Hi ha (o hi havia) una estampa molt característica als nostre terme: la del l'humil llaurador que va a defora amb la vicicleta. Al portamantes duia la barxa amb la roba sequiera, la botija i el saquet amb l'àpat que la dona li haurà preparat a primera hora del matí.
Sobre la barxa s'acomodava un gosset falderet (de pèl curt per evitar les molèsties del serreig o altres herbes espigoses) que, tot obedient, no es movia del lloc. No calia ni nigar-lo. [El meu era Treski, com el de la família Ulises, del TBO...]
Una vegada al tros, calia posar-se la roba sequiera i entrar a posar-se al tall, el lloc on s'havia quedat la feina del dia anterior: tonyar, rascar, replegar la brosta, etc... El gosset es quedava sol·lícit al costat de la barxa (i de la bicicleta també) a la soca d'un dels tarongers. La veu del seu amo així li ho havia manat, i no el desobeiria pràcticament en cap moment.
Si s'acostava algú al lloc on estava la barxa, l'animal començava a lladrar per a que el seu amo s'assebentara d'una possible visita. Aleshores aquest deixava el que estava fent i s'assomava a la vora del troç, per veure qui era la causa dels lladrucs. Solia ser un veí, o qualsevol altre conegut.
