dimecres, 14 de desembre del 2011

L'humil llaurador que va a defora

Hi ha (o hi havia) una estampa molt característica als nostre terme: la del l'humil llaurador que va a defora amb la vicicleta. Al portamantes duia la barxa amb la roba sequiera, la botija i el saquet amb l'àpat que la dona li haurà preparat a primera hora del matí. 
Sobre la barxa s'acomodava un gosset falderet (de pèl curt per evitar les molèsties del serreig o altres herbes espigoses) que, tot obedient, no es movia del lloc. No calia ni nigar-lo. [El meu era Treski, com el de la família Ulises, del TBO...] 
Una vegada al tros, calia posar-se la roba sequiera i entrar a posar-se al tall, el lloc on s'havia quedat la feina del dia anterior: tonyar, rascar, replegar la brosta, etc... El gosset es quedava sol·lícit al costat de la barxa (i de la bicicleta també) a la soca d'un dels tarongers. La veu del seu amo així li ho havia manat, i no el desobeiria pràcticament en cap moment. 
Si s'acostava algú al lloc on estava la barxa, l'animal començava a lladrar per a que el seu amo s'assebentara d'una possible visita. Aleshores aquest deixava el que estava fent i s'assomava a la vora del troç, per veure qui era la causa dels lladrucs. Solia ser un veí, o qualsevol altre conegut.

Al pare no li agrada que…

No sé si és interessant recordar com els nostres pares ens parlaven en tercera persona, sobre tot en situacions severes. 
Per exemple, si algun dia havia fet 'foja': 
–Hui no has anat a escola? No enganyes a la mare!... 
O també 
–Vine, dis-li a la mare què 'el' passa (quina cosa et passa), que 'el' veig mústio...
I amb mon pare, anant a rascar: 
–Al pare no li agrada que et deixes tantes 'llobaes' quan passes el llagó per baix el taronger.

Jo també he pillat el temps en que als pares els parlàvem de vosté. a l'igual que qualsevol altra gent major.