3 de novembre de 1987

Aquell dia ningú esperava la pluja. El dia abans havien previst sol els meteoròlegs però de sobte el cel canvià a color negre. Feia uns mesos que havia començat a treballar a Ràdio Oliva i uns anys abans al diari Levante. Com tots els dies em passava per l'Ajuntament a veure què passava pel poble.

M'havia deixat el cotxe a la Plaça de l'Església, davant de Santa Maria, i vaig baixar pel carrer l'Hospital cap a l'Ajuntament. Començava a caure una forta tromba d'aigua. El que en principi semblava una tempesta normal es va transformar en el dia més greu de la ciutat durant dècades.

A l'entrada del Consistori, a mà esquerra, hi havía un despatx des del qual l'alcalde d´Oliva Pepe Llorens, podia escoltar el que anaven dient els efectius de la policia local per mig dels «walkie talkies». Els nivells d'aigua començaven a preocupar de ben prompte.

Sobre les onze del matí era tallada una vegada més la N-332 al seu pas pel terme d'Oliva pel desbordament del Gallinera i la forta pluja. El trànsit era desviat per l'Autopista AP-7 per la Guàrdia civil. L'alcalde duia la coordinació i es posava cada vegada més nerviós.

També es desbordava minuts després el riu Alfadalí, al seu pas pel barri de Sant Francesc, causant la lògica alarma entre els veïns i sobre tot al C.P. Alfadalí ubicat a les immediacions del llit. Els alumnes foren evacuats a la primera planta del centre escolar ja que els nivells de les aigues en pocs minuts pujaren més d'un metre.

Amb autobús es va evacuar els alumnes dels col·legis Sant Josep de la Muntanya en la carretera d'Oliva al Mar i Verge dels Desemparats ubicat en barracons junt al C.P. Lluís Vives. Després també evacuaven als alumnes del C.P. Alfadalí, després de varis intents frustrats ja que els autobusos no podien passar per determinats llocs i fins les tres de la vesprada no es va fer la evacuació completa. 

I la situació al barri de Sant Francesc?. Era de pena. A partir de migdia les fortes plujes transformaren en rius carrers com Niño, Sant Ignasi de Loyola, Comte d'Oliva, etc. Vaig decidir anar a ma casa perquè es deia que tot el barri tenia més d'un metre d´aigua. En arribar al carrer Niño em vaig trobar un autèntic riu d'aigua que desplaçava cotxes i tot tipus de materials en direcció a la Porta del Sol.

Una dona em va dir que estava boig intentant creuar-lo, però ho vaig aconsseguir encara que la força del corrent quasi se m'emporta. Mullant-me tot fins al cap, vaig travessar el carrer Santa Rosa, el carrer Santa Isabel i el llavors «General Godet» (avui Músic Álvar Marzal) fins aplegar a ma casa, en el número 28 del carrer Sant Ignasi de Loyola.

Com m'esperava, tot era aigua i els meus pares no paraven de traure-la de dintre de casa. Em vaig posar a ajudar-los durant tot el dia fins que vam aconsseguir al dia seguent netejar-ho tot. Però les pèrdues en mobles i ensers per a tots eren molt importants. Hi hagué fang i brutícia durant moltes setmanes després per tot lloc. 

Desenes de cotxes, uns trenta, anaren a parar a la zona on hui en dia està el Conservatori Josep Climent, dintre dels horts, arrastrats pel corrent. Afortunadament no hi hagué danys humans, però aquelles inundacions sacsejaren la pell de tots els veïns del Barri de Sant Francesc, que es vegeren afectats per la catàstrofe.

Es va confirmar que Oliva havia batut el rècord mundial d'aigua recollida en 24 hores. Foren 817 mm per metre quadrat. La ciutat estigué incomunicada totalment, la llum tallada i era impossible aplegar a la zona de la platja si no era amb embarcacions a motor. L'Ajuntament va valorar les pèrdues en 6.000 milions de pessetes.

Sant Francesc va tardar molts anys en superar aquella catàstrofe natural. A partir d´aquell día la ciutat va començar a planificar les seues infraestructures hidràuliques per previndre de cara al futur. Hui en dia ja no seria igual. Els treballs de canalitzacions, els rius, els embornals i les séquies han millorat moltíssim el drenatge del nostre terme, encara que hi ha punts en els que cal treballar de cara al futur. I recordar sempre la dita aquella que diu «A la vora del riu no faces niu». Jo no el faré per si de cas.

Alicante?

L'acudit més antic que recorde, contat a la meua família i que sempre ens ha desdibuixat almenys un somriure de complicitat a casa, ha sigut una contalla molt del poble. Anècdota? No ho sé. Però ja sabem que els d'Oliva solem ser molt dotors.

Això diu que, al ple de migdia, al Racó de les ermites, a l'ombra escassa del tendal del bar La Puerta del Sol, hi havia un home assegut a una cadireta de bova, recolzada a la paret. La boina sobre el front i mig endormiscat, sent com se li acosta un cotxe i se li posa al davant sense parar el motor.

Un estranger trau el cap per la finestreta i li pregunta amb un fort accent:

–Alicante?

I ell, tot incorporant-se una miqueta, retirant-se la vora de la boina de sobre les celles i mirant-lo amb un mig-somriure, li respon sense dubtar:

–Està bé. Si vosté em canta… jo li balle! 

L'ofici de municipal

L'ofici de 'municipal' no sempre ha tingut el prestigi social que ara coneixem. 

Abans, els homes bragats i feiners tenien el seu jornal anant a treballar a defora, o a l'obra, etc. 

Els 'empleats' (policies municipals) eren aquells bons homes que no podien dedicar-se a la terra o altres treballs físics, per la qual cosa no els quedaven moltes opcions, totes elles amb un punt menor de consideració, i que no era motiu d'especial orgull personal. Entre altres coses, perquè no es demanava ningún nivell cultural fora del habitual en una persona plana del poble. Ahí entrava l'ofici de municipal. 

A les acaballes d'aquesta època hi estava el Cabo Panera (Batiste Panera), un home de caràcter fort i gènit brusc, del qual es contava una anècdota prou divertida. 

Era peculiar la seva estampa montat amb la 'Mobilette' de l'Ajuntament vestit d'uniforme. Els xiquillos li teniem prou temor. 

Als començaments dels anys del boom turístic, es conta que una vegada un cotxe foraster, de madrilenys suponc, es va parar al seu costat preguntant-li "Dónde se encuentra la Casa Consistorial?". 

Aquella paraula no formava part del vocabulari del nostre protagonista, però lluny d'amoïnar-se, el cabo Panera els contesta: 

–"Miren, no sé dónde se encuentra la casa consistorial, pero vagen a casa Pepito Xorro, que si no ho troben allí, entonces no ho trobaran en ningún puesto."

Coses de xiquets i xiquetes

–Roseta, corre que ofeguen a la teua néta!!!! 

Cridava tota espantada la tia Conxa, la dona del cabo, dels forestals del terme d´Oliva, al temps que corria pel carrer del Carme vers el carreró on vivien Roseta i la seua néta Teresa. 

Roseta no s'ho podia creure; ella havia acompanyat la seua néta de quatre anys a l'Hort de Palau, l'havia deixada al carrer Sant Joaquim on estava l'escola dels cagons, i allí estava fora de qualsevol perill. 

Aquell curs –parlem del 1943-44– la mestra dels menuts era Doña Maria; els majors tenien a Don Fernando, Don Tomàs i Don Vicente, entre altres. 

–Què passa Conxa? 

–Doña Maria s'ha tornat boja i té a la teua néta agafada pel coll, els peus no li toquen terra i ja està de color blau!

Bona era la meua besàvia; ella era la que portava la casa endavant, i no hi havia de consentir que cap mal li passara a la seua néta Va córrer carrer avall, fins arribar a l'escola i poder mamprendre a Doña Maria. 

Teresa va veure arribar a sa uela, quan ja li faltava l'aire, i va pensar: “Ja estic salvada”. I així va ser de moment, perquè una vegada calmada la uela, la néta va pagar les conseqüències.

–I tu…! al “quarto de les rates”!

Baix l'escala hi havia una habitació menuda i fosca. On, dins dels cabets dels xiquets i xiquetes, passaven les coses més horribles. No sé el temps que va estar allí, però li va paréixer una eternitat. 

–Clar! Com, Manolo “la Col” és el seu preferit… –comentava Teresa amb les seues amigues.

Barallar-se amb ell havia estat una ofensa molt greu i molt difícil de digerir per Doña Maria.

Menys mal que més endavant guanyaren un premi de l'ajuntament, compartit amb Pilar Navarro i un altra amiga. El premi consistia en una invitació per a les tres, al cine d'Olímpia acompanyades pel senyor alcalde, davant la mirada envejosa de Manolo “la Col” que, als quatre anys, per a ma mare era el mateix dimoni. Coses de xiquets i xiquetes, és clar!

Curs 1943/44 a l´escola dels cagons del Hort de Palau

Aquesta foto pertany a l'anècdota "Coses de xiquets i xiquetes", la mestra és Dña. Maria, i el xiquet del seu costat Manolo "la Col", la protagonista Teresa "del Carrerró" està situada a la primera fila.

Besar el pa

Quan estavem amb el "pa i companatge" al carrer, o menjant a la taula de casa, i ens caia el pa a terra, l'agarràvem amb una certa gravetat i, tal com els nostres majors ens havien ensenyat, el besàvem. No fer-ho era un pecat. 
Besar el pa resultava llavors un acte de desgreuge cap un bé que ha patit un descuit. I és que el pa era un aliment bàsic que jo ja no vaig conéixer escàs, però que estava marcat a la memòria dels pares i uelos en contextes més dramàtics (la guerra, la pobresa...). 
Besar el pa era (i per a mi encara ho és) un gest respectuós envers la memòria de tanta fam passada pels que van bregar per deixar-nos un món millor.