diumenge, 15 de maig del 2011

Un borrico espagnol

Una infància a l'estranger et dóna perspectives insospitades. No puc negar que va ser dolça, sense problemes. Perquè les criatures no els veuen, els problemes; en fan abstracció i s'hi adapten. Estar fora del poble era una enyorança sorda, sostinguda. Però el problema omnipresent era per què. Ben poca gent no se sent un estranger, amb la mirada posada a casa. Jo, de fet, em sentia a casa allí on fóra.
L'encant se'm va trencar de sobte. Un dia a l'escola. Una escola acceptable i un bon mestre. Però mira com són les coses. Els prejudicis són com gats tancats al caliu de les actituds tolerants. Animalets dolços però que et salten al damunt quan se senten destorbats.
Nou anys plens d'il·lusió; i molt confiats. Un examen. Una pregunta a penes esbossada… Emili, açò està bé? Un moviment de cap perceptible a penes; sí… El cap amunt i avall. I la veu del mestre –un bon home–: Emilio, il n'y a que les borricos espagnols que bougent la tête comme ça.
L'estranger va nàixer. El xiquet no estava al seu lloc. No era d'allí. Era un borrico espagnol.
Des d'allò el meu sospir d'enyor pels estius divertits i lliures es va transformar un un afany de comprendre el lloc d'on venia. De tornar del lloc del meu exili. A la pàtria, a l'única Espagne que coneixia, dominada per un castell modest i plena de gent que em volia i a la que  jo volia. No eren ganes de fugir, eren ganes d'estar al meu lloc, de ser-ne un més del meu poble de veritat.

Els albaets

Els xiquets difunts, que n'eren molts, rebien el nom d'albats. Els vestien de blanc i abans d'enterrar-los es feia una festa. Consideraven que si estaven batejats, ja estaven en mans de Déu.
Als majors no se'ls feia cap festa perquè no sabien si anaven al Purgatori o de cap a l'infern pels seus pecats. Es plorava pels adults per por i pels xiquets per nostàlgia. La nit anterior de l'enterro es feia un ball davant del xiquet difunt que es deia la dansa del Vetlatori.

Nyas botifarra

Fam a Oliva no es passava, però gana de coses que no hi ha, doncs sí. En un d'eixos dies que els xiquets estan potrososparle de ma mare i els germans– i no volen lo que sa mare els havia posat per a dinar, van escomençar a reclamar: Volem botifarra, volem botifarra!. Mon uelo, –tractant d´animals, amb les haques i els gossos al corral– era un home de recursos i sense pensar-se-ho dues vegades, es va alçar, se'n va anar al corral i quan va tornar els va dir als fills : Voleu botifarra?? Nyas botifarra!!! al temps que posava damunt la taula de dinar una bona pasterà de l´haca.
Els protagonistes de "La cabreta" i "Nyas botifarra" Família del tio Perecots i la tia Ferrera, 
els fills de dreta a esquerra: Vicent, Ramoneta i Isabelita
Celia Navarro Morell

La cabreta

Mon uelo tenia una cabreta per a tindre llet per als xiquets. Tenia tres fills, un xic gran i una xica, i després la del susto que era ma mare. La llet es suposava que era per a la menuda, però com que passaven un poc de gana. No fam en si; tots sabem que a Oliva, si no eren cama-roges, eren caragols. El fill major que tenia molta traça, es gitava baix de la cabreta i es xuplava tota la llet. Ahí tenies a ma mare plorant i a ma uela acaçant-lo per tot lo carrer. És que damunt, ma mare no en tenia mai prou, estava ben grosseta.
M'ho conta moltes voltes i sempre em ric molt. M´imagine mon tio baix de la cabra i a ma uela acaçant-lo…
Celia Morell Navarro

Les gallines lloques

La mare del tio Parra va posar gallines lloques al corral, per criar pollets; quan les gallines ponien un ou mon tio anava amb una aülla de cosir i feia un foraet dalt de l'ou i un baix i se'l xuplava. Sa mare, al passar els dies i vore que els pollets no eixien, va anar a vore què passava; llavors es trobava el percal: les gallines covant els ous buits!!!
Celia Morell Navarro

Estiu a Burguera

   Recorde les nits d'estiu a la caseta de ma tia (en Burguera). La caseta estava justet darrere del muntanyar. Per la nit es mesclava en el aire l'olor de la mar, del sopar, de les fustes velles de la barraca que encara quedava en el descampat (la barraca de Nicolàs, que estaven a París), l'olor del farol de gas… 
Però el que més recorde era el silenci, un silenci ple de soroll de la mar, del sssshhhhhh del farol, dels grills, de les granotes (n'hi havien moltíssimes); ple també dels que acudien a venlar a la terrassa del Chaparral. Era un silenci ple de soroll, però un soroll silenciós que t'acompanyava al llit i t'ajudava a dormir en companyia del salobre apegat a la pell, que no et treies de damunt en tot l'estiu.
   També recorde molt el sabor de l'aigua. Mon tio havia fet un pou dins la caseta i l'aigua era "blaneta", d'eixa que en beus molta i no t'apaga la set.
   Acabàvem d'arribar de Mònaco, i recorde que els meus cosins, mon uelo... no entenien el que jo parlava, perquè mesclava tres llengües (valencià, italià i francés). Recorde com si fóra ara dir a mon ueloIsabelitaaaaa!!!!! Veges que diu esta xiqueta que no li'n pipe ni unaaaaa!!!!!


El "piquini" era per a la foto, normalment no el portàvem
Celia Morell Navarro

L'angelet Emilio…

   El germà xicotet de mon pare (eren huit germans) li diuen "Emilio", un xiquet rubiet i amb careta d´angelet (que en feia una darrere de l´altra) i que portava la germana major pel carrer de l´amargura (sa mare havia faltat quan eren xicotets). Una de tantes malifetes era entrar al corral amb un vetorino i fregar-los el cul a totes les gallines. Les pobres estaven dos dies pegant bots i clocant com a loques dins del corral, no hi havia cristo que les puguera agarrar, per no dir res dels ous…
   En aquella època els carrers eren de terra, per suposat; davant de casa mon pare també. L'angelet Emilio no volia mai rentar-se de cap a peus i quan la germana major per fí ho aconseguia, després de moltes faenes i suors, Emilio se n'eixia al carrer i es rebolcava per tot lo ample que era el camí (roba i tot de mudar) i ma tia desesperaeta xillava: ¡Pareeeeee, pareeeee, porte-me-lo que el matareeeeé , el matareeeé!!!
   Al davant de la casa tenien una figuera i quan arribava l´hora de les figues, un dels germans majors pujava i anava donant-li-les a la germana major.
Maria, vols que t´ajude jo a collir les figues??
Bé, però ves espai, no caigues de la figuera, que el pare em matarà per deixar-te pujar.
No patixques, tu no mires cap amunt que et pot caure xurra als ulls, mira tanca-los per si de cas; jo te les dixaré caure al davantal.
Doncs dit i fet. Ell dalt de la figuera i ma tia baix en el ulls tancats. La xiqueta notava com anaven caient les figues al davantal i el xiquet li deia:
Maria no òbrigues els ulls que cau xurra… Ja està Maria. No hi han més de maüres.
Quan la xiqueta va obrir els ulls tenia el davantal ple de panderoques del germà, que s`havia emponat a una branca de la figuera.
Hi va estar tot lo dia dalt sense baixar; i ma tia baix amb una vara, fins que van arribar el pare i un germà del camp. El germà el va baixar i el pare li va pegar una remesa de corretjaes històrica (però ell tenia igual).


Sis dels fills de la Reia i Monjet –i Emilio, el menudet–. Els majors no estan a la foto.

Ma uela va morir jove. Sempre m´han contat aquesta història, però en aquell temps ja se sap, a saber quin mal tenia.
El germà major de mon pare (sempre parlant d'aquestos sis, en tenia dos més majors) va morir als quinze anys, deien que de una calorà de córrer molt i beure després aigua gelada… En morir el fill, la mare no va poder suportar la pena tan gran i es posà malalta; tant, que va morir de la pena. D'ací que es van quedar sense mare xicotets.
Celia Morell Navarro