Pebreres farcides

Ràpid: que algú apunte la recepta de les "pebreres facides", que cada volta se'n veuen menys, i no sabeu què bones estan! Als amics que em visiten per l'estiu a la caseta de la mar els encanta tastar-les. La forma de menjar-les més genuina és "a mos redó": n'agarres una amb la mà i li poses una 'tallaeta' de pa baix per a que l'oli no et xorre damunt, i a disfrutar.

Aquest dinar era ideal per passar el dia a la mar o quan la gent anava "a defora": amb un mínim de traça, tenies un menjar complet, saborós i net. Per acabar, una bona tallà de meló o quatre 'ciriuelos'. Personalment, veig un sacrilegi els que mengen la pebrera amb plat i coberts, com si disseccionaren un conill de les índies. En fí, cosa de l'etiqueta...

Compta les passes, Teulaí!

Fa al voltant de seixanta anys, a Oliva és jugava al planto, mescla de l’ultimeta i l’amagatall. És tracta de trobar pels carrers del poble els altres membres del joc i cridar: Alto! Aleshores hi ha que quedar-se quiets i es compten les passes que separen al que paga i al pillat. Si hi ha menys de dotze passes és canvien els papers, però si n’hi han més, el que paga torna a comptar i el pillat queda lliure i té que tornar a córrer i amagar-se de nou.

Aquesta anècdota va passar en eixa època. Mon pare encara és riu quan ho recorda. Vos presentaré els personatges: Benimeli, amic del bon vi i de fer i estar de festa, i un municipal de malnom Teulaí, defensor de la llei i l'ordre.

Anava Benimeli fent de les seues en un estat  una mica estropejat, quan el va veure el Teulaí. Al veure'l, li va donar el alto. Benimeli és va quedar quiet i va exclamar: “Compta les passes, Teulaí, que no estan”. El municipal va reconéixer que no estaven les dotze passes i és va quedar comptant de nou; i Benimeli és va escapar de l'autoritat.

Hui en dia si no ens posem d'acord en qualsevol distància, mon pare i jo, encara utilitza l'expressió: “Compta les passes, Teulaí!”.