Pebreres farcides

Ràpid: que algú apunte la recepta de les "pebreres facides", que cada volta se'n veuen menys, i no sabeu què bones estan! Als amics que em visiten per l'estiu a la caseta de la mar els encanta tastar-les. La forma de menjar-les més genuina és "a mos redó": n'agarres una amb la mà i li poses una 'tallaeta' de pa baix per a que l'oli no et xorre damunt, i a disfrutar.

Aquest dinar era ideal per passar el dia a la mar o quan la gent anava "a defora": amb un mínim de traça, tenies un menjar complet, saborós i net. Per acabar, una bona tallà de meló o quatre 'ciriuelos'. Personalment, veig un sacrilegi els que mengen la pebrera amb plat i coberts, com si disseccionaren un conill de les índies. En fí, cosa de l'etiqueta...

Compta les passes, Teulaí!

Fa al voltant de seixanta anys, a Oliva és jugava al planto, mescla de l’ultimeta i l’amagatall. És tracta de trobar pels carrers del poble els altres membres del joc i cridar: Alto! Aleshores hi ha que quedar-se quiets i es compten les passes que separen al que paga i al pillat. Si hi ha menys de dotze passes és canvien els papers, però si n’hi han més, el que paga torna a comptar i el pillat queda lliure i té que tornar a córrer i amagar-se de nou.

Aquesta anècdota va passar en eixa època. Mon pare encara és riu quan ho recorda. Vos presentaré els personatges: Benimeli, amic del bon vi i de fer i estar de festa, i un municipal de malnom Teulaí, defensor de la llei i l'ordre.

Anava Benimeli fent de les seues en un estat  una mica estropejat, quan el va veure el Teulaí. Al veure'l, li va donar el alto. Benimeli és va quedar quiet i va exclamar: “Compta les passes, Teulaí, que no estan”. El municipal va reconéixer que no estaven les dotze passes i és va quedar comptant de nou; i Benimeli és va escapar de l'autoritat.

Hui en dia si no ens posem d'acord en qualsevol distància, mon pare i jo, encara utilitza l'expressió: “Compta les passes, Teulaí!”.

El castell de Santa Anna

Els sopars a la porta de casa

Els sopars a la porta de casa eren dels moments més agradables que teníem quan arribaven les nits de l’estiu.

Al carrer Sant Vicent, mentre els xiquets jugàvem pel carrer, els majors treien taules i cadires baixetes, a la porta de les cases, ocupant la vorera i part de l’endoquinat. No s’arribava a destorbar el trànsit dels escassos vehicles que passaven. A més a més sols existien el Barreiros de Pascual i els dos camionets de Júlio ‘el Vinader’.

A la Porta de Consuelo "l’Estanc" acudien Conxa la Claus, eixien María Torres, María "el relongero", Doloretes, i més parroquianes que ara no acabe de recordar el nom. Maties treia la tauleta, altres un bon plat de salmorra o d’encisam i tomaca, la catalaneta de vi, la botija d’aigua fresca, cacaues… i cadascú des de casa es posava el seu plat a la tauleta. Per als xiquets moltes vegades pa i ‘llangonissa’, que Sevina les feia molt bones (ma mare i ma tia millor, però ja sabeu que esta és una opinió molt subjectiva…). Algunes cases que havien tret ametlles, cacaues, olives, dacsa… al sol per a secar-se, ja les havien arreplegades per traure-les el sandemà.

Quan ja estava tot enllestit, ma mare es posava en mig del carrer i cridava al meu germà i a mi: “Juanramoooooon…! Salvadoooooooooor!” (jo he arribat a escoltar-la des del carrer Cantereria). Aleshores deixàvem els nostres jocs al portal de Sant Vicent (allí estàvem Miguel el del Forn, José Antonio el Vinader i el seu germà Santiago… i més majors: Paco Sala, Vicente (*) “el Relongero”, Vicente “el Cartero”, Vicent el de “l’enterraora”, el meu cosí Torres…) i anàvem corrents cap a casa. Si pel camí ens trobavem Don Vicente Sala o Don Ángel (capellans que vivien al carrer Rebollet), paràvem i li besàvem la mà, que així ens ho havien ensenyat en “la doctrina”.

Finalment arribàvem on estaven la tauleta i la gent ja asseguda sopant, i “mampreniem” la punta de pa amb ganes, asseguts al rastell de la vorera. Allí compartiem la companyia del veïnat i gaudíem de les converses dels majors. Al final, no faltava un bon meló d’Alger per a rentar la boca. Finalment la tertúlia es perllongava el justet per a posar-se al dia de les últimes correcuites i anar al llit, que demà hi havia que alçar-se prompte.

Quines nits, les de l'estiu...

(* Recordeu llegir ‘Vicente’ amb la dicció valenciana)

La bicicleta

El iaio tenia una vici, com molts homes en aquell temps, d´eixes grans i pesades de "cuadro". Un dia ma uela (que tampoc tenia mai el cul quet) els va dir a les filles si volien que anaren les tres al pla en la bicicleta. Veges tu, i quedar-te a casa!! Allà que se´n van anar les tres.

El tracte era este: ma uela asseguda al portamantes i per torns la durien ma mare i ma tia... Ma mare era la menuda però, com que sabia anar més en bicicleta que ma tia (això és una altra història interessant), la va portar primer.... Al ratet ma tia també volia portar-la "Ara jo mare, ara jo!!" …pujà a la vici i com no s´aclaria molt, tot era una cabriola "Para, para !! Para que em tombaràs" I ma tia li va dir "Deixe'm anar un poquet i quan ja m'agarre, vosté puja".

Allí anaven, ma tia davant davant en la vici i la uela i ma mare darrere caminant… Ella anava parant-se per pujar a la uela, però res, altra volta igual.

De mitjan camí cap avant, fins que varen arribar, cada vegada que s´aparava a esperar-les i passaven pel seu costat, les escarnia (burlant-se): "Dona, dona, vol pujar??"

Tinc que dir en defensa de ma tia, que era molt difícil per a una xiqueta apendre a anar en vici en aquells estribancs. Ma mare va tindre un altra oportunitat que no tenien tots els xiquets i menys les xiquetes.

En ma casa continua gastant-se molt el "Dona dona vol pujar??" quan parem en el cotxe per que puje alguna de nosaltres (tia, cosina, iaia...). A la meua filla li fa molta gràcia des de que ma mare li-ho va contar fa un temps… Sempre ens preguntava què volia dir això!

La bicicleta de mon uelo

El Collado

El Collao (Collado): Partida del Terme municipal d'Oliva existent a les faldes de la Muntanya de La Creu. S'ha trobat un jaciment arqueològic on podria haver soterrades unes 200 persones. Els seus habitants podrien haver aplegat de la zona de la Cova Foradada junt a la marjal o ser autònoms i hi van romandre fins l'any 5.500 abans de Crist. Estigueren uns 3.500 anys. Un dels soterraments està sent investigat a la Universitat de Barcelona per comprovar el seu ADN. Segons el professor Josep Aparicio podria demostrar-se que l'home de Neandertal no es va extingir sinó que va deixar la seua herència genètica en el sapiens sapiens posterior.

            De la Cova Foradà al Collado i del Collado al Rebollet. Aquest és el moviment poblacional que, segons opinen els arqueòlegs, va realitzar el grup humà que es va assentar l'any 9.000 abans de Crist en El Collado d'Oliva, fa ara més d'11.000 anys.

En aquesta data, unes cinc o sis persones amb evidents mostres de parentiu es van instal·lar a l'empar d'aquest abric rupestre situat en els voltants d'aquesta població de la Safor. En l'actualitat, el lloc s'ha convertit en un camp de tarongers de propietat privada.

En El Collado, els seus habitants van romandre fins a la meitat del sisè mil·lenni abans de Crist, és a dir, cap al 5.500 a. de C. Van estar allí uns 3.500 anys aproximadament, fins que van marxar al jaciment proper al Rebollet. Es creu que uns 200 o 250 individus van poder morir allí durant 1.300 anys. Això sí, no tots van ser soterrats en aquest lloc.

            El cap dels serveis arqueològics de la Diputació de València, José Aparicio, va dir que els experts de la Universitat de Bristol (Anglaterra), de l'institut Max Plank de Leipzig (Alemanya) i la Universitat de Barcelona estan investigant l'ADN de les restes humanes que van aparèixer en els diferents enclavaments arqueològics d'Oliva amb l'objectiu de confirmar el desplaçament d'aquesta comunitat.

            José Aparicio Pérez ha publicat un llibre denominat «La Necrópolis Mesolítica de El Collado de Oliva» on diu que el trasllat de la Cova Foradà al Collado es degué a l´explotació del territori. Aquest oferia recursos marins, com a peixos, cardium edule (petxines, mol·luscs) perquè la línia de costa estava ja propera, i recursos terrestres, perquè la plana i les muntanyes circumdants disposaven de ramats de diferents quadrúpedes. Tot això, a pesar que els canvis mediambientals amb la progressió del interglacial els havien minvat sensiblement. La seua tecnologia lítica era l'heretada del Magdaleniense, però reduïda als raspadors, burins, dorsos i vores rebaixades. L'òssia s'havia abandonat ja.

            Tal com destaca Aparicio, entre el 8.500 i el 7.500 realitzen canvis tecnològics en l'utillatge, incorporant progressivament geomètrics com a instruments de caça o pesca, bé per a fletxes o venables en el primer cas, o arpones, en el segon.

Cap al 6.500 comença un lent ascens del nivell marí que anega tota la zona costanera, convertint-la en una gran maresma o marjal, on es fan abundants les espècies de mol·luscs lacunars i les tortugues, aconseguint la base del vessant on se situa la cavitat. Es diversifiquen els útils geomètrics i apareixen nous tipus.

A meitat del sisè mil·lenni, l'augment de la pluviositat, intensa ara, els va haver d'obligar a l'abandó del lloc, buscant assentament en alguna cavitat o en cabanyes en el pla. Al peu del vessant

            Els experts suposen que es van traslladar al peu del vessant a partir del 4.500, al costat de la plana pantanosa, a uns 300 metres del Collado. És la zona del Rebollet. Fa quatre anys es va excavar allí, a l'interior del casc urbà d'Oliva. El jaciment és ja Neolític i s'ha trobat ceràmica feta a mà. Aparicio conclou afirmant que el jaciment del Collado no es va esgotar. «Bona part del mateix, potser la totalitat, roman sota les tones de terra fèrtil que l'amo va abocar en el lloc».