La tia Camila

Tindria sis anys més o menys, perquè ma uela encara no havia faltat. Eren eixes nits caloroses de juny i ma tia encara no havia baixat a estiuar. Venlavem a la porta de casa, al carrer l´Elca. Les mares ens donaven un entrepà que era el "berenar-sopar" i ens amollaven per que no les molestàrem. Quan començavem a posar-nos pesaets, ma uela ens deia: Busqueu a la tia Camila i que vos conte un conte. Tots en tromba a ca la tia Camila –que no era tia de ningú. Tia Camila, tia Camila! Ix a contar-mos un conte!

La tia Camila sempre es feia esperar. Posava una escusa o un altra per a allargar-ho i tindre'ns torbats. Primer remugava. Després es llevava el davantal. Quina mecedora trauré? Traeu-la vosatros. A vore senteu-vos tots ben arreglets...

Després d´arreglar-nos unes quantes voltes a la vorera (encara no tenia taulells) s'assentava a la mecedora. Rin-ran... rin ran... feia la mecedora, rin-ran... 

–Va, tia Camila, comence ja! Rin-ran... 

–Espereu que pense un poquet.

Recorde vore de reüll a les mares i ma uela mirant-nos i rient-se. Era tot un ritual. La tia Camila era d'eixes contadores nates que saben fer-se escoltar. Parlava baixet per a que estiguerem atents i ens feia gestos molt exagerats. Allargava un conte mitja nit. I allí estaven tots els xiquets del carrer –tretze o quinze–. Quetets i torbadets. Amb la boca oberta i els ulls com plats.

Celia Morell Navarro

M'agradava agarrar-li la mà…

Mon uelo era un home alt (almenys per a mi) prim i sec de carns i paraules, però a vegades se n'eixia del basquet i feia gràcies i tot. El recorde sempre amb la faixa i la blusa de color beix i la boina sempre al cap. Un dia li vaig preguntar si dormia amb ella posada; es quedà mirant-me i li va eixir un somriure socarró per baix del nas, però no em va dir res. També es treia de la butxaca una bolseta, de les que fan "flip-flap", quan ma uela li manava: Vicent dona'ls un duro als xiquets i que es compren un polo;  i ell li feia cas.

Una nit quan estàvem torrant castanyes a l´estufa de llenya, li dic: Iaio te'n pele una i te la menges? I ell em contestà algo que no vaig aconseguir entendre; em vaig acostar a ell oferint-li la castanya i em vaig endur un susto de por. El iaio no tenia dents!! –Iaio, no tens dents! Mon uelo va obrir la boca tot el que podia i jo vaig vore eixes genives com si fos un xiquet de bolquers… Jo no podia obrir més els ulls i alguna mosca em degué entrar en la boca, mon pare i ma mare no podien de riure més… Sí, tenia els seus dies graciosos.

…

M'agradava agarrar-li la mà i pressionar les venes grossíssimes que tenia i vore com tornaven al seu lloc. Per a mí eren unes mans enormes, aspres i dures, però m´agradaven.

M´agradava agarrar-li la mà…

Celia Morell Navarro

Sereno

Tots els estius arribava el dia en que mon tio venia de l´hort i dins del cabàs portava algo que feia dies que estàvem esperant, els melons de ramera morta. S´acabava el món; tots triant-se el meló, buscant culleres per buidar-los, navalles per dibuixar-los, cordell… I els ciris? Tiaaaa! tens ciris??" Si no n'hi havien, ens feien un cresolet i el posavem dins. Eixe dia la nit tardava més que mai a arribar. Anàvem de caseta en caseta. Veniu al sereno?? Quan ja érem una bona colla, organitzavem l´eixida. Primer fins al camping Kiko, pegar la volta per darrere i tornar pel Xaparral… Per suposat cantant!

Celia Morell Navarro