El castell de Santa Anna

Els sopars a la porta de casa

Els sopars a la porta de casa eren dels moments més agradables que teníem quan arribaven les nits de l’estiu.

Al carrer Sant Vicent, mentre els xiquets jugàvem pel carrer, els majors treien taules i cadires baixetes, a la porta de les cases, ocupant la vorera i part de l’endoquinat. No s’arribava a destorbar el trànsit dels escassos vehicles que passaven. A més a més sols existien el Barreiros de Pascual i els dos camionets de Júlio ‘el Vinader’.

A la Porta de Consuelo "l’Estanc" acudien Conxa la Claus, eixien María Torres, María "el relongero", Doloretes, i més parroquianes que ara no acabe de recordar el nom. Maties treia la tauleta, altres un bon plat de salmorra o d’encisam i tomaca, la catalaneta de vi, la botija d’aigua fresca, cacaues… i cadascú des de casa es posava el seu plat a la tauleta. Per als xiquets moltes vegades pa i ‘llangonissa’, que Sevina les feia molt bones (ma mare i ma tia millor, però ja sabeu que esta és una opinió molt subjectiva…). Algunes cases que havien tret ametlles, cacaues, olives, dacsa… al sol per a secar-se, ja les havien arreplegades per traure-les el sandemà.

Quan ja estava tot enllestit, ma mare es posava en mig del carrer i cridava al meu germà i a mi: “Juanramoooooon…! Salvadoooooooooor!” (jo he arribat a escoltar-la des del carrer Cantereria). Aleshores deixàvem els nostres jocs al portal de Sant Vicent (allí estàvem Miguel el del Forn, José Antonio el Vinader i el seu germà Santiago… i més majors: Paco Sala, Vicente (*) “el Relongero”, Vicente “el Cartero”, Vicent el de “l’enterraora”, el meu cosí Torres…) i anàvem corrents cap a casa. Si pel camí ens trobavem Don Vicente Sala o Don Ángel (capellans que vivien al carrer Rebollet), paràvem i li besàvem la mà, que així ens ho havien ensenyat en “la doctrina”.

Finalment arribàvem on estaven la tauleta i la gent ja asseguda sopant, i “mampreniem” la punta de pa amb ganes, asseguts al rastell de la vorera. Allí compartiem la companyia del veïnat i gaudíem de les converses dels majors. Al final, no faltava un bon meló d’Alger per a rentar la boca. Finalment la tertúlia es perllongava el justet per a posar-se al dia de les últimes correcuites i anar al llit, que demà hi havia que alçar-se prompte.

Quines nits, les de l'estiu...

(* Recordeu llegir ‘Vicente’ amb la dicció valenciana)