El germà xicotet de mon pare (eren huit germans) li diuen "Emilio", un xiquet rubiet i amb careta d´angelet (que en feia una darrere de l´altra) i que portava la germana major pel carrer de l´amargura (sa mare havia faltat quan eren xicotets). Una de tantes malifetes era entrar al corral amb un vetorino i fregar-los el cul a totes les gallines. Les pobres estaven dos dies pegant bots i clocant com a loques dins del corral, no hi havia cristo que les puguera agarrar, per no dir res dels ous…
…
En aquella època els carrers eren de terra, per suposat; davant de casa mon pare també. L'angelet Emilio no volia mai rentar-se de cap a peus i quan la germana major per fí ho aconseguia, després de moltes faenes i suors, Emilio se n'eixia al carrer i es rebolcava per tot lo ample que era el camí (roba i tot de mudar) i ma tia desesperaeta xillava: ¡Pareeeeee, pareeeee, porte-me-lo que el matareeeeé , el matareeeé!!!
…
Al davant de la casa tenien una figuera i quan arribava l´hora de les figues, un dels germans majors pujava i anava donant-li-les a la germana major.
–Maria, vols que t´ajude jo a collir les figues??
–Bé, però ves espai, no caigues de la figuera, que el pare em matarà per deixar-te pujar.
–No patixques, tu no mires cap amunt que et pot caure xurra als ulls, mira tanca-los per si de cas; jo te les dixaré caure al davantal.
Doncs dit i fet. Ell dalt de la figuera i ma tia baix en el ulls tancats. La xiqueta notava com anaven caient les figues al davantal i el xiquet li deia:
–Maria no òbrigues els ulls que cau xurra… Ja està Maria. No hi han més de maüres.
Quan la xiqueta va obrir els ulls tenia el davantal ple de panderoques del germà, que s`havia emponat a una branca de la figuera.
Hi va estar tot lo dia dalt sense baixar; i ma tia baix amb una vara, fins que van arribar el pare i un germà del camp. El germà el va baixar i el pare li va pegar una remesa de corretjaes històrica (però ell tenia igual).
Sis dels fills de la Reia i Monjet –i Emilio, el menudet–. Els majors no estan a la foto.
Ma uela va morir jove. Sempre m´han contat aquesta història, però en aquell temps ja se sap, a saber quin mal tenia.
El germà major de mon pare (sempre parlant d'aquestos sis, en tenia dos més majors) va morir als quinze anys, deien que de una calorà de córrer molt i beure després aigua gelada… En morir el fill, la mare no va poder suportar la pena tan gran i es posà malalta; tant, que va morir de la pena. D'ací que es van quedar sense mare xicotets.
Celia Morell Navarro
