dedicar-se a la terra o altres treballs físics, per la qual cosa no els quedaven moltes opcions, totes elles amb un punt menor de consideració, i que no era motiu d'especial orgull personal. Entre altres coses, perquè no es demanava ningún nivell cultural fora del habitual en una persona plana del poble. Ahí entrava l'ofici de municipal. 
A les acaballes d'aquesta època hi estava el Cabo Panera (Batiste Panera), un home de caràcter fort i gènit brusc, del qual es contava una anècdota prou divertida. 
Era peculiar la seva estampa montat amb la 'Mobilette' de l'Ajuntament vestit d'uniforme. Els xiquillos li teniem prou temor. 
Als començaments dels anys del boom turístic, es conta que una vegada un cotxe foraster, de madrilenys suponc, es va parar al seu costat preguntant-li "Dónde se encuentra la Casa Consistorial?". 
Aquella paraula no formava part del vocabulari del nostre protagonista, però lluny d'amoïnar-se, el cabo Panera els contesta: 
–"Miren, no sé dónde se encuentra la casa consistorial, pero vagen a casa Pepito Xorro, que si no ho troben allí, entonces no ho trobaran en ningún puesto."

diumenge, 4 de setembre del 2011

Coses de xiquets i xiquetes

–Roseta, corre que ofeguen a la teua néta!!!! 
Cridava tota espantada la tia Conxa, la dona del cabo, dels forestals del terme d´Oliva, al temps que corria pel carrer del Carme vers el carreró on vivien Roseta i la seua néta Teresa. 
Roseta no s'ho podia creure; ella havia acompanyat la seua néta de quatre anys a l'Hort de Palau, l'havia deixada al carrer Sant Joaquim on estava l'escola dels cagons, i allí estava fora de qualsevol perill. 
Aquell curs –parlem del 1943-44– la mestra dels menuts era Doña Maria; els majors tenien a Don Fernando, Don Tomàs i Don Vicente, entre altres. 
–Què passa Conxa? 
Doña Maria s'ha tornat boja i té a la teua néta agafada pel coll, els peus no li toquen terra i ja està de color blau!
Bona era la meua besàvia; ella era la que portava la casa endavant, i no hi havia de consentir que cap mal li passara a la seua néta Va córrer carrer avall, fins arribar a l'escola i poder mamprendre a Doña Maria. 
Teresa va veure arribar a sa uela, quan ja li faltava l'aire, i va pensar: “Ja estic salvada”. I així va ser de moment, perquè una vegada calmada la uela, la néta va pagar les conseqüències.
–I tu…! al “quarto de les rates”!
Baix l'escala hi havia una habitació menuda i fosca. On, dins dels cabets dels xiquets i xiquetes, passaven les coses més horribles. No sé el temps que va estar allí, però li va paréixer una eternitat. 
–Clar! Com, Manolo “la Col” és el seu preferit… –comentava Teresa amb les seues amigues.
Barallar-se amb ell havia estat una ofensa molt greu i molt difícil de digerir per Doña Maria.
Menys mal que més endavant guanyaren un premi de l'ajuntament, compartit amb Pilar Navarro i un altra amiga. El premi consistia en una invitació per a les tres, al cine d'Olímpia acompanyades pel senyor alcalde, davant la mirada envejosa de Manolo “la Col” que, als quatre anys, per a ma mare era el mateix dimoni. Coses de xiquets i xiquetes, és clar!
Curs 1943/44 a l´escola dels cagons del Hort de Palau
Aquesta foto pertany a l'anècdota "Coses de xiquets i xiquetes", la mestra és Dña. Maria, i el xiquet del seu costat Manolo "la Col", la protagonista Teresa "del Carrerró" està situada a la primera fila.

dissabte, 3 de setembre del 2011

Besar el pa

Quan estavem amb el "pa i companatge" al carrer, o menjant a la taula de casa, i ens caia el pa a terra, l'agarràvem amb una certa gravetat i, tal com els nostres majors ens havien ensenyat, el besàvem. No fer-ho era un pecat. 
Besar el pa resultava llavors un acte de desgreuge cap un bé que ha patit un descuit. I és que el pa era un aliment bàsic que jo ja no vaig conéixer escàs, però que estava marcat a la memòria dels pares i uelos en contextes més dramàtics (la guerra, la pobresa...). 
Besar el pa era (i per a mi encara ho és) un gest respectuós envers la memòria de tanta fam passada pels que van bregar per deixar-nos un món millor.

dijous, 18 d’agost del 2011

Pebreres farcides: la Recepta

Ingredients:
una cabeça d'alls
pebreres -20 (*)- (3 kg)
tomaques -3 kg-
fesols de careta -3/4 kg-
jolivert
recorte (tonyina) -3/4 kg-
arròs i oli
Les pebreres es tallen la vespra -s'han de fer un poc músties-,primer es netegen amb aigua i sal, es talla la part de dalt i es buiden; es posen cul per avall i s'esguiten amb sal per dins i per fora.
La tonyina es posa en remulla (unes 2 hores) mentre trossegem els ingredients, i li canviem l'aigua 3 vegades, es llava i es trosseja amb bona cosa d'aigua.
La tomaca es pela i es talla a trossets sense llevar les vinces (6 o 7 tomaques). Deixem 6 o 7 tomaques per posar-les baix i damunt.
Els fesols es trenquen i es llaven.
Els alls, a trossets.
Un grapat gran d'arròs per cada pebrera i n'afegim 2 grapats més. Mesurem l'arròs en un got; per cada got d'arròs, 2 dits d'oli.
Posem l'oli al foc, els alls, la tonyina ben escorreguda i la fem ben fregida, els trossets de pebrera (unes quantes voltetes), aboquem la tomaca, la deixem bollir, afegim els fesols. Ho deixem a foc mínim al voltant de 1/2 h. Quan encara queda un poquet de "caldo" s'aboca l'arròs i es meneja. S'ha de quedar un poc de "caldo"; si la tomaca no té prou suc, li afegim un poquet d'aigua mentre està coent-se.
Part de les tomaques que hem apartat les tallem (mig dit de grossària), i les posem al cul de la cassola. Col.loquem damunt les pebreres i posem la mescla a cullerades (abans d'omplir-les tastem la mescla per si no té prou sal) Amb la resta de les tomaques (un dit de grossària) les tapem.
Tapem la cassola amb paper d'estrassa (banyat pels 2 costats) i al forn (a 180º, unes dues hores com a mínim.
Espere que ixquen bones. Bon profit !!
(*) 20 pebreres mitjanceres.. segons com siguen de menjadores.. A ma casa en mengem 8 persones i amb un poquet de sort en poden sobrar 2.

dimarts, 16 d’agost del 2011

La merda ja no és el que era

Hui la punxem amb un palet i li fiquem una bandereta; als anys 50, existia la professió de merder, el qual anava amb el cabàs i la granera recollint les merdes dels gossos que hi havia pel carrer, perquè la merda dels animals més grans eren una “delicatessen” difícil de trobar.
Quantes vegades m'ha contat mon pare que en tornar de treballar si l'haca buidava l'intestí, ell es llançava ràpid a recollir els cagallons; fins i tot quan tornava pegant un mosset, no se li escapava cap bonyiga, i no li feia cap fàstic la situació.
En arribar a casa es posava la merda al corral baix dels animals, per a què amb les pixarrades i el temps anara tot descomponent-se. Quan ja n'hi havia prou, amb els ganxos, la treien i la portaven al tros, per a fer-ne un bon muntó i després escampar-la amb el cabàs.
Com no vull donar agonia, vaig a contar-vos l'anècdota en qüestió: tenia Montilla la barberia al carrer Retor i treballava el seu fill d'aprenent de l'ofici. Quan va passar un carro i l'animal en va fer un bon pilot al mig del carrer. Després d'uns moments i en vista que l'amo de l'animal no se'n va adonar, Montilla fill es va deixar el client amb la barba plena de sabó i va eixir com un coet amb la granera i el cartonet per recollir-la.
L'altre dia venia mon pare de “tallar-se el monyo” i li deia Montilleta: Recordes Paco? “No se m'escapava cap”. I ell el felicitava: “És de veres; sempre has estat molt espavilat”.
M'imagine l'escena amb música d'Ennio Morricone; tots en la barberia, com en qualsevol pel·lícula de l'oest, a veure qui era el més ràpid.
Jo l'he escrita però l'anècdota és de Paco la Claus, fill de Maria la Claus.

divendres, 12 d’agost del 2011

La Font Salada

De vegades no som a temps per a parlar amb els teus, perquè som menuts o simplement perquè pensem que sempre van a estar ahí. Jo no puc contar-vos la història relacionada amb [les persones d']aquesta foto (ja ens falten físicament alguns d'ells), però si que us puc dir que el bar era el Bar Merendero la Isleta en la Font Salà (casa que encara existeix, disfrutem d'ella i del seu meravellós entorn) i us podria contar moltes historietes relacionades amb els meus cosins que hem viscut allí, però això és ja una altra història.
Aquest bar era dels meus avis Domingo i Isabel, de ben segur que molts de vosaltres heu estat allí menjant-vos una paelleta.
Aquesta foto és de 1970, jo no estava ni en el pensament, però és bonic vore els inicis de les històries encara que siga en fotografia.
Si teniu alguna història o algun record relacionat amb aquest entorn, seria bonic conéixer-lo.
Gràcies.
Bar Merendero la Isleta

diumenge, 7 d’agost del 2011

Sabatina (2)

Ampliant a allò que diu Carme Girau envers la "sabatina" (vegeu Sabatina (1)) us contaré que els xics que erem dels moviments juniors i juvenils tambè anavem a la sabatina els dissabtes a boqueta nit. Imagine que les monges farien la sabatina més prompte,no fóra cas que al final es fera una sabatina mixta. Després de la sabatina anavem a jugar als futbolins, a veure el televisor en blanc i negre, que tenia electrodomèstics Salabert, que era el primer televisor públic a Oliva i sobretot anàvem al mercat on hi havia un home que venia ous. Quan alguna dona anava a comprar-ne ens posavem a cridar: Eixos ous estan pollats, eixos ous estan pollats... fins que el venedor arrencava a córrer darrere de nosaltres per tal de donar-nos alguna bescollada o galtada. Però nosaltres corriem més i no ens alcançava.

Sabatina (1)

La "sabatina" era un conjunt d'oracions, càntics i pregàries que es resaven els dissabtes per la vesprada (trobe que ací només al Rebollet) en honor a la Verge.

…a les nostres noses...

A primeries de la democràcia, quan la nostra llengua começava a estar ben considerada em va arribar una invitació d'un casament. La tarja d'invitació deia: Sabeu que ens casem? Us invitem a les nostres noses... Com que noses no és el mateix que noces, els amics els van respondre: No fa falta que ens inviteu a les vostres noses. Les noses se les passeu a soles, que ja sou prou fadrinets.

dilluns, 1 d’agost del 2011

Els Porrats d'Oliva

Oliva celebra dos Porrats tradicionals, el de Sant Antoni, al voltant del 17 de gener i el de Sant Blai, el dia 3 de febrer. El de Sant Antoni obri des de la seua fundació la Ruta dels Porrats de la Mancomunitat de Municipis de la Safor. Porrat etimològicament ve del terme "torrat", un dels productes que s'hi venia. El "torrat de cigrons" és junt amb altres fruits secs com les faves, ametlles, cacaues o avellanes, un dels productes a la venda, junt a torrons, dàtils, panses i altres productes típics.
El Porrat de Sant Antoni Abat té lloc al llarg de tota la jornada del dia 17 de gener, que és la festivitat del sant, seguint la tradició mantinguda a Oliva de manera interrompuda durant segles. De les antigues "Eres de Santa Anna", al costat de l'actual C.P. Santa Anna, el Porrat es traslladà a la Plaça de Sant Roc, el seu actual emplaçament. Durant tot el dia hi ha venda de productes tradicionals tals com a fruita secs, dolços, dàtils i productes gastronòmics per a tots els interessats. Des de fa més de 10 anys al seu voltant l´Ajuntament monta un Mercat Medieval amb animació paral·lela i s´han recuperat tradicions com les Calderes de Sant Antoni, que antigament servien per donar de menjar als pobres i hui en dia s´ha convertit en una festa gastronòmica que està organitzada per la Comissió de Festers de Sant Vicent i que consisteix en fer vora 20 calderes amb "arròs caldós amb fesols i naps", repartint racions per a unes 3.500 persones.
La nostra ciutat celebra el 3 de febrer el seu tradicional «Porrat de Sant Blai» una celebració que no té la transcendència del Porrat de Sant Antoni de gener, però que seguint la tradició se celebra almenys des de principis el passat segle XX en el cor del barri del Raval.
Segons resa la tradició l'origen del Porrat de Sant Blai d'Oliva podria tenir relació amb el porrat de Sant Blai de Potries, que se celebra durant segles. Els olivans que sortien cap a la veïna localitat de Potries el dia de Sant Blai, solien muntar una sèrie de llocs de venda de productes tradicionals valencians a la sortida de la població, concretament en el carrer la Font d´en Carròs, a les antigues Eres de Blasco.
En algunes dècades era costum adquirir en els llocs de venda d'aquests mercadets tradicionals valencians la «Mocadorà», un mocador amb dolços de massapà que se solia regalar a la núvia o a l'esposa. També productes agrícoles de l'època actual o fruita seca, artesania, etc. Alguns anys també es desenvolupaven les tradicionals «Corregudes de joies» amb premis als millors que corrien «a pèl» sobre els animals.
Amb el pas dels anys el Porrat es va traslladar des de l'extraradi al cor del Raval, la Plaça de Ganguis, on se celebra en l'actualitat. Des de primeres hores del matí fins a ben entrada la nit centenars de persones, sobretot escolars amb els seus familiars o mestres, acudeixen als llocs de venda en els quals es poden trobar fruita seca i productes tradicionals de l'hivern com el dàtil, la canyamel la regalèssia a més de dolços com els martells de caramel ,"puros de brea" o pomes dolces, entre altres productes.

Oliva és ja el meu poble d’adopció

Oliva és ja el meu poble d’adopció, el meu “poble polític”, com la família de Rosa és la meua família política. Mai no havia xafat Oliva abans de conèixer Rosa, així que no tinc una història personal amb eixe poble que puga separar de la meua dona. Que damunt és olivana fins la medul·la, com la seua família.
És un gran lloc, un gran lloc profundament valencià, molt més que la mateixa València. Gairebé trenta mil persones vivint molt majoritàriament en un valencià molt ben parlat: el lloc on anar a ensenyar-te la llengua, com aquell que va a Londres per tal d’ensenyar-se anglés.
Podeu veure el casc antic d’Oliva des del castell de Santa Anna, que el domina. A la dreta teniu l’església de Santa Maria i la part més “noble” del poble, la Vila. Seguint cap a l’esquerra al centre de la imatge l’església de Sant Roc, antiga mesquita, i al seu voltant el Raval, l’antic barri morisc. I més a l’esquerra El Pinet, el barri per dir-ho ràpid i senzill dels gitanos (i dels anglesos, des de fa uns anys), sense església que el definisca. Al fons, entre camps de monocultiu tarongeril, els pobles de la rodalia: Piles al centre, L’Alqueria de la Comtessa a la dreta, més difícil de veure. I al fons, a la dreta, la platja d’Oliva. Per ahí distingiríeu la ratlla blava de la mar si el dia haguera estat un poc més clar.
No vos recomanaré que aneu a Oliva. No vull que vingueu mai. Vull que feu com els madrilenys, que agafen el tren directe fins la platja de Gandia i d’allí no passen. Oliva, amb els seus carrers moros i els quilòmetres de platja verge i el muntanyar i la casa de Maians i les coques a la calfó i els figatells i el valencià preciós... les borles, la fred, emponnar-se, els xics alforgassats, els pubs enforfoguits... a gusades que m’agrada Oliva només per a mi!
Trobat a Internet (07/01/07)

dimarts, 19 de juliol del 2011

Pebreres farcides

Ràpid: que algú apunte la recepta de les "pebreres facides", que cada volta se'n veuen menys, i no sabeu què bones estan! Als amics que em visiten per l'estiu a la caseta de la mar els encanta tastar-les. La forma de menjar-les més genuina és "a mos redó": n'agarres una amb la mà i li poses una 'tallaeta' de pa baix per a que l'oli no et xorre damunt, i a disfrutar.

Aquest dinar era ideal per passar el dia a la mar o quan la gent anava "a defora": amb un mínim de traça, tenies un menjar complet, saborós i net. Per acabar, una bona tallà de meló o quatre 'ciriuelos'. Personalment, veig un sacrilegi els que mengen la pebrera amb plat i coberts, com si disseccionaren un conill de les índies. En fí, cosa de l'etiqueta...

Compta les passes, Teulaí!

Fa al voltant de seixanta anys, a Oliva és jugava al planto, mescla de l’ultimeta i l’amagatall. És tracta de trobar pels carrers del poble els altres membres del joc i cridar: Alto! Aleshores hi ha que quedar-se quiets i es compten les passes que separen al que paga i al pillat. Si hi ha menys de dotze passes és canvien els papers, però si n’hi han més, el que paga torna a comptar i el pillat queda lliure i té que tornar a córrer i amagar-se de nou.
Aquesta anècdota va passar en eixa època. Mon pare encara és riu quan ho recorda. Vos presentaré els personatges: Benimeli, amic del bon vi i de fer i estar de festa, i un municipal de malnom Teulaí, defensor de la llei i l'ordre.
Anava Benimeli fent de les seues en un estat  una mica estropejat, quan el va veure el Teulaí. Al veure'l, li va donar el alto. Benimeli és va quedar quiet i va exclamar: “Compta les passes, Teulaí, que no estan”. El municipal va reconéixer que no estaven les dotze passes i és va quedar comptant de nou; i Benimeli és va escapar de l'autoritat.
Hui en dia si no ens posem d'acord en qualsevol distància, mon pare i jo, encara utilitza l'expressió: “Compta les passes, Teulaí!”.

diumenge, 17 de juliol del 2011

El castell de Santa Anna

Els sopars a la porta de casa

Els sopars a la porta de casa eren dels moments més agradables que teníem quan arribaven les nits de l’estiu.
Al carrer Sant Vicent, mentre els xiquets jugàvem pel carrer, els majors treien taules i cadires baixetes, a la porta de les cases, ocupant la vorera i part de l’endoquinat. No s’arribava a destorbar el trànsit dels escassos vehicles que passaven. A més a més sols existien el Barreiros de Pascual i els dos camionets de Júlio ‘el Vinader’.
A la Porta de Consuelo "l’Estanc" acudien Conxa la Claus, eixien María Torres, María "el relongero", Doloretes, i més parroquianes que ara no acabe de recordar el nom. Maties treia la tauleta, altres un bon plat de salmorra o d’encisam i tomaca, la catalaneta de vi, la botija d’aigua fresca, cacaues… i cadascú des de casa es posava el seu plat a la tauleta. Per als xiquets moltes vegades pa i ‘llangonissa’, que Sevina les feia molt bones (ma mare i ma tia millor, però ja sabeu que esta és una opinió molt subjectiva…). Algunes cases que havien tret ametlles, cacaues, olives, dacsa… al sol per a secar-se, ja les havien arreplegades per traure-les el sandemà.
Quan ja estava tot enllestit, ma mare es posava en mig del carrer i cridava al meu germà i a mi: “Juanramoooooon…! Salvadoooooooooor!” (jo he arribat a escoltar-la des del carrer Cantereria). Aleshores deixàvem els nostres jocs al portal de Sant Vicent (allí estàvem Miguel el del Forn, José Antonio el Vinader i el seu germà Santiago… i més majors: Paco Sala, Vicente (*) “el Relongero”, Vicente “el Cartero”, Vicent el de “l’enterraora”, el meu cosí Torres…) i anàvem corrents cap a casa. Si pel camí ens trobavem Don Vicente Sala o Don Ángel (capellans que vivien al carrer Rebollet), paràvem i li besàvem la mà, que així ens ho havien ensenyat en “la doctrina”.
Finalment arribàvem on estaven la tauleta i la gent ja asseguda sopant, i “mampreniem” la punta de pa amb ganes, asseguts al rastell de la vorera. Allí compartiem la companyia del veïnat i gaudíem de les converses dels majors. Al final, no faltava un bon meló d’Alger per a rentar la boca. Finalment la tertúlia es perllongava el justet per a posar-se al dia de les últimes correcuites i anar al llit, que demà hi havia que alçar-se prompte.
Quines nits, les de l'estiu...
(* Recordeu llegir ‘Vicente’ amb la dicció valenciana)

dijous, 14 de juliol del 2011

La bicicleta

El iaio tenia una vici, com molts homes en aquell temps, d´eixes grans i pesades de "cuadro". Un dia ma uela (que tampoc tenia mai el cul quet) els va dir a les filles si volien que anaren les tres al pla en la bicicleta. Veges tu, i quedar-te a casa!! Allà que se´n van anar les tres.
El tracte era este: ma uela asseguda al portamantes i per torns la durien ma mare i ma tia... Ma mare era la menuda però, com que sabia anar més en bicicleta que ma tia (això és una altra història interessant), la va portar primer.... Al ratet ma tia també volia portar-la "Ara jo mare, ara jo!!" …pujà a la vici i com no s´aclaria molt, tot era una cabriola "Para, para !! Para que em tombaràs" I ma tia li va dir "Deixe'm anar un poquet i quan ja m'agarre, vosté puja".
Allí anaven, ma tia davant davant en la vici i la uela i ma mare darrere caminant… Ella anava parant-se per pujar a la uela, però res, altra volta igual.
De mitjan camí cap avant, fins que varen arribar, cada vegada que s´aparava a esperar-les i passaven pel seu costat, les escarnia (burlant-se): "Dona, dona, vol pujar??"
Tinc que dir en defensa de ma tia, que era molt difícil per a una xiqueta apendre a anar en vici en aquells estribancs. Ma mare va tindre un altra oportunitat que no tenien tots els xiquets i menys les xiquetes.
En ma casa continua gastant-se molt el "Dona dona vol pujar??" quan parem en el cotxe per que puje alguna de nosaltres (tia, cosina, iaia...). A la meua filla li fa molta gràcia des de que ma mare li-ho va contar fa un temps… Sempre ens preguntava què volia dir això!
La bicicleta de mon uelo

divendres, 8 de juliol del 2011

El Collado

El Collao (Collado): Partida del Terme municipal d'Oliva existent a les faldes de la Muntanya de La Creu. S'ha trobat un jaciment arqueològic on podria haver soterrades unes 200 persones. Els seus habitants podrien haver aplegat de la zona de la Cova Foradada junt a la marjal o ser autònoms i hi van romandre fins l'any 5.500 abans de Crist. Estigueren uns 3.500 anys. Un dels soterraments està sent investigat a la Universitat de Barcelona per comprovar el seu ADN. Segons el professor Josep Aparicio podria demostrar-se que l'home de Neandertal no es va extingir sinó que va deixar la seua herència genètica en el sapiens sapiens posterior.
            De la Cova Foradà al Collado i del Collado al Rebollet. Aquest és el moviment poblacional que, segons opinen els arqueòlegs, va realitzar el grup humà que es va assentar l'any 9.000 abans de Crist en El Collado d'Oliva, fa ara més d'11.000 anys.
En aquesta data, unes cinc o sis persones amb evidents mostres de parentiu es van instal·lar a l'empar d'aquest abric rupestre situat en els voltants d'aquesta població de la Safor. En l'actualitat, el lloc s'ha convertit en un camp de tarongers de propietat privada.
En El Collado, els seus habitants van romandre fins a la meitat del sisè mil·lenni abans de Crist, és a dir, cap al 5.500 a. de C. Van estar allí uns 3.500 anys aproximadament, fins que van marxar al jaciment proper al Rebollet. Es creu que uns 200 o 250 individus van poder morir allí durant 1.300 anys. Això sí, no tots van ser soterrats en aquest lloc.
            El cap dels serveis arqueològics de la Diputació de València, José Aparicio, va dir que els experts de la Universitat de Bristol (Anglaterra), de l'institut Max Plank de Leipzig (Alemanya) i la Universitat de Barcelona estan investigant l'ADN de les restes humanes que van aparèixer en els diferents enclavaments arqueològics d'Oliva amb l'objectiu de confirmar el desplaçament d'aquesta comunitat.
            José Aparicio Pérez ha publicat un llibre denominat «La Necrópolis Mesolítica de El Collado de Oliva» on diu que el trasllat de la Cova Foradà al Collado es degué a l´explotació del territori. Aquest oferia recursos marins, com a peixos, cardium edule (petxines, mol·luscs) perquè la línia de costa estava ja propera, i recursos terrestres, perquè la plana i les muntanyes circumdants disposaven de ramats de diferents quadrúpedes. Tot això, a pesar que els canvis mediambientals amb la progressió del interglacial els havien minvat sensiblement. La seua tecnologia lítica era l'heretada del Magdaleniense, però reduïda als raspadors, burins, dorsos i vores rebaixades. L'òssia s'havia abandonat ja.
            Tal com destaca Aparicio, entre el 8.500 i el 7.500 realitzen canvis tecnològics en l'utillatge, incorporant progressivament geomètrics com a instruments de caça o pesca, bé per a fletxes o venables en el primer cas, o arpones, en el segon.
Cap al 6.500 comença un lent ascens del nivell marí que anega tota la zona costanera, convertint-la en una gran maresma o marjal, on es fan abundants les espècies de mol·luscs lacunars i les tortugues, aconseguint la base del vessant on se situa la cavitat. Es diversifiquen els útils geomètrics i apareixen nous tipus.
A meitat del sisè mil·lenni, l'augment de la pluviositat, intensa ara, els va haver d'obligar a l'abandó del lloc, buscant assentament en alguna cavitat o en cabanyes en el pla. Al peu del vessant
            Els experts suposen que es van traslladar al peu del vessant a partir del 4.500, al costat de la plana pantanosa, a uns 300 metres del Collado. És la zona del Rebollet. Fa quatre anys es va excavar allí, a l'interior del casc urbà d'Oliva. El jaciment és ja Neolític i s'ha trobat ceràmica feta a mà. Aparicio conclou afirmant que el jaciment del Collado no es va esgotar. «Bona part del mateix, potser la totalitat, roman sota les tones de terra fèrtil que l'amo va abocar en el lloc».

dissabte, 18 de juny del 2011

Set boques i una amb dents…

Una endivinalla que m'ha explicat mon pare:
7 boques i una amb dents, tu m'entens?
7 panxes i una amb melic, saps lo que et dic?
7 culs i un amb "rabo", endevina-me-la "salao".
Un burro amb sis cànters.

El pou d'Alzina

Quan no hi havia aigua a les cases la gent anava a poar als pous que hi havien repartits per tot lo poble. El pou d'Alzina era un d´ells. Tots els anys els homes del carrer mamprenien la feina de netejar el pou. Per fer açò s'havien de lligar en una corda al cos, mentre els altres homes anaven rodant-se per sostindre el pes del que baixava. Mon uelo baixava prou vegades. Primer de tot, feien anar cap avall una bugia (ciri) encesa per saber si l'aire estava bo; després anaven ells amb cabassos o recipients on poder arreplegar tot el que havia arrossegat l'aigua (brutícia vegetal en general, però sobretot per a llevar terra, arena, gravetes...). Açò era una festa per al carrer, sobretot per als xiquets. Per a les dones devia ser un patiment (pense jo). Ma mare m'ho conta com el record d'una cosa especial que passava de tant en tant en la seua infància.
Pouet d'Alzina

Un "xiste vintage"

Hi havia un xic d'Oliva que festejava amb una galipaua (de Forna). No cal dir que en aquella època, per anar a festejar a Forna havies d'anar per sendes un parell d'hores. Festejava a la xica a casa dels pares (i davant d'ells) i després tornava a Oliva. Un dia a l'hora de tornar plovia de mala manera i el sogre es va vore obligat a convidar-lo a sopar i a dormir a la pallissa (la filla a l'altra punta de casa i amb les germanes, no cal dir-ho). Al sandemà la tormenta va empitjorar i el xic anava menjant amb molta fam, ja que era jove i fort,  d'una "saca" de farina amb la que la futura sogra feia coques a la calfó per a tota la famíia. Bé la situació s'allarga i la saca va buidant-se. En un moment d'intimitat, el sogre li pregunta al xic si ja pensa anar-se'n, encara que segueix plovent (igual va ser l'any que van passejar a la maredadéu del Rebollet). El xic respon senyalant l'altre costat de la cambra: "Hasta" que no li veja el cul no me'n vaig!!!!. EL futur sogre tot nerviós li diu a la filla: "Xicona, ensenya-li el cul que este mos deixa sense menjar". La xica s'aprepara a fer l'"estriptis" però el xic d'Oliva diu: "No!! Dic el cul de la saca."

L'acudit no és molt bo però m'imagine que contextualitzat a l'època de postguerra era fantàstic; parlava de farina, de culs i de xicones!!!!

La primera acta del nou ajuntament franquista

Acabada la guerra, amb l’ocupació de les últimes zones de resistència, entre elles la regió valenciana, per l’exèrcit franquista (“Cuerpo de Ejército de Galicia”, comandat pel General Aranda), ací teniu la primera acta del nou ajuntament franquista, en realitat una comissió gestora fins el "nomenament" oficial de la primera corporació, presidida per Justo Martí Gilabert, i sent secretari Salvador Soler Soler (el conegut poeta). Transcric el que posa per si no es veu bé en la imatge:

“Diligencia: Se extiende para cerrar el libro de las actas que preceden. A continuación, y en tanto se consiga otro libro, de cuyo material se carece, se extenderán las actas de las sesiones que celebre la Comisión Gestora Municipal, las que se trasladarán posteriormente al libro que se adquiera, separando así la actuación oprobiosa del antiguo Ayuntamiento marxista, de la digna que ha de desarrollar la expresada Comisión Gestora, siguiendo las magníficas normas señaladas por nuestro Glorioso caudillo para la Nueva España Nacional Sindicalista (Signat: D. Parra).
Provincia de Valencia.- Municipio de Oliva.- Auditoria de guerra del Ejército de Ocupación.- Acta de Constitución de la Comisión Gestora de Oliva.

En Oliva, partido judicial de Gandia, provincia de Valencia, a diez y seis de Abril de mil novencientos treinta y nueve. Año de la Victoria.
D. José Boir Daroqui, Teniente del Cuerpo Jurídico Militar, en nombre del Excmo. Sr. General Jefe del Cuerpo de Ejercito de Galicia nombro la Comision Gestora Provisional de esta localidad, formándola los siguientes señores:
Alcalde Presidente: Don Justo Martí Gilabert, primero teniente Pedro Colechá Navarro, Segdº Domingo Barreres Gregori.
Concejales: Blas Mestre Torres; José Llorca Navarro; Vicente Fuster Navarro; Fernando Ferrando Llorca; Evaristo Miñana Sendra; Salvador Parra Girau; Enrique Ferrando Miralles; Benardino Torres Fuster; Juan Garcia Garcia y Francisco Gilabert Mestre.
Secretario: Salvador Soler Soler.
Estos nombramientos tienen carácter provisional y solo subsistirán hasta que por las Autoridades que designe el Ministerio del Interior, se proceda a la constitución definitiva de dichas corporaciones.
Si se produjera alguna vacante, se pondrá inmediatamente en conocimiento de la Auditoria de Guerra del Ejército de Ocupación, radicante en Zaragoza, Fuen Clara 2.
Presentes los mencionados señores
JURAN por su honor desempeñar fielmente sus respectivas funciones con celo, austeridad y energía, inspirándose en las normas de la España Nacional y del Generalísimo Franco, nuestro glorioso Caudillo, ralizando su cometido con la máxima rapidez que la acertada resolución de cada caso exija, en unión de las demás personas a quienes esta Autoridad militar designará, si lo estima conveniente, para ocupar otros puestos que faciliten el más próximo restablecimiento de la vida civil de este Municipio. En su virtud, quedan en posesión de sus cargos, siendo las doce horas y treinta minutos del dia de hoy.
Y para que así conste, firman conmino la presente, después de quedar enterados de su contenido, aceptando y agradeciendo su nombramiento que les permite cooperar con el mayor entusiasmo al resurgir de España.

La tia Perevissa

    Allà pels els anys 50, quan encara es feia escola al carrer l´aula , el tio de la porra anava a traure els xiquets de l´escola l´últim dia de classe. Els xiquets baixaven pel carrer fins on està ara la casa Alonso cantant una cançoneta que seguia a la del tio de la porra:
El tio de la porra
que menja pa en salmorra.
Ous ací, ous allà,
bastonaes al plebà.
Ous al ponedor,
bastonaes al senyor retor.
Ous a la pallissa,
BASTONAES A LA TIA PEREVISSA…
    Aleshores arribaven on vivia la tia Perevissa, que era a la placeta esmentada, i la bona dona (fadrina ella, tot lo món sap qui era) els tenia preparat als xiquets de l´aula un triador ple de coses bones, d´eixes que no hi havia en les cases mai, per ser l´època que era, i berenaven com mai en tot el any.
    Ma mare diu que la tia Perevissa era una dona no molt donada a desbalafiar; malgrat això tots els anys els convidava a final de curs.
    Sabia tocar el piano molt bé i sempre portava el llacet al cap i els calcetins curtets (per que era fadrina...).
    Jo la recorde passejar amb el monyo ben llepat i tota ancolonià.

dimecres, 8 de juny del 2011

Míau…! Míau…!

Era temps de guerra, temps de tristor i misèria. Oliva estava sota l'amenaça de les bombes. La fàbrica d'armes al passeig n'era l'objectiu però tots en patien. Un corrent de por recorria totes les pells quan se sentia l'avís: La Pava, la Pava! I tots a córrer, a córrer! Al refugi o on pogueren. Deien que a banda de les bombes havien metrallat uns xiquets que jugaven al carrer!
Per tal de defendre el poble i la fàbrica varen instal·lar un niu de metralladores antiaèries al castell de Santa Anna. Un destacament de soldats el servien alhora que vigilaven l'horitzó amb la mirada fixa en direcció de Mallorca.
Els destacats pujaven al post de combat i baixaven al poble per les eres, per davant de les quatre casetes que s'hi plantaven inermes i pobrissones. En una d'elles vivia la meua àvia amb les filles. I amb un company molt comú en aquell temps. Un gat.
Un gatot preciós, grandot, bon caçador i alhora afectuós i sociable. Ni rates, ni ratolins, ni segrentanes ni pardalets. No se li escapava res. S'ho menjava tot; fins i tot panderoles i escarbats. I, satisfet, s'allargassava al banc de casa com marcant-ne la propietat. Com si volguera dir a tots els que passaven: Mireu-me. Jo no passe fam. Estic llustrós perquè sóc més hàbil i més apanyat que vosaltres. I allí s'estava ell i li feia companya a l'àvia que, aleshores era una dona viuda encara jove, cosia asseguda en una cadireta a la llum del dia.
I un dia el felí va desaparéixer. Com tots els matins havia eixit a caçar… i no n'havia tornat. I els dies van anar passant. I també passaven els soldats amunt i avall i miraven de reüll l'àvia amb un somriure trist i alhora divertit. I feien a veu baixeta Míau…! Míau…!