Perdudet, perdudet...

Una de les tasques habituals els dies abans d'anar a estiuar a la caseta, era emblanquinar-la. Al llarg de l'hivern les humitats havien deixat florides alguns paraments i calia tornar-los a la seua blancor primera. 

Amb un poc de sort, alguna paret a repintar no estava massa afectada, i amb una lleugera passadeta de calç ja es podia donar com a ben pintada. És en estos casos quan solien dir-te: "Ahí no cal que et torbes massa, fes-ho 'perdudet-perdudet', que es quedarà bé...." 

Quan veies al final les parets blanques amb l'ombra de la parra o de la figuera, ja sabies que l'estiu ja havia arribat de veritat.

Els combregats

Ma mare conta que el dia Sant Vicent, passaven els combregats (no sé si s'escriu així o com) amb el rector pels carrers del Raval. Les famílies que volien, obrien casa i el rector els beneïa per a tot l'any; i la família li regalava al rector els ous que podien.

Després passaven els festers de Sant Vicent i venien coets; els tiraven a la porta de casa. En la meua família, el iaio (seria el meu besavi) en comprava un per al meu iaio, un per al meu tio. I li dia al meu tio que quan tinguera un fill li tenia que posar Vicent (així ha sigut). 

I jo recorde quan era menuda, que hui tocava menjar papes i olives, paella i de postre rotllo banyat de coco; i la Fanta de llima de botella de vidre de casa el Covero no faltava mai.

L'aigua dels motors

Sifonà de la travessia Sant Roquet

A la Travessia Sant Roquet es pot vore una sifonà alta que habitualment roman seca. Es tracta d'una torre de l'alçada de dos homes, i que presenta unes anses al costat que dóna al camí per a què hom puga accedir fàcilment a la part superior. L'hort del costat ja no es treballa, sembla que des de ja fa prou anys, i aquest abandonament accentua l'aspecte descuidat que esta construcció hidràulica presenta. 
Com que jo no visc a Oliva, no passe per ahí tan sovint, però recorde molt bé com era la imatge d'aquest indret en la meva joventut. Els dies que els xicons anàvem en bicicleta a la mar, o quan anàvem a treballar a l'hort (la Canyà, la Bomba...), sempre veiem el camí embassat als peus d'este repartidor. La basca pròpia de l'estiu quedava mitigada durant uns instants mentre et deixaves esgitar per les rodes pedalant amb suficient velocitat sobre l'aigüerol. En efecte, els inevitables clavills d'aquesta construcció totalment popular deixaven sumar una aigua neta i fresca. Si decidíem parar, llavors podíem pujar i beure d'aquell broll refrescant, fresc, inesgotable, i no t'importava baixar mig xopat. Què bona estava l'aigua!

Motor prop del camí de les Jovades

I és que abans l'aigua de rec era un element habitual al terme, Tranquil·lament podies eixir de casa sense la botija perquè, en arribar al tros  segur que no massa lluny trobaries algú regant i podies abastir-te d'aigua per beure mentres fees el teu jornal. Fins i tot, si no trobaves aigua circulant, per una vegada que begueres de qualsevol viver o capella neta no passava res. Els tractaments fitosanitaris i altres porqueries encara no havien arribat a amenaçar la majoria dels tolls i altres remanents d'aigua. Era tan corrent trobar-te amb l'aigua de rec per qualsevol lloc que ningú li donàvem la importància que veritablement té. Els motors de rec han estat el mitjà més estés de regar els tarongers. Tot el terme d'Oliva està puntejat d'aquests enginys. Jo no els conec tots, ni molt menys, però sí que alguns noms se m'han quedat per sentir-los a mon pare i altres llauradors: El motor de Navarro (allí estava Santperet, el sequier), el motor del Catiu, el més cabdalós amb les seues dos valuoses files (i de sequiers el tio Ferrillo i el Serrat), el motor de Bertomeu (allí estava Campana), el motor de Celestino (amb la Cabra), el de Castelló (amb Vicentet de Pallisser), el motor de Sendra, el de la Grauera, el Salt...
Aquestos motors tenen una part que sempre m'ha paregut misteriosa. Estant amb mon pare al motor del Catiu, recorde que la sala on estava la maquinària era un lloc força misteriós on els xiquillos no podíem ni pensar en assomar-nos. Una calavera en la porta de ferro de l'entrada ens ho advertia clarament: "Alto Voltaje". Allí dins l'electricitat es convertia en un rumor atemoridor que feia treballar les bombes i traure l'aigua de les entranyes de la terra. Després, mitjançant una sèrie de tuberies, sifonades i repartidors, l'aigua aconseguia aplegar allà on estava el trenc. Era un trajecte, insondable, màgic: més d'una vegada em quedava mirant una sifonà solitària que duia aigua sense saber d'on venia ni a on anava. 

Motor de Celestino Mas. Davant, un bufador

Em ve a la memòria quan mon pare m'enviava a regar a la Plana per la nit. Jo anava en bicicleta pel camí Collado, passava pel costat del cementeri amb recel (sempre he sigut prou porigós) i arribava, en mig del silenci de les nits d'estiu, a l'hort. Deixava llavors el cabàs i el llagó on no es pogueren banyar, comprovava amb la pileta que els tapons estaven ben encarats i seia al costat de la capella per on arribaria l'aigua. Amb la foscor serena de la nit estrellada, a poc a poc les siluetes dels tarongers mostraven tots els detalls. De ves en quan allà lluny s'escoltava una motet, o el lladruc d'algun gos, o com les granotes dels vivers del veïnat raucaven. Podien passar tranquil·lament hores si el rec anava retrassat. En mig de l'avorriment, ajupia el cap dins la sifonà i cridava cap el forat per on vindria l'aigua: "Eho!" i, si la longitud del tub era considerable i a més a més no hi quedava aigua de recs anteriors, l'eco que et tornava donava un poc de temor, amb aquell so regolfant des d'altres capelles i bufadors.

Repartidor

I, de sobte, uns glops llunyans reverberaven cap on jo estava. Al principi quasi inaudibles, però poc a poc més evidents. Era l'aigua que s'aproximava per iniciar el meu torn de rec. Ahí el cor em bategava amb força: podria eixir algun fardatxo o vés tu a saber quina cosa fugint del cabdal. Amb la pileta aconseguies vore el nivell de l'aigua al fons de la tuberia mentre que les lleis de la física de fluids es concretaven convertint la sifonà en vas comunicant. El líquid rebossa finalment el tabiquet interior i comença a omplir tota la resta de la capelleta.

Capella

Una vegada que l'aigua començava a regar un frau, me n'anava al final per esperar l'aigua. El remor de la fila eixint de la canal donava la música a la clara negror de la nit estiuenca. Fora d'aquest soroll, silenci. Esperar. Al cap d'alguns minuts, les fulles seques començaven a menejar-se. Era l'aigua que estava aproximant-se i em demanava anar a canviar el tapó. Poc després arribava el sequier amb la seva "motogucci", i l'enorme clau anglesa per obrir les vàlvules per preguntar-me si tot anava bé, i se'n tornava a anar si encara quedava molt de tros per regar.
Quan arribava el penúltim frau, el sequier calculava el trenc per arribar a l'hort que tenia el torn a continuació: "Bo, me'n vaig a tallar l'aigua, que ja ho tens bé". Jo tornava a quedar-me a soles, amb la companyia del llagó i del soroll de l'aigua, fins que, poc a poc, el cabdal comença a minvar coincidint amb l'arribada de la llengua d'aigua al final de l'últim frau, la vora. 
Bé. Ja tenim la Plana regà. Nugar el cabàs i el llagó a la bicicleta, i cap a casa a dormir.

Al Carrer Carme

Carrer Verge del Carme (font: Oliva Història fotogràfica)

Jo sóc del carrer Carme. Vaig nàixer allí, dalt d'un dels seus carrerons. Vaig tindre pressa per eixir i ma mare, Teresa de Carreró, i mon pare, Paco la Claus, es van estalviar les 3.500 pessetes que va costar el part del meu germà major a l'hospital.

M'he criat i he jugat en aquest carrer, de la capavallada de Moll fins a l'església. I és d'aquest carrer i dels seus voltants (el meu barri) de qui vull fer sospirar la meua memòria.

Era un carrer que te'l gaudies. Sense quasi trànsit, podies jugar al carrer sense problemes i tenia un grapat de comerços que avui han desaparegut tots.

Tenia dues botigues la de Paco Toneta, de la què parlaré després, i la de la Malonda, especialitzada amb fruita i verdura. Dos forns, el d'Esperança i el de Català; una carnisseria, la de Daniel, amb uns figatells boníssims!!! Si baixaves pel carrer Sant Joan cap al carrer Sant Domingo hi havia un altra botiga, la de Maria l’Arnaua, especialitzada en embotits i pollastres, fins i tot tenia roba a la venda.

A la placeta Sant Domingo hi havia una taverna, Ca Matagats, on podies comprar vi a granel. Ca Paco Toneta, cap amunt al carrer Vicente Albert –tal vegada si us dic carrer la Comare, ho recordeu millor– dalt del qual estava el bar Las Torres i cap a Sant Roc passant per davant de dos forns més –el de Parra i el de Cristina, al carrer Sant Jordi– es trobava l'estanc.

A tots els comerços podies anar-hi sense diners. Hi havia confiança en les persones. Tan sols dies de qui eres fill i et fiaven. Ja passava ma mare més tard i arreglava comptes.

De totes les botigues, la de Paco Toneta era a la que més m'agradava anar. La seua especialitat era… de Tot!!! Però de tot! Podies demanar-li l'avio per una tortà de huit ous, o l'avio per fer sabó, l’avio per fer olives en salmorra, les mides dels pastissos de Nadal, tot tipus de llavors per a sembrar etc. Em conta ma mare que, quan ella era menuda, si de costura li demanaven una llapissera o unes tisores i no tenia diners, sa uela li deia:

–Dis-li a Paco que si desfaig dos quilos de dacsa, t’ho canvia pel llapis.

I Paco, (en aquest cas, sa mare) mai posava cap problema, eren temps de fam i s’intentava ajudar a tot el que es podia. 

Jo he anat moltes vegades al forn d'Esperança i he comprat una viena i després he anat a ca Paco i me l'omplia de tonyinyeta, li ficava un tros de paper per a què no em tacara d'oli i… a jugar.

Era època de fer mandaos, però no tan sols als nostres pares, a qualsevol persona major li tenies un respecte:

–Xicon, puja a l'estanc i compra'm un paquet d'Ideales.

–No puc que n’estic jugant.

–Tu ets el fill de Teresa, no?

–Què m'ha dit? Celtas o Ideales? Ara mateixa vaig!!

Finalment, vos contaré una anècdota.

Recorde que una dona del carrer em demanà un mandao. Jo em vaig fer el despistat i ella em diu:

–Bo, si no vols anar no et donaré raca.

Jo, goloset… –Què em donarà?–, vaig ràpid a fer-li’l.

Ella, quan torne, em dóna un caramel, i jo li proteste:

-Jo no vull un caramel, jo vull que em done la RACA.

Rascar, tonyar

Rascar (amb el llagó) i sobre tot tonyar (amb l'aixà) eren de les feines més pesades que jo he fet, i això sense estar lligat a la terra com mon pare i la immensa majoria de la seua generació. He sabut el que és treballar la terra, però afortunadament ja no he sigut esclau d'ella.

Quan ja entrava la primavera, i així fins passar setembre, una de les obligacions més inexorables dels que teniem algo de terra era "anar a rascar", una feina que necessitava del llagó. Rascar consisteix en tallar les herbes fent no massa "guaret", és a dir, clavant el llagó a terra amb dos o tres ditets de profunditat, i arrastrant-lo de forma que les arrels de la brossa, sobre tot l' "eixideta", quedaren ben talladetes. No hi havia que clavar massa la ferramenta perquè es tractava de no fer malbé les arrels superficials dels tarongers.

Tonyar, en canvi, era més pesat. L'aixà és més pesada, i la seua inèrcia permetia introduir-se més endins i aconseguir alçar i girar la gleva. Aquesta feina es fea per oxigenar les arrels dels arbres, o si havies escampat alguna camionà de fem, tapar-lo abans que el sol el ressecara i perguera les seues propietats nutritives. 

Al rascar, o tonyar, havies de fer-ho per "ordes". Una orda era el corredor que deixaves quan des d'un extrem del frau anaves treballant i avançant cap l'altre extrem. Habitualment en tres o quatre ordes aconseguies cobrir tot un frau. L'ample de l'orda no superava massa el metro. Amb sis o set llagonaes avançaves un nou pas, i torna a fer-ne sis o set més, i altra vegada. Et posaves amb els peus ben falcats, i amb moviments acompassats, rítmics, rotunds, anaves deixant caure la ferramenta seguint "el tall", intentant deixar la terra plana, igualadeta, corregint desnivells... La llagonà que donaves anava tapant l'anterior, i una al costadet de l'altra; poc a poc la vista comprovava com l'aspecte descuidat de la terra amb brossa (verdolagues, serreig, junça, correjola, llixons...) es convertia en una agradable catifa de terra desfeteta i fresca. Ademés, aprofitaves per anivellar bonys, refaldar cavallons, corregir desnivells... la prova de que la feina es quedava ben feta era quan, uns dies més tard al regar, l'aigua anava mansa i uniforme per tot el frau. 

Cada cinc minuts alçaves el llom per "trencar l'alé". Sense donar-te compte quasi, arribaves al cap i podies aleshores parar una estoneta i pegar un trago d'aigua o, si ja estaves més d'una hora pegant-li, "fer-te un cigarret". A la Marjal, a Burguera, els Gorgs... tonyar o rascar era més agraït: allí la sorra del terreny dóna una textura més tova a la terra, i la ferramenta penetra més decidida sense forçar massa els colps. Però ai, amigo! Si tenies el tall a l'Elca, el Pujalet, al secà... això era un altre cantar. Si no feies la feina amb el terreny humit, què mal t'ho passaves. Destarrossar la terra seca com un os, amb pedres la majoria de vegades, es convertia en un calvari. Aleshores, no era extrany que es deixaren "llobaes". Una llobà és una porció superficial de terreny on realment no s'ha tonyat o rascat correctament, però que amb una miqueta de picardia l'aspecte visual era com si que sí que ho estaguera. Més d'un calbot m'he emportat quan mon pare descubria que jo me n'havia passat de listo. Però quan els lloms fan un mal tan insufrible, te la júes. 

Quan a l'acabar el jornal la tasca que t'havies proposat quedava cumplida, et posaves de plantó cara al xicotet tros de jardí que havies convertit amb les teues mans, i inconscientment t'entrava una agradable sensació de satisfacció. Anaves al viver a llavar-te la suor, et canviaves la roba sequiera, nugaves la barxa a la moto, i cap a casa. 

Demà més.

Una antiga amant

És estiu, i estic al Pujalet. Avui regarem i, mentre el trenc encara està lluny, vaig refaldant els cavallons.

Les branques dels tarongers que pengen fins tocar terra es diuen 'bragues', i has d'agupir-te entre elles per passar dins de l'arbre i continuar refent xércol i cavalló. Algunes rames seques i dures t'assenyalen l'esquena suada i fins i tot et deixen una ratlla roja que romandrà fins més enllà del santdemà. Fan mal, les bandides.

Durant uns moments, aquest dolor m'evoca altres moments en què també acabava amb arraps al dòs, altres suors, altres contorsions, altres bragues...

Treballar la terra, als cinquanta i pico, és com visitar una antiga amant que no t'ha oblidat, que t'enyora i que no es cansarà mai d'esperar-te.

És estiu.

Una cassoleta de costelles amb suquet

Per a la col·lecció d'acudits de l'any de la picor... 

Li prepara el dinar una dona al seu marit que està treballant al camp, i li prepara una cassoleta de costelles amb suquet.

–Porta-li esta cassola a ton pare que estarà mort de fam.– li diu al seu fill. 

Este prepara l'haca i es disposa a anar al terme on es troba son pare. 

Pel camí el xiquet va fent-li visites a la cassola fins que es fot totes les costelles. 

En arribar i per por als marmolons li diu al pare: 

–No t'ho podràs creure, però pel camí l'haca s'ha enjogassat i ha tirat al terra el teu dinar. Per desgràcia no he pogut fer res i tan sols he pogut salvar el caldo.

El Catiu

Durant segles els pirates musulmans del nord d'Àfrica es van dedicar a raptar cristians per tal de reduir-los a l'esclavatge. L'Església Catòlica tenia ordes religiosos que es dedicaven a la redempció de catius (rescat de captius), amb el pagament d'un rescat o amb l'intercanvi d'un frare que per vot ocupava el lloc del rescatat. Els ordes més coneguts eren l'orde trinitari o de la Santíssima Trinitat de la Redempció de Captius, fundat el 1198 i d'origen francés; i l'orde de la Mercè, fundat a Barcelona el 1218 per sant Pere Nolasc. L'origen del topònim va lligat potser a un antic propietari de les terres que hauria estat catiu. 

L'altra proposta explicativa és que hi haguera hagut a la partida com una presó amb algú tancat. Celia Morell en diu: Sempre he sentit contar a mon pare que son pare li deia, que ací havia estat tancat l´ultim captiu d'Oliva (allà no se sap ni de quina època). La justificació de l'explicació ve donada per un edifici rabassut i sense finestres a la vora del camí.

construcció a vora del camí del Catiu

Josep Domingo Parra i Canyamàs (Oliva, 1954) n'ha fet una novel·la –El catiu (2011)– a la qual exposa una tesi romàntica i alhora dramàtica: Per amor van ser tapiats dins d'una cova dos jóvens en vida. Arstat, filla de Abdalat II, senyor d'aquestes terres, i Gerard, soldat cristià malferit de mort. Arstat, sense que ho sabés el seu pare, cada dia anava a curar les ferides sagnants a Gerard, amagat en una cova, cantant-li dolces cançons i portant-li suculents menjars, fins que va venir el dia inesperat on mai més van tornar a veure la llum del dia. El rei moro de Dènia va ordenar enterrar-los de per vida.

Els sanadors

Abans els xiquets jugàvem molt al carrer, el nostre medi natural. No hi havia pràcticament gens de tràfic, i les mares estaven tranquil·les. Anàvem amb pantalons curts i sempre tornàvem a casa amb els genolls més negres que un perol, i més d’un dia amb algun pelat als colzes o un bony al cap. Aigua i sabó, i mercromina, i tot arreglat. 

Però també hi havien colps més forts que comportaven ferides més serioses. Ahí entraven una vencillada, o una dislocació. Un mala caiguda, un xoc massa violent, i la monyica o el peu perdien la seva mobilitat i començaven a unflar-se amb un dolor espantós. Tornàvem a casa plorant i les mares ens portaven a la cadira preguntant-nos si “era precís jugar aixina”.

Fins fa poques dècades hi havien al poble una sèrie de persones que tenien el do de curar algunes dolències. Jo me’n recorde de Vicentet de Fassarroc, que sabia redreçar torcedures, girades de peu… També mon pare me n’ha anomenat altres: El tio Vicentet de Torres, el tio Enrique l’Espaseta, la tia Salvadoreta del carrer l’Aurora, que curava la ‘sipenla’, el tio Francisco de Sant Peret, el tio Vicent de Sempere, que curava l’aliacrà, la tia Roseta de Pebrera, que trencava l’enfit. La medicina encara romania estranya per a la gent més senzilla, i la gent confiava més amb el saber de aquesta gent: sols si la cosa no tenia remei llavors els metges entraven en escena. 

Una persona de molta anomenà era el tio Joaquín de la Xara. Sembla que durant la guerra civil es va oferir de voluntari (amb una altre d’Extremadura, m’han contat) com a ajudant sanitari de metges que, a través de cadàvers, estudiaven l’anatomia i altres aspectes del cos humà. Això li va donar una valuosa experiència que després li va vindre bé per servir als conveïns primer i després a molta gent de pobles de la contornà. A mí em va atendre una vegada que vaig caure malament quan passavem el dia en la finca de la tia Maria del Rullo en Dénia.

Però el que recorde millor és una altra ocasió, que em va tractar Vicentet de Fassarroc. Jo era dels xiquets que cada dia queia un o dos bacs (manca de vitamines?), i he tingut bones trompades en vàries ocasions. Una volta, amb la monyica totalment unflada i sense poder recolzar-la de cap manera, mon pare em va portar a casa d’aquell home. Ja era major, el recorde alt i flac, i amb la cara seriosa, em va prendre delicadament el braç i, amb els seus dits experts, començà a tocar-me tots els costats de la monyica dolguda. Al mínim gemec meu ell deixava de prémer, i buscava un altre lloc per explorar. Era com si estiguera visualitzant, a través del tacte, la situació del meu esquelet en aquella part ferida del braç. Jo em vaig tranquil·litzar, ho recorde molt bé. 

Però al cap d’una estona es veu que ja tenia molt clar com estava la cosa, i tot seguit note que em pren fermament, amb les dos mans, la monyica dolguda, i comença a estirar-la, girar-la, doblegar-la, sense cap consideració pels meus gemecs de dolor i els meus ulls totalment oberts i plorosos. Va ser menys d’un minut, però jo vaig vore totes les estrelles del cel. Aquell home va fer la seva feina sense titubejar. Mon pare em mirava amb la gravetat que aquell tràngol implicava, comprenent que aquell dolor era el preu inevitable de la meva curació. Als pocs minuts, jo ja més tranquil, vaig notar que la mobilitat tornava a aquella articulació ferida, i la inflamació començava a minvar. El dolor que aquell vell m’havia fet havia fet desaparéixer totalment la terrible luxació que patia i finalment, tot el braç començava repredre la seva habitual elasticitat. De la por més profunda vaig passar a l’agraiment més sincer. 

I al santdemà ja estava jo de nou ‘corrents’ pel carrer Sant Vicent, amb els altres xiquets, però el dolor que restava a l’avantbraç m’advertia que no fera cap volantí perillós, perquè si no ja sabia ‘com em pararia el tratge’.

L'olor dels vàters del Savoy

Diumenge de vesprada tocava cine, les mares ens donaven deu duros i nosaltres ens compravem el berenar i les bolletes del cine.

-Què fem? Anem al Savoy a veure una pel·lícula de Bruce Lee, on la pantalla s'omplia de “xinos” donant-se bastó o bé anem a la Gran Via i mirem l'última de Bud Spencer i Terence Hill.

A l'Olímpia ni pensar-ho, sols feien una peli, d'estreno, però una peli, i nosaltres pensàvem passar tota la vesprada.

Quasi sempre decidíem anar a la Gran Via, entre altres coses per fugir de l'olor dels vàters del Savoy; sols recordar les seues portes de fusta, com les portes de l'oest i eixa olor, que marejava, ja em donen arcades.

A més a més a la Gran Via teníem a Tere la Castanyera per comprar-nos un cucurutxo de cacaues i tramussos, amb això i un picolo no ens feia falta res més.

Per fi entravem al cine; no estava molt curiós, que digam, ple de corfes de pipes i amb les butaques de skay prou esgarrades.

Recorde la gent xarrant durant la pel·lícula, senyal que no els importava massa la història, i que l'argument era prou simple; sols és guardava silenci quan rodava un pikolo per baix dels seients. 

Si el pikolo topolava amb els peus de les butaques s'escoltava una remor de desencant, però si el pikolo rodava fins baix la pantalla, travessant totes les files podíem escoltar fins i tot una ovació.

El cine començava a les cinc, a les set la segona i després ens quedavem de vegades a repetir un tros de la primera pel·lícula. En eixir tornàvem a mirar la cartellera on hi havien fotos de la peli i una breu sinopsi, o això deia allí; sinopsis, quina paraula més rara; al cap i a la fi, tan sols era una espècie de resum.

Al final, recordant les botzinaes de Bud i Terence, tornavem a casa.

I conte contat, diumenge passat.

Quants records!

Nota de l'editor: Pikolo o Picolo: marca de beguda refrescant gasosa de color roig transparent. L'autor es referix a les botelles buides o mig buides.

L'humil llaurador que va a defora

Hi ha (o hi havia) una estampa molt característica als nostre terme: la del l'humil llaurador que va a defora amb la vicicleta. Al portamantes duia la barxa amb la roba sequiera, la botija i el saquet amb l'àpat que la dona li haurà preparat a primera hora del matí. 

Sobre la barxa s'acomodava un gosset falderet (de pèl curt per evitar les molèsties del serreig o altres herbes espigoses) que, tot obedient, no es movia del lloc. No calia ni nigar-lo. [El meu era Treski, com el de la família Ulises, del TBO...] 

Una vegada al tros, calia posar-se la roba sequiera i entrar a posar-se al tall, el lloc on s'havia quedat la feina del dia anterior: tonyar, rascar, replegar la brosta, etc... El gosset es quedava sol·lícit al costat de la barxa (i de la bicicleta també) a la soca d'un dels tarongers. La veu del seu amo així li ho havia manat, i no el desobeiria pràcticament en cap moment. 

Si s'acostava algú al lloc on estava la barxa, l'animal començava a lladrar per a que el seu amo s'assebentara d'una possible visita. Aleshores aquest deixava el que estava fent i s'assomava a la vora del troç, per veure qui era la causa dels lladrucs. Solia ser un veí, o qualsevol altre conegut.

Al pare no li agrada que…

No sé si és interessant recordar com els nostres pares ens parlaven en tercera persona, sobre tot en situacions severes. 

Per exemple, si algun dia havia fet 'foja': 

–Hui no has anat a escola? No enganyes a la mare!... 

O també 

–Vine, dis-li a la mare què 'el' passa (quina cosa et passa), que 'el' veig mústio...

I amb mon pare, anant a rascar: 

–Al pare no li agrada que et deixes tantes 'llobaes' quan passes el llagó per baix el taronger.


Jo també he pillat el temps en que als pares els parlàvem de vosté. a l'igual que qualsevol altra gent major.

Els fesols de careta

La fesolera comuna (Phaseolus vulgaris) es va introduir prou ràpidament i, com a prova, Cavanilles esmenta en molts llocs les produccions d'aquest llegum. Trobem cites d'esta planta a nombrosos pobles del País Valencià, tot i que, pel testimoni de Cavanilles, pareix estar menys escampada que la dacsa. El nostre botànic arribà a dir que a Borriana resulta usual l'obtenció de dues collites de fesols a l'any. 

De bell nou ens trobem amb una denominació medieval que ja era utilitzada a la València del segle XIV per Francesc Eiximenis, segurament per anomenar altres llegums de gra, pertanyents a la tribu de les Phaseolies, d'origen euro-asiàtic, com el fesol d'Egipte (Dolichos lablab) o més probablement els fesols menuts, fesolets o fesols de careta (Vigna sinensis), el fesol de Mungo (Vigna Radiata) etc. J. Quer assenyala que el conreu de la fesolera americana era molt important a mitjans del segle XVIII a Catalunya i Aragó, segons J.V. Maroto Borrego professor de la Universitat de València en el treball Les plantes americanes d'ús agrícola a les observacions de Cavanilles. 

Els fesols de careta, de la careta o «caretos» són típics, al País Valencià, de les comarques de la Ribera, de la Costera, de la població d´Oliva –una illa en la comarca de la Safor–, de la Marina Alta i de les Illes Balears. 

Refrany sobre els fesols de careta: 

«Es miren com els fesols de careta». 

Antiga copla

En este poble d’Oliva 

passen coses molt regrans, 

van per fesols de careta... 

i els ixen els escolans.

Gastronomia

S'utilitzen per fer l'arròs al forn d'estiu i per al plat típic d´Oliva, les pebreres farcides, entre altres guisos.

Seqüències d'un drama casolà

Resum de les fases clàssiques del pare (o de la mare) quan el xiquet (o la xiqueta) no creu ni a la de tres: 
1) Enquetar-se. 
2) Acaçar-lo. 
3) Sampar-lo. 
4) Mampendre-lo. 
5) Caixcar-li un calbot. 
6) Pegar-li un batecul
i 7) Marmolar-lo mentre plora.

…les animetes que s'han perdut

La vespra de Tot Sants ma uela encenia dos ciris d'eixos grossos i de color roig i els deixava tot el dia i la nit. A l'endemà continuaven allí tot lo dia... 

Quan veia a ma uela amb els ciris en la mà, li preguntava: Iaia, per a què són els ciris? i ella sempre em responia el mateix: Són per allumenar les animetes que s'han perdut i que troben el camí. no ixcau al carrer que vos-se'n pot emportar una. Hui és la nit de les ànimes, quedeu-vos ací en la iaia. 

I nosaltres guaitàvem per la portella a la foscor de la poqueta nit, cagaets de por.

Ausiàs March i Oliva

El nostre poeta nacional és i serà únic com poeta, no cal discutir-ho. No hi ha qui gose fer-ho. Però també va ser un senyor feudal com tants d'altres, en equilibri inestable entre la brutalitat i la justícia. Com ho és la seua poesia, en equilibri entre l'Edat Mitjana i el Renaixement.

Hi ha documentat un fet de la seua vida on es fa esment d'Oliva de passada.

Els conflictes d'Ausiàs March amb els seus moros de Beniarjó varen ser freqüents. 

A l'agost de 1434, Abencaer, àlies Cina, és considerat culpable d'un robatori però ell n'acusa Ausiàs March. Tot seguit és jutjat i el nostre poeta el condemna que li siga tallada la mà dreta. La sentència és executada. 

L'octubre del mateix any el moro Fumeyet ha deixat Beniarjó i s'ha establert a Oliva, la qual cosa és punida per Ausiàs March amb una multa de huitanta florins.

Tret de Martí de Riquer a Història de la literatura catalana, 2, pàgines 477-478

Vesprades grises a poqueta nit

vesprades grises

Ara que comencen els dies de pluja i humitat, recorde les vesprades dels hiverns en què havíem d'estar els xiquets en casa, sense poder eixir a jugar al carrer. Algunes d’eixes vesprades jo estava a casa ma uela, una casa d’aquelles de tres navades, pati i corral.

En la segon navà es trobava l’estança que hui diríem el comedor: comforme entres a la dreta la ximenera encesa, dos armaris obrats a la paret i, enfront. l’escala que portava al primer pis, on es trobaven les habitacions dels fills, i l’accés a la cambra, tan baixeta que per assomar-te pels finestrons del carrer tenies que agatxar-te per no topolar amb les meulaes. En la tercera navà estava la cuina i un vàter, que era com diem al quarto de bany quan encara no teníem la tina. Jo encara he conegut mon pare llavar-se amb una gaveta i una pastilla de sabó sentat en una cadira enmig del pati. Al fondo de la casa el corral, a vegades amb portella al carrer de darrere.

Vesprades grises, “a poqueta nit”, amb els carrers banyats i buits, impossible jugar amb els altres xiquets, que també s’havien quedat a sa casa. Després de berenar (pa i llonganissa, què bona!) em passava llargues estones assoles. I, clar, m’avorria. Sobre tot a casa ma uela.

Recorde dos coses que posaven especialment nerviosa a ma uela, també als altres majors. No suportaven vore girar una cadira sobre una pata. Ni tampoc fer girar un paràuies obert sobre la seua punta. “No fages això, que pot caure casa”, m’advertien seriosament. No era un marmoló normal: t'ho dien tot convençuts. Quan amb una mà posaves una cadira (aquelles cadires de bova, baixetes) tombà cap arrere sobre una sola pata, fins trobar un equilibri peculiar, i la fees girar com un trompo, o obries un paraigües i el posaves de punta en terra i el fees girar com uns cavallets de fira, immediatament una veu severa et manava que deixares de fer-ho. “Per què?”, preguntava jo, i la contestació era qualsevol cosa menys racional: “No em faces parlar i creu!”. I ahí s’acabava tot. No li pegaves moltes voltes al tema. T’ho manaven hi ho fees, i au. 

I mentres, al carrer, la nit ja havia caigut sobre les cases, i arribava l’hora de pensar en què fem per a sopar.

De matxutxos i matxutxes

1. Ara ja no es diu matxutxo (ni matxutxa): ara es diu 'single', que és més 'cool'. L'altre dia, en una paella organitzada per la falla de baix de ma casa hi havia una taula per a 'singles' de més de vuitanta persones. Fa vint anys arrere a ningún matxutxo li haguera fet ninguna gràcia que el vegueren en ella, però ara que es diuen 'singles', és molt diferent! 

2. ¿A casa vostra no guardaveu les taronges escampadas dalt la cambra per a que duraren més? Sobre tot les valències, que segons passaven els dies, anaven matxutxant-se i, quan alcançaven un cert punt, convenientment apretades aconseguiem mig got de suc natural que xuplavem amb les dos mans contra la boca, amb un característic moviment dels dits que acabava deixant la taronja totalment buida. Qué bones estaven les taronges matxutxes!

3 de novembre de 1987

Aquell dia ningú esperava la pluja. El dia abans havien previst sol els meteoròlegs però de sobte el cel canvià a color negre. Feia uns mesos que havia començat a treballar a Ràdio Oliva i uns anys abans al diari Levante. Com tots els dies em passava per l'Ajuntament a veure què passava pel poble.

M'havia deixat el cotxe a la Plaça de l'Església, davant de Santa Maria, i vaig baixar pel carrer l'Hospital cap a l'Ajuntament. Començava a caure una forta tromba d'aigua. El que en principi semblava una tempesta normal es va transformar en el dia més greu de la ciutat durant dècades.

A l'entrada del Consistori, a mà esquerra, hi havía un despatx des del qual l'alcalde d´Oliva Pepe Llorens, podia escoltar el que anaven dient els efectius de la policia local per mig dels «walkie talkies». Els nivells d'aigua començaven a preocupar de ben prompte.

Sobre les onze del matí era tallada una vegada més la N-332 al seu pas pel terme d'Oliva pel desbordament del Gallinera i la forta pluja. El trànsit era desviat per l'Autopista AP-7 per la Guàrdia civil. L'alcalde duia la coordinació i es posava cada vegada més nerviós.

També es desbordava minuts després el riu Alfadalí, al seu pas pel barri de Sant Francesc, causant la lògica alarma entre els veïns i sobre tot al C.P. Alfadalí ubicat a les immediacions del llit. Els alumnes foren evacuats a la primera planta del centre escolar ja que els nivells de les aigues en pocs minuts pujaren més d'un metre.

Amb autobús es va evacuar els alumnes dels col·legis Sant Josep de la Muntanya en la carretera d'Oliva al Mar i Verge dels Desemparats ubicat en barracons junt al C.P. Lluís Vives. Després també evacuaven als alumnes del C.P. Alfadalí, després de varis intents frustrats ja que els autobusos no podien passar per determinats llocs i fins les tres de la vesprada no es va fer la evacuació completa. 

I la situació al barri de Sant Francesc?. Era de pena. A partir de migdia les fortes plujes transformaren en rius carrers com Niño, Sant Ignasi de Loyola, Comte d'Oliva, etc. Vaig decidir anar a ma casa perquè es deia que tot el barri tenia més d'un metre d´aigua. En arribar al carrer Niño em vaig trobar un autèntic riu d'aigua que desplaçava cotxes i tot tipus de materials en direcció a la Porta del Sol.

Una dona em va dir que estava boig intentant creuar-lo, però ho vaig aconsseguir encara que la força del corrent quasi se m'emporta. Mullant-me tot fins al cap, vaig travessar el carrer Santa Rosa, el carrer Santa Isabel i el llavors «General Godet» (avui Músic Álvar Marzal) fins aplegar a ma casa, en el número 28 del carrer Sant Ignasi de Loyola.

Com m'esperava, tot era aigua i els meus pares no paraven de traure-la de dintre de casa. Em vaig posar a ajudar-los durant tot el dia fins que vam aconsseguir al dia seguent netejar-ho tot. Però les pèrdues en mobles i ensers per a tots eren molt importants. Hi hagué fang i brutícia durant moltes setmanes després per tot lloc. 

Desenes de cotxes, uns trenta, anaren a parar a la zona on hui en dia està el Conservatori Josep Climent, dintre dels horts, arrastrats pel corrent. Afortunadament no hi hagué danys humans, però aquelles inundacions sacsejaren la pell de tots els veïns del Barri de Sant Francesc, que es vegeren afectats per la catàstrofe.

Es va confirmar que Oliva havia batut el rècord mundial d'aigua recollida en 24 hores. Foren 817 mm per metre quadrat. La ciutat estigué incomunicada totalment, la llum tallada i era impossible aplegar a la zona de la platja si no era amb embarcacions a motor. L'Ajuntament va valorar les pèrdues en 6.000 milions de pessetes.

Sant Francesc va tardar molts anys en superar aquella catàstrofe natural. A partir d´aquell día la ciutat va començar a planificar les seues infraestructures hidràuliques per previndre de cara al futur. Hui en dia ja no seria igual. Els treballs de canalitzacions, els rius, els embornals i les séquies han millorat moltíssim el drenatge del nostre terme, encara que hi ha punts en els que cal treballar de cara al futur. I recordar sempre la dita aquella que diu «A la vora del riu no faces niu». Jo no el faré per si de cas.

Alicante?

L'acudit més antic que recorde, contat a la meua família i que sempre ens ha desdibuixat almenys un somriure de complicitat a casa, ha sigut una contalla molt del poble. Anècdota? No ho sé. Però ja sabem que els d'Oliva solem ser molt dotors.

Això diu que, al ple de migdia, al Racó de les ermites, a l'ombra escassa del tendal del bar La Puerta del Sol, hi havia un home assegut a una cadireta de bova, recolzada a la paret. La boina sobre el front i mig endormiscat, sent com se li acosta un cotxe i se li posa al davant sense parar el motor.

Un estranger trau el cap per la finestreta i li pregunta amb un fort accent:

–Alicante?

I ell, tot incorporant-se una miqueta, retirant-se la vora de la boina de sobre les celles i mirant-lo amb un mig-somriure, li respon sense dubtar:

–Està bé. Si vosté em canta… jo li balle!