Els fesols de careta

La fesolera comuna (Phaseolus vulgaris) es va introduir prou ràpidament i, com a prova, Cavanilles esmenta en molts llocs les produccions d'aquest llegum. Trobem cites d'esta planta a nombrosos pobles del País Valencià, tot i que, pel testimoni de Cavanilles, pareix estar menys escampada que la dacsa. El nostre botànic arribà a dir que a Borriana resulta usual l'obtenció de dues collites de fesols a l'any. 

De bell nou ens trobem amb una denominació medieval que ja era utilitzada a la València del segle XIV per Francesc Eiximenis, segurament per anomenar altres llegums de gra, pertanyents a la tribu de les Phaseolies, d'origen euro-asiàtic, com el fesol d'Egipte (Dolichos lablab) o més probablement els fesols menuts, fesolets o fesols de careta (Vigna sinensis), el fesol de Mungo (Vigna Radiata) etc. J. Quer assenyala que el conreu de la fesolera americana era molt important a mitjans del segle XVIII a Catalunya i Aragó, segons J.V. Maroto Borrego professor de la Universitat de València en el treball Les plantes americanes d'ús agrícola a les observacions de Cavanilles. 

Els fesols de careta, de la careta o «caretos» són típics, al País Valencià, de les comarques de la Ribera, de la Costera, de la població d´Oliva –una illa en la comarca de la Safor–, de la Marina Alta i de les Illes Balears. 

Refrany sobre els fesols de careta: 

«Es miren com els fesols de careta». 

Antiga copla

En este poble d’Oliva 

passen coses molt regrans, 

van per fesols de careta... 

i els ixen els escolans.

Gastronomia

S'utilitzen per fer l'arròs al forn d'estiu i per al plat típic d´Oliva, les pebreres farcides, entre altres guisos.

Seqüències d'un drama casolà

Resum de les fases clàssiques del pare (o de la mare) quan el xiquet (o la xiqueta) no creu ni a la de tres: 
1) Enquetar-se. 
2) Acaçar-lo. 
3) Sampar-lo. 
4) Mampendre-lo. 
5) Caixcar-li un calbot. 
6) Pegar-li un batecul
i 7) Marmolar-lo mentre plora.

…les animetes que s'han perdut

La vespra de Tot Sants ma uela encenia dos ciris d'eixos grossos i de color roig i els deixava tot el dia i la nit. A l'endemà continuaven allí tot lo dia... 

Quan veia a ma uela amb els ciris en la mà, li preguntava: Iaia, per a què són els ciris? i ella sempre em responia el mateix: Són per allumenar les animetes que s'han perdut i que troben el camí. no ixcau al carrer que vos-se'n pot emportar una. Hui és la nit de les ànimes, quedeu-vos ací en la iaia. 

I nosaltres guaitàvem per la portella a la foscor de la poqueta nit, cagaets de por.

Ausiàs March i Oliva

El nostre poeta nacional és i serà únic com poeta, no cal discutir-ho. No hi ha qui gose fer-ho. Però també va ser un senyor feudal com tants d'altres, en equilibri inestable entre la brutalitat i la justícia. Com ho és la seua poesia, en equilibri entre l'Edat Mitjana i el Renaixement.

Hi ha documentat un fet de la seua vida on es fa esment d'Oliva de passada.

Els conflictes d'Ausiàs March amb els seus moros de Beniarjó varen ser freqüents. 

A l'agost de 1434, Abencaer, àlies Cina, és considerat culpable d'un robatori però ell n'acusa Ausiàs March. Tot seguit és jutjat i el nostre poeta el condemna que li siga tallada la mà dreta. La sentència és executada. 

L'octubre del mateix any el moro Fumeyet ha deixat Beniarjó i s'ha establert a Oliva, la qual cosa és punida per Ausiàs March amb una multa de huitanta florins.

Tret de Martí de Riquer a Història de la literatura catalana, 2, pàgines 477-478

Vesprades grises a poqueta nit

vesprades grises

Ara que comencen els dies de pluja i humitat, recorde les vesprades dels hiverns en què havíem d'estar els xiquets en casa, sense poder eixir a jugar al carrer. Algunes d’eixes vesprades jo estava a casa ma uela, una casa d’aquelles de tres navades, pati i corral.

En la segon navà es trobava l’estança que hui diríem el comedor: comforme entres a la dreta la ximenera encesa, dos armaris obrats a la paret i, enfront. l’escala que portava al primer pis, on es trobaven les habitacions dels fills, i l’accés a la cambra, tan baixeta que per assomar-te pels finestrons del carrer tenies que agatxar-te per no topolar amb les meulaes. En la tercera navà estava la cuina i un vàter, que era com diem al quarto de bany quan encara no teníem la tina. Jo encara he conegut mon pare llavar-se amb una gaveta i una pastilla de sabó sentat en una cadira enmig del pati. Al fondo de la casa el corral, a vegades amb portella al carrer de darrere.

Vesprades grises, “a poqueta nit”, amb els carrers banyats i buits, impossible jugar amb els altres xiquets, que també s’havien quedat a sa casa. Després de berenar (pa i llonganissa, què bona!) em passava llargues estones assoles. I, clar, m’avorria. Sobre tot a casa ma uela.

Recorde dos coses que posaven especialment nerviosa a ma uela, també als altres majors. No suportaven vore girar una cadira sobre una pata. Ni tampoc fer girar un paràuies obert sobre la seua punta. “No fages això, que pot caure casa”, m’advertien seriosament. No era un marmoló normal: t'ho dien tot convençuts. Quan amb una mà posaves una cadira (aquelles cadires de bova, baixetes) tombà cap arrere sobre una sola pata, fins trobar un equilibri peculiar, i la fees girar com un trompo, o obries un paraigües i el posaves de punta en terra i el fees girar com uns cavallets de fira, immediatament una veu severa et manava que deixares de fer-ho. “Per què?”, preguntava jo, i la contestació era qualsevol cosa menys racional: “No em faces parlar i creu!”. I ahí s’acabava tot. No li pegaves moltes voltes al tema. T’ho manaven hi ho fees, i au. 

I mentres, al carrer, la nit ja havia caigut sobre les cases, i arribava l’hora de pensar en què fem per a sopar.