Pell de conill barat…

A ma casa tenim el parlar fortet, amb facilitat per a generar guirigall. Moltes vegades que ens posavem en pla pineter o peixcater i parlant tots alhora, mon pare cridava per damunt de totes les veus: Pell de conill barat a caixetes de misto i agulletes de cosiiiiiir!

Ens contava que aquest era el reclam que cridaven alguns venedors ambulants, quan ell era xicotet, i que en sentir-lo les dones eixien a fer la barata amb les pells dels conill que havien estat guardant, després de llevar-les a consciència i netejar-les.

A Oliva no hi ha burros

A Oliva abans no se solia emprar mai "burro" ni "burret" en masculí. Sanchis Guarner ho explicava més o menys d'esta manera a la seua obra Els pobles valencians parlen els uns dels altres:.

Magdalena de Centelles, comtessa d'Oliva, casà amb Carles de Borja, duc de Gandia i se'n va anar a viure amb el seu espòs. De tant en tant el consell municipal del poble hi anava per tal de retre-li comptes i d'informar-la. Una de les vegades havien posat una catifa nova a la sala del tron i, en entrar els regidors, s'hi varen prendre els peus i varen caure tota a quatre potes. La comtessa, divertida, va dir: Com estan els meus burrets d'Oliva? I des d'aquell dia a Oliva només hi ha burretes.

L'Hort de Palau

Recorde la finca dels mestres. Allí em van portar les meues ties i ma mare, a vore a D. Vicente Martínez, que era mestre de l'Hort de Palau. Encara no tenia l'edat reglamentària, però ho van arreglar, perquè vaig començar l'escola. Anava a l'aula que hi havia en entrar a l'esquerra, la de D. Alfonso Montañés, enfront de D. Luís. Com el meu germà anava a Ca Dª Lolita, jo eixia a migdia i anava al menjador amb el meu germà, a Desemparats. 

De Palau recorde aquella gran escala cap amunt, que després es partia en dos, igual que per baixar, que podies anar per la dreta o l'esquerra, i s'ajuntava en una única escala que et porta al pati. El pati tenia, almenys, quatre arbres i una estàtua al centre. No recorde si en tercer o quart, van llevar el bust de Gregori Maians, i els arbres. Després, em cinqué vam baixar a l'aula que hi havia al fons del pati, a l'esquerra, la de D. Juan Miralles. El meu germà ja havia canviat d'escola també, i anava a l'aula que es pujava per l'escaleta del pati, la de D. Miguel. En aquella època van plantar les dues cistelles de bàsquet, tot i que continuàvem jugant a futbol, a la cadena, a xurro, a les boles (caniques, allò del xiva-piebueno-tute-matute-retute i guàs). Era l'escola del poble, perquè només hi havia santa Anna (des de feia poc; amb ells sí que féiem partits de bàsquet), i l'acadèmia i el Rebollet que eren privats.

Les classes eren només de xics, o de xiques; elles anaven amb Dª Rosaura; però quasi no ens veiem, perquè eixíem a hores diferents al pati.

No ho sé amb certesa, però crec que dimecres a la vesprada no anàvem a escola, però sí que recorde els dissabtes de matí.

A les 12 s'acabava l'escola, i si pagaves al mestre podies quedar-te al repàs, fins la una.

Votacions d'estiu

Als anys 60, en plena dictadura franquista, a les barraques de fusta de la platja d'Oliva s'elegia, democràticament, un alcalde per l'estiu. Es feia campanya electoral i tot. Ara, això si, només votaven els homes.

La torre del castell

El nostre castell sempre m'ha fascinat. No he arribat a acceptar mai que una massa tan compacta no tinguera espais interiors. La imaginació infantil sempre ha volat a la busca d'eixes sales misterioses a les quals ningú no té accés ara. I en particular m'ha fascinat la torre nord, la torre alta amb les finestretes estretes, respiradors o eixides de canó.

Als dotze anys, amb encara la inconsciència de la infància i dos amics més entusiastes que jo, dels quals no us diré els noms, tot va passar en una vesprada. Anem a la torre! Hi buscarem esquelets de rates penades i si podem arribar-hi, entrarem a la sala condemnada!

Eren les sis de la vesprada en plena primavera, a ple sol. I torre amunt! Pel mur exterior fins a les boques negres que ens cridaven més i més. Com segretanes, pedra per pedra, bloc per bloc. Vaig arribar el primer. A dins. Primer objectiu aconseguit! Ossets de rat penat sobre la pols de l'ampit. Què fas? No entres més? Més a dins encara. Quina estretor. I s'estretia més encara. I foscor al davant. Fins que els muscles van fer contacte. Ja no puc més! Massa estret!

I una veu des de fora: Xe, xiquillos! voleu matar-vos en un bac! Baixeu d'ahí ara mateix! Ara aniré a buscar els vostres pares!

Aventura estroncada? Hauria arribat més a dins? Vàrem baixar de la fortificació com un coet. L'home no ho va dir mai als pares. I nosaltres, la cua entre cames ens vàrem quedar sense veure aquell lloc meravellós i ple de tresors de la imaginació.

Si els meus fills ho feren com jo ho vaig fer… els mate!

Si són d'Oliva, sí

Ara que parleu de la guerra, jo tenia un tio, el tio Vicent de Gostí (casat amb una germana de ma uela Rosa), que em contava que durant la guerra s'havia escapat del front. Resulta que a la trinxera de Terol, per la nit, d'un bàndol i d'un altre es parlaven. Ell ja estava neguitós perquè la majoria de persones que hi havia per allí (ambdós bàndols) eren valencians. I una nit algú de la seua trinxera va dir a la trinxera contrària "Voleu alguna taronja?" i de la trinxera contrària va escoltar "Si són de la senda del bancal d'Oliva, sí". Això sembla que el va deixar tocat, i va pensar, "Ací estem disparant-nos i som del mateix poble. No sé qui ha contestat, però és del meu poble." Als pocs dies va fugir del front i va arribar a casa, al carrer del Rector, i es va amagar darrere la llenya, a la pallissa, on va passar uns quants mesos, fins que tot va acabar.

El carrer l'Ajuntament

Les professions dels anys 50 al carrer Constitució: un adroguer amb administració de loteries, una societat? de quatre barbers a la mateixa barberia, una paqueteria (Paqueteria Novedades), un sastre (mon uelo), altra barberia –amb dos barbers–, un casino (El Musical), dues tendes de roba (El Regio -pare de Joan Andreu- i Tejidos Pons), una farmàcia (la de D. Gregorio que algunes persones anomenaven D. Gargorio.), un ordinari (eren dos socis, primer estaven baix de casa D. Emilio, era la casa del més major i quan aquest va faltar –els dos es deien Antonio Parra i trobe que no eren família– passaren al carrer Plebà), una pastisseria molt refinada, un dentista, un pis amb consulta de metges (un analista, un otorrino i un practicant), altres dues consultes de metges (la de D. Emilio i la de D. Alfredo), un advocat, el Monte de Piedad i el Banc de Biscaia (al cantó).

El ple de migdia

A l'estiu anavem molt a passar el dia al Pla, a la Font Salà. Allí estiuaven els iaios i el tio "Porquerol" (és el que ell ens deia a tots els xiquets, "porquerolets"). Hi portàvem de vegades els deures. –Iaia no tinc goma i vull borrar. –Enseguideta la iaia vos fa una *borra". Llavors pessigava una molla de pa, l´amassava bé entre els dits i ja teníem goma. 
Quan volíem berenar nocilla i no en tenia: Això ho apanye jo de seguida. I portava un got,  hi posava llet condensada i nesquik i au, nocilla… Tenia solució per a tot. Les dones d´abans eren així, no tenien cap obstacle.

Bé, doncs eixos dies, pujava tota la família i els amics dels tios. Tots eixos homes quan acabaven de dinar volien fer el ple del migdia (la siesta). Llavors començava l´emigració de la taula a la frescor de dins la caseta. Als deu minuts se sentia una remor a la marquesina que feia tremolar les cadires… Els xiquets guaitàvem per la porta i trobàvem roncaors escampats per tot arreu…; a les mecedores, al sofà (retirat ja d'almenys dos cases), dos al pasillo, els quatre llits ocupats… Ronquits que xiulaven, uns altres tronaven, uns bufaven cap a fora i altres cap a dins. Hi havia qui roncava a botets, a sospirs… Nosaltres ens réiem a més no poder, posant-los fulletes de canya, plomes de gallina....

Llavors arribava ma uela (les mares ja ens havien fet callar prou voltes) i ens deia: Ale! agarreu una cadireta i vos en veniu amb mi a la parà a fer punt de ganxo. I allà que mo n'anàvem. Però no vos penseu que allí estavem quetets: Iaia, fes-mos un xiulet de canya. Iaia, fem carrancs. Volem berenar… I ella sempre repetia: Caaalleeuuuu, que els hòmens estan fent el ple de migdiaaaa!

Quina pacència, Senyor!! I érem uns quants!

Ma uela a la parà

Celia Morell Navarro

Les ferides de la guerra

La por a la política ha sigut una constant a la meua família. No parles de política! Una part de la meua adolescència porta eixe lema marcat al foc. Qualsevol comentari fet a casa sempre portava acompanyat un Baixa la veu! Què t'has pensat? Que vols que et senten? Anys i anys de temor cristal·litzat, arrelat. I tot per la guerra. Una guerra que havíem "perdut". Familiars amb un destí terrible que es deixava sobreentendre i del qual, tanmateix, no es parlava mai. Una postguerra trista, miserable, d'assenyalats amb el dit. Dels que mereixen el que els passa. Encara que jo no sabia què ens feia meréixer què. Un oblit que no era oblit. I el silenci. Els pecats dels pares recauen sobre els fills… i sobre els néts. Però quins pecats? Ja de jove, quan anava molt per l'església, un home molt major, conegut de vista, i amb rostre molt seriós: Sembla mentira que d'una família com eixa hages eixit tu, fill! Sense bon dia ni adéu. I el dolor d'una ferida que no saps com te l'has feta. 

Les bessones

Ma uela era bessona. Dos xiquetes que varen nàixer al si d´una família gran amb més germanes bessones, cosa habitual a la família. Però elles eren especials. Ramona era rubia de pell amb tendència a bronzejar, Aurora era de monyo negre com la nit i pell blanca com el gesmil. Es volien i es necessitaven com l'aire que respiraven; tant que, una vegada casades, no van suportar viure separades (una al pou d'Alzina i l'altra als afores de san Francesc). Així que Ramona i la seua família van baixar a viure al costat de la tia Aurora. Abans d'això, era tot una tramoia: Ramona pensava en la germana i baixava a vore-la i a alhora a Aurora li passava el mateix i pujava; ja tens viatge debaes.

Eixa compenetració ja es va deixar vore de ben menudes, quan anaven a costura, perquè dia sí dia també, tornaven a casa a trompellons, amb les trenes llargues que portaven nugaes per la part de darrere del cap, l'una a l'altra… Era el càstig de la mestra per haver-les pillat ballant damunt de les taules de l'aula…

Vos les imagineu tornant a casa amb els caps lligats?

Les dos bessones darrere del tot, al braç de sa mare i sa tia

Celia Morell Navarro

Amatuer

Recorde molt les vesprades de diumenge de cinema a la Gran Via. La sessió crec que començava a les 4 o 4 i mitja. Era sessió doble, i una de les dues, de l'oest. I me'n recorde que hi havia diapositives en el descans (encara no hi havia spots, ni liduups, ni res de tot això).. Compre en ... Una de les diapositives que no se m'oblidaran era la de la UD Oliva. Hi havia dos equips, l'Oliva i l'Oliveta, i aquest segon se'n deia amateur. I la diapositiva, escrita a mà, posava UD Oliva AMATUER. I les lletres anaven fent-se més menudes, perquè si no, no cabia en la pantalla.

Miquel Lleches Colomar

La tia Camila

Tindria sis anys més o menys, perquè ma uela encara no havia faltat. Eren eixes nits caloroses de juny i ma tia encara no havia baixat a estiuar. Venlavem a la porta de casa, al carrer l´Elca. Les mares ens donaven un entrepà que era el "berenar-sopar" i ens amollaven per que no les molestàrem. Quan començavem a posar-nos pesaets, ma uela ens deia: Busqueu a la tia Camila i que vos conte un conte. Tots en tromba a ca la tia Camila –que no era tia de ningú. Tia Camila, tia Camila! Ix a contar-mos un conte!

La tia Camila sempre es feia esperar. Posava una escusa o un altra per a allargar-ho i tindre'ns torbats. Primer remugava. Després es llevava el davantal. Quina mecedora trauré? Traeu-la vosatros. A vore senteu-vos tots ben arreglets...

Després d´arreglar-nos unes quantes voltes a la vorera (encara no tenia taulells) s'assentava a la mecedora. Rin-ran... rin ran... feia la mecedora, rin-ran... 

–Va, tia Camila, comence ja! Rin-ran... 

–Espereu que pense un poquet.

Recorde vore de reüll a les mares i ma uela mirant-nos i rient-se. Era tot un ritual. La tia Camila era d'eixes contadores nates que saben fer-se escoltar. Parlava baixet per a que estiguerem atents i ens feia gestos molt exagerats. Allargava un conte mitja nit. I allí estaven tots els xiquets del carrer –tretze o quinze–. Quetets i torbadets. Amb la boca oberta i els ulls com plats.

Celia Morell Navarro

M'agradava agarrar-li la mà…

Mon uelo era un home alt (almenys per a mi) prim i sec de carns i paraules, però a vegades se n'eixia del basquet i feia gràcies i tot. El recorde sempre amb la faixa i la blusa de color beix i la boina sempre al cap. Un dia li vaig preguntar si dormia amb ella posada; es quedà mirant-me i li va eixir un somriure socarró per baix del nas, però no em va dir res. També es treia de la butxaca una bolseta, de les que fan "flip-flap", quan ma uela li manava: Vicent dona'ls un duro als xiquets i que es compren un polo;  i ell li feia cas.

Una nit quan estàvem torrant castanyes a l´estufa de llenya, li dic: Iaio te'n pele una i te la menges? I ell em contestà algo que no vaig aconseguir entendre; em vaig acostar a ell oferint-li la castanya i em vaig endur un susto de por. El iaio no tenia dents!! –Iaio, no tens dents! Mon uelo va obrir la boca tot el que podia i jo vaig vore eixes genives com si fos un xiquet de bolquers… Jo no podia obrir més els ulls i alguna mosca em degué entrar en la boca, mon pare i ma mare no podien de riure més… Sí, tenia els seus dies graciosos.

…

M'agradava agarrar-li la mà i pressionar les venes grossíssimes que tenia i vore com tornaven al seu lloc. Per a mí eren unes mans enormes, aspres i dures, però m´agradaven.

M´agradava agarrar-li la mà…

Celia Morell Navarro

Sereno

Tots els estius arribava el dia en que mon tio venia de l´hort i dins del cabàs portava algo que feia dies que estàvem esperant, els melons de ramera morta. S´acabava el món; tots triant-se el meló, buscant culleres per buidar-los, navalles per dibuixar-los, cordell… I els ciris? Tiaaaa! tens ciris??" Si no n'hi havien, ens feien un cresolet i el posavem dins. Eixe dia la nit tardava més que mai a arribar. Anàvem de caseta en caseta. Veniu al sereno?? Quan ja érem una bona colla, organitzavem l´eixida. Primer fins al camping Kiko, pegar la volta per darrere i tornar pel Xaparral… Per suposat cantant!

Celia Morell Navarro

Ja està ahí la moral

Quan jo era menuda anava amb les meues ties (tenien uns 20 anys més que jo) a la platja a prendre el bany, per poder prendre el sol ens posàvem als muntanyars perquè estàvem més amagades, sinó havíem de dur el barnús posat; i aixina i tot quan veien que venia "la moral" -era la parella de guàrdia civils- ens el feien posar. Ens tenien "amedrantades" i nosaltres només els véiem de lluny déiem "ja està ahí la moral"...

Maria Carme Girau Mestre

Rituals

Com que la majoria de les persones que participem en el grup sou prou joves, no coneixeu determinades pràctiques dels anys 50 i 60; els dies laborables (a l'estiu, no), i sobretot les vespres de festa, quan es feia fosc, era costum en la joventut passejar pel carrer Constitució; anàvem amunt i avall, sense passar la carretera i altra vegada fins al carrer Major... En principi eixíem les xiques (vàries, unes al costat d'altres) Els xicons venien i es posaven al costat de la xica per la qual tenien preferència; si t'agradava una mica el xicon que presumiblement anava a acostar-se, et posaves a un dels dos extrems i si sospitaves que anava a vindre algú que no et feia "tilín" et col·locaves a la banda de dins i aixina estaves tranquil·la. Aquest podia ser l'inici d'una relació...

Maria Carme Girau Mestre

Un borrico espagnol

Una infància a l'estranger et dóna perspectives insospitades. No puc negar que va ser dolça, sense problemes. Perquè les criatures no els veuen, els problemes; en fan abstracció i s'hi adapten. Estar fora del poble era una enyorança sorda, sostinguda. Però el problema omnipresent era per què. Ben poca gent no se sent un estranger, amb la mirada posada a casa. Jo, de fet, em sentia a casa allí on fóra.

L'encant se'm va trencar de sobte. Un dia a l'escola. Una escola acceptable i un bon mestre. Però mira com són les coses. Els prejudicis són com gats tancats al caliu de les actituds tolerants. Animalets dolços però que et salten al damunt quan se senten destorbats.

Nou anys plens d'il·lusió; i molt confiats. Un examen. Una pregunta a penes esbossada… Emili, açò està bé? Un moviment de cap perceptible a penes; sí… El cap amunt i avall. I la veu del mestre –un bon home–: Emilio, il n'y a que les borricos espagnols que bougent la tête comme ça.

L'estranger va nàixer. El xiquet no estava al seu lloc. No era d'allí. Era un borrico espagnol.

Des d'allò el meu sospir d'enyor pels estius divertits i lliures es va transformar un un afany de comprendre el lloc d'on venia. De tornar del lloc del meu exili. A la pàtria, a l'única Espagne que coneixia, dominada per un castell modest i plena de gent que em volia i a la que  jo volia. No eren ganes de fugir, eren ganes d'estar al meu lloc, de ser-ne un més del meu poble de veritat.

Els albaets

Els xiquets difunts, que n'eren molts, rebien el nom d'albats. Els vestien de blanc i abans d'enterrar-los es feia una festa. Consideraven que si estaven batejats, ja estaven en mans de Déu.

Als majors no se'ls feia cap festa perquè no sabien si anaven al Purgatori o de cap a l'infern pels seus pecats. Es plorava pels adults per por i pels xiquets per nostàlgia. La nit anterior de l'enterro es feia un ball davant del xiquet difunt que es deia la dansa del Vetlatori.

Nyas botifarra

Fam a Oliva no es passava, però gana de coses que no hi ha, doncs sí. En un d'eixos dies que els xiquets estan potrosos –parle de ma mare i els germans– i no volen lo que sa mare els havia posat per a dinar, van escomençar a reclamar: Volem botifarra, volem botifarra!. Mon uelo, –tractant d´animals, amb les haques i els gossos al corral– era un home de recursos i sense pensar-se-ho dues vegades, es va alçar, se'n va anar al corral i quan va tornar els va dir als fills : Voleu botifarra?? Nyas botifarra!!! al temps que posava damunt la taula de dinar una bona pasterà de l´haca.

Els protagonistes de "La cabreta" i "Nyas botifarra" Família del tio Perecots i la tia Ferrera, 

els fills de dreta a esquerra: Vicent, Ramoneta i Isabelita

Celia Navarro Morell

La cabreta

Mon uelo tenia una cabreta per a tindre llet per als xiquets. Tenia tres fills, un xic gran i una xica, i després la del susto que era ma mare. La llet es suposava que era per a la menuda, però com que passaven un poc de gana. No fam en si; tots sabem que a Oliva, si no eren cama-roges, eren caragols. El fill major que tenia molta traça, es gitava baix de la cabreta i es xuplava tota la llet. Ahí tenies a ma mare plorant i a ma uela acaçant-lo per tot lo carrer. És que damunt, ma mare no en tenia mai prou, estava ben grosseta.

…

M'ho conta moltes voltes i sempre em ric molt. M´imagine mon tio baix de la cabra i a ma uela acaçant-lo…

Celia Morell Navarro

Les gallines lloques

La mare del tio Parra va posar gallines lloques al corral, per criar pollets; quan les gallines ponien un ou mon tio anava amb una aülla de cosir i feia un foraet dalt de l'ou i un baix i se'l xuplava. Sa mare, al passar els dies i vore que els pollets no eixien, va anar a vore què passava; llavors es trobava el percal: les gallines covant els ous buits!!!

Celia Morell Navarro

Estiu a Burguera

   Recorde les nits d'estiu a la caseta de ma tia (en Burguera). La caseta estava justet darrere del muntanyar. Per la nit es mesclava en el aire l'olor de la mar, del sopar, de les fustes velles de la barraca que encara quedava en el descampat (la barraca de Nicolàs, que estaven a París), l'olor del farol de gas… 

Però el que més recorde era el silenci, un silenci ple de soroll de la mar, del sssshhhhhh del farol, dels grills, de les granotes (n'hi havien moltíssimes); ple també dels que acudien a venlar a la terrassa del Chaparral. Era un silenci ple de soroll, però un soroll silenciós que t'acompanyava al llit i t'ajudava a dormir en companyia del salobre apegat a la pell, que no et treies de damunt en tot l'estiu.

…

   També recorde molt el sabor de l'aigua. Mon tio havia fet un pou dins la caseta i l'aigua era "blaneta", d'eixa que en beus molta i no t'apaga la set.

…

   Acabàvem d'arribar de Mònaco, i recorde que els meus cosins, mon uelo... no entenien el que jo parlava, perquè mesclava tres llengües (valencià, italià i francés). Recorde com si fóra ara dir a mon uelo: Isabelitaaaaa!!!!! Veges que diu esta xiqueta que no li'n pipe ni unaaaaa!!!!!

El "piquini" era per a la foto, normalment no el portàvem

Celia Morell Navarro

L'angelet Emilio…

   El germà xicotet de mon pare (eren huit germans) li diuen "Emilio", un xiquet rubiet i amb careta d´angelet (que en feia una darrere de l´altra) i que portava la germana major pel carrer de l´amargura (sa mare havia faltat quan eren xicotets). Una de tantes malifetes era entrar al corral amb un vetorino i fregar-los el cul a totes les gallines. Les pobres estaven dos dies pegant bots i clocant com a loques dins del corral, no hi havia cristo que les puguera agarrar, per no dir res dels ous…

…

   En aquella època els carrers eren de terra, per suposat; davant de casa mon pare també. L'angelet Emilio no volia mai rentar-se de cap a peus i quan la germana major per fí ho aconseguia, després de moltes faenes i suors, Emilio se n'eixia al carrer i es rebolcava per tot lo ample que era el camí (roba i tot de mudar) i ma tia desesperaeta xillava: ¡Pareeeeee, pareeeee, porte-me-lo que el matareeeeé , el matareeeé!!!

…

   Al davant de la casa tenien una figuera i quan arribava l´hora de les figues, un dels germans majors pujava i anava donant-li-les a la germana major.

–Maria, vols que t´ajude jo a collir les figues??

–Bé, però ves espai, no caigues de la figuera, que el pare em matarà per deixar-te pujar.

–No patixques, tu no mires cap amunt que et pot caure xurra als ulls, mira tanca-los per si de cas; jo te les dixaré caure al davantal.

Doncs dit i fet. Ell dalt de la figuera i ma tia baix en el ulls tancats. La xiqueta notava com anaven caient les figues al davantal i el xiquet li deia:

–Maria no òbrigues els ulls que cau xurra… Ja està Maria. No hi han més de maüres.

Quan la xiqueta va obrir els ulls tenia el davantal ple de panderoques del germà, que s`havia emponat a una branca de la figuera.

Hi va estar tot lo dia dalt sense baixar; i ma tia baix amb una vara, fins que van arribar el pare i un germà del camp. El germà el va baixar i el pare li va pegar una remesa de corretjaes històrica (però ell tenia igual).

Sis dels fills de la Reia i Monjet –i Emilio, el menudet–. Els majors no estan a la foto.

Ma uela va morir jove. Sempre m´han contat aquesta història, però en aquell temps ja se sap, a saber quin mal tenia.

El germà major de mon pare (sempre parlant d'aquestos sis, en tenia dos més majors) va morir als quinze anys, deien que de una calorà de córrer molt i beure després aigua gelada… En morir el fill, la mare no va poder suportar la pena tan gran i es posà malalta; tant, que va morir de la pena. D'ací que es van quedar sense mare xicotets.

Celia Morell Navarro

Un període màgic

Quan arribava la segona quinzena de juny, la gent començavem a baixar a la mar: "Anàvem a estiuar". Quasi tots els dies llavors, veies algun motocarro o carro amb l'haca, on la família carregava taules, cadires, "matalafs", plats, gots, foguer.... Carregat fins el caramull; darrere, al remolque anaven la dona i els xiquets acomodats assegurant tots els bultos, mentre que el marit seia davant, al costat de l'amo del carromoto.

Llavors mentre baixaven pel carrer l'Aurora o similars, ma mare i altres dones eixien al carrer i s'alegraven de vore que alguns ja mo n'anaven a la mar: "Lolitaaaa! Ja vo n'aneuuuu?" "Xicaaa, mira, ja anem pacallà. I vosatros?" "Només passe Sant Joan el meu home diu que ja mo'n podem anaaar!" "Hala pueeeés".

I llavors per als xiquets començava un periode màgic: l'estiu.

Joan Malonda

Si Déu vol… i la vaca!

Mon pare em contava de menut la història d'un home d'Oliva del qual no recorde el nom. Un dia se'n va anar a València a peu, com ho feia molta gent abans. A l'eixida del poble la gent li deia: A València, tio Vicent (posem per cas)? I ell responia: Sí, si Déu vol!

A l'altura de la marjal de Xeraco, entre l'estany i la carretera, pastaven unes vaques. El tio Vicent es va fer el dissimulat per tal de no molestar-les: eren vaquetes braves. Però una d'elles el va enfilar i no li va agradar segurament alguna cosa d'ell. La qüestió és que li va anar de cara, i ell, cama!

No hi ha massa arbres per eixos llocs, però ell en va trobar un i, amunt!

Hi va passar tota la nit, pobre!

A l'endemà, quan es va despertar, la vaca se n'havia anat. Però ell ja no tenia res a fer a València. Era massa tard i havia perdut el negoci. Se'n va tornar al poble.

Al cap d'uns mesos li va tornar a eixir un negoci i se'n va tornar a anar.

La gent, a l'eixida del poble, li preguntava: Què, tio Vicent, a València? i Ell va respondre: Sí, si Déu vol… i la vaca!

Mon pare l'emprava molt. Si Déu vol… i la vaca!

El dol

M'impressionava molt la figura de les dones de dol. Negre, negre i negre. Sense concessions. Ni un toc de color. Xica, 'te s'ha' mort algú? I tot havia acabat. Mitja vida llançada a perdre pel que fa a la moda, a lluir, a eixir a passejar. Quina vergonya! Com si no el volguera! I això només per un toquet de color a la roba d'anar per casa. Si no era gris com a màxim, ja estaven judicant.

Foto de Oliva Història fotogràfica

La baraneta

La baraneta del mur entre el Corralet i el carrer Natzareno era tota una llotja per on desfilava la vida i la mort. Els carros, el cabrer del carrer sant Joaquim amb les cabres, els burrets amb les sàries, els motocarros, les dones que anaven i tornaven de la plaça, les "visicletes" (que també portaven sàries)… I els enterros amb la creu al davant el taüt, els capellans i els "acoliquets" i la gent de negre… I en una sola direcció, carrer avall, a l'Almuixic; eixe ja no tornarà a pujar el carrer. Xiquets no vos assomeu a la barana, que podem tindre una desgràcia!

Gràcies, Josep

Si em permeteu, vull fer un homenatge a Josep Malonda, el mestre. Quan a ningú no li interessava aprendre a llegir i escriure en valencià (llevat del cas d'alguns estudiants universitaris nostres a València), ell va aconseguir del director de l'institut (Rubio), durant el curs 1972-1973, fer cursets de valencià com activitat extraescolar els dissabtes pel matí. D'un total de més de cinc-cents estudiants només vàrem respondre a la convocatòria una quinzena. L'entusiasme que posava ens arribava al cor. Va ser la primera persona de qui no sentia que la nostra llengua era lletja, que estava moribunda, que no servia per a res… Ben al contrari. Tots hi anàvem a les seues classes amb gana. Més que a les d'entre setmana. Josep, gràcies.

Durant aquell curs (72-73), Josep ens va dirigir en una obreta que tot i ser per a xiquets només va convocar adults: El gat amb botes. La v'arem fer als locals de sant Francesc. Va ser tot un festival. Abanda del Gat amb botes, hi varen actuar el grup 70, Salvador Sebastià va recitar un poema escrit (una espècie d'elegia a Oliva), també hi vàrem interpretar una opereta amb paròdia de cançons dels nostres pares (En el lejano oeste) i Vicent Bertomeu Mestre va interpretar el sermó de les cadiretes. Què precari era tot i no obstant això, quin entusiasme!

Les mosques i el flit

Recorde l'estiu com el temps de les mosques. Eren una presència constant. Molt més que no ara. Els flitadors de manxar eren per a mi un instrument fascinant. I l'olor del flit dins de la casa en penombra em semblava que tenia alguna cosa d'exòtic. És una sensació que no he tornat a sentir.

Els professors de l'institut

Qui recorda els professors de l’institut? Don Joaquín Prieto i don Carlos Lozano (de llengua espanyola), don José Juan (de matemàtiques), don Paulino (de treballs manuals), Vicent Vengut (de Política), donya Mari Carmen (d’anglés), donya Paquita i donya Emiliana (d’història), donya Milagros i don Alejandro (de ciències), don Miguel Ángel (de grec), don Miguel Montserrat (de gimnàstica), don Fernando i don Bernardo (de religió)… És una llàstima que no me’n recorde de tots.

Els carrers de nit

Sempre he trobat a faltar les visites de nit a les meues ties que vivien al Collado. Jo vivia al Corralet. I era passar pels carrers sant Rafel i sant Miquel… i era tot, "bona nit, bona nit, bona nit…". Com una lletania de "rosari cívic". Tots a la porta de casa, sopant, xarrant o simplement estant. Són sensacions de solidaritat pacífica que m'han marcat molt.

De cine

Tots els pobles tenien cines. Però em sembla que el nostre poble se n'enduia la palma. Els vells i a més el Gran Via i el Savoy. I tots eren un bon negoci fins l'arribada de la tele. La cultura cinematogràfica "popular" era impressionant. Semblava que tots ho havien vist tot. Jonvaine, Cargable, Ritaivort, Carigrant, Camestiuart, Sofialoren, el panxut i el ploró… i més i més i la gent discutia sobre qui era el millor, la més guapa, el més intel·ligent, com si foren familiars o veïns. Quines coses.

Prefaci

Benvolgudes i benvolguts:

M'heu fet pensar i sentir moltes coses i moltes sensacions, molts records, al tall de la lectura de les vostres publicacions. No hem recordat només les paraules que li donen cohesió a la nostra forma de concebre la realitat. Hem recordat els costums, les anècdotes, les facècies de quan érem menuts.

Tinc material que no sé on posar-lo i que no vull deixar perdre.

He obert un bloc on penjar-lo i on seguir penjant-lo amb el vostre permís. A més em sembla interessant que continuem recordant: els beneïts del poble, el treball al camp, els jocs al carrer, les nostres batalletes personals, els nostres acudits, casa Xorro, Tere, la Castanyera, el cabo Panera, ca la Ceba, cal Sabater, el preu de les llepolies, els dos quinzets, el cine de Leonardo,el cine Savoy, el ball a la Gran Via, el tren, el cotxe de Cuot, l'harca al castell, les isetes, els costums familiars, el carro del fem, els motocarros, les festes, les dones passejant l'arròs al forn, els carros, les cabres pel carrer, els sopars a la porta de casa, les dones cosint a la porta de casa mentre sentien la novel:la, els majors i els seus records, les "puntilletes" damunt de l tele, els capellans en sotana, les monjes del col·legi, el dejuni abans de la Comunió, la doctrina, els municipals de gris, la OJE, el Junior, els maguetos, el Tio Vivo, el TBO, Hazañas Bélicas, Lily, Les barberies, les pallisses, les cambres, els corrals, les carneres, els botijons, els picamans, els brasers, les bicicletes…

Te'n recordes? M'en recorde…

Com que ja només queda un degoteig lent de paraules per aportar ací us convide també al grup nou de feisbuc "Sospirs de la memòria" que obric ara mateix.