El ple de migdia

A l'estiu anavem molt a passar el dia al Pla, a la Font Salà. Allí estiuaven els iaios i el tio "Porquerol" (és el que ell ens deia a tots els xiquets, "porquerolets"). Hi portàvem de vegades els deures. –Iaia no tinc goma i vull borrar. –Enseguideta la iaia vos fa una *borra". Llavors pessigava una molla de pa, l´amassava bé entre els dits i ja teníem goma. 
Quan volíem berenar nocilla i no en tenia: Això ho apanye jo de seguida. I portava un got,  hi posava llet condensada i nesquik i au, nocilla… Tenia solució per a tot. Les dones d´abans eren així, no tenien cap obstacle.

Bé, doncs eixos dies, pujava tota la família i els amics dels tios. Tots eixos homes quan acabaven de dinar volien fer el ple del migdia (la siesta). Llavors començava l´emigració de la taula a la frescor de dins la caseta. Als deu minuts se sentia una remor a la marquesina que feia tremolar les cadires… Els xiquets guaitàvem per la porta i trobàvem roncaors escampats per tot arreu…; a les mecedores, al sofà (retirat ja d'almenys dos cases), dos al pasillo, els quatre llits ocupats… Ronquits que xiulaven, uns altres tronaven, uns bufaven cap a fora i altres cap a dins. Hi havia qui roncava a botets, a sospirs… Nosaltres ens réiem a més no poder, posant-los fulletes de canya, plomes de gallina....

Llavors arribava ma uela (les mares ja ens havien fet callar prou voltes) i ens deia: Ale! agarreu una cadireta i vos en veniu amb mi a la parà a fer punt de ganxo. I allà que mo n'anàvem. Però no vos penseu que allí estavem quetets: Iaia, fes-mos un xiulet de canya. Iaia, fem carrancs. Volem berenar… I ella sempre repetia: Caaalleeuuuu, que els hòmens estan fent el ple de migdiaaaa!

Quina pacència, Senyor!! I érem uns quants!

Ma uela a la parà

Celia Morell Navarro

Les ferides de la guerra

La por a la política ha sigut una constant a la meua família. No parles de política! Una part de la meua adolescència porta eixe lema marcat al foc. Qualsevol comentari fet a casa sempre portava acompanyat un Baixa la veu! Què t'has pensat? Que vols que et senten? Anys i anys de temor cristal·litzat, arrelat. I tot per la guerra. Una guerra que havíem "perdut". Familiars amb un destí terrible que es deixava sobreentendre i del qual, tanmateix, no es parlava mai. Una postguerra trista, miserable, d'assenyalats amb el dit. Dels que mereixen el que els passa. Encara que jo no sabia què ens feia meréixer què. Un oblit que no era oblit. I el silenci. Els pecats dels pares recauen sobre els fills… i sobre els néts. Però quins pecats? Ja de jove, quan anava molt per l'església, un home molt major, conegut de vista, i amb rostre molt seriós: Sembla mentira que d'una família com eixa hages eixit tu, fill! Sense bon dia ni adéu. I el dolor d'una ferida que no saps com te l'has feta.