Els combregats

Ma mare conta que el dia Sant Vicent, passaven els combregats (no sé si s'escriu així o com) amb el rector pels carrers del Raval. Les famílies que volien, obrien casa i el rector els beneïa per a tot l'any; i la família li regalava al rector els ous que podien.

Després passaven els festers de Sant Vicent i venien coets; els tiraven a la porta de casa. En la meua família, el iaio (seria el meu besavi) en comprava un per al meu iaio, un per al meu tio. I li dia al meu tio que quan tinguera un fill li tenia que posar Vicent (així ha sigut). 

I jo recorde quan era menuda, que hui tocava menjar papes i olives, paella i de postre rotllo banyat de coco; i la Fanta de llima de botella de vidre de casa el Covero no faltava mai.

L'aigua dels motors

Sifonà de la travessia Sant Roquet

A la Travessia Sant Roquet es pot vore una sifonà alta que habitualment roman seca. Es tracta d'una torre de l'alçada de dos homes, i que presenta unes anses al costat que dóna al camí per a què hom puga accedir fàcilment a la part superior. L'hort del costat ja no es treballa, sembla que des de ja fa prou anys, i aquest abandonament accentua l'aspecte descuidat que esta construcció hidràulica presenta. 
Com que jo no visc a Oliva, no passe per ahí tan sovint, però recorde molt bé com era la imatge d'aquest indret en la meva joventut. Els dies que els xicons anàvem en bicicleta a la mar, o quan anàvem a treballar a l'hort (la Canyà, la Bomba...), sempre veiem el camí embassat als peus d'este repartidor. La basca pròpia de l'estiu quedava mitigada durant uns instants mentre et deixaves esgitar per les rodes pedalant amb suficient velocitat sobre l'aigüerol. En efecte, els inevitables clavills d'aquesta construcció totalment popular deixaven sumar una aigua neta i fresca. Si decidíem parar, llavors podíem pujar i beure d'aquell broll refrescant, fresc, inesgotable, i no t'importava baixar mig xopat. Què bona estava l'aigua!

Motor prop del camí de les Jovades

I és que abans l'aigua de rec era un element habitual al terme, Tranquil·lament podies eixir de casa sense la botija perquè, en arribar al tros  segur que no massa lluny trobaries algú regant i podies abastir-te d'aigua per beure mentres fees el teu jornal. Fins i tot, si no trobaves aigua circulant, per una vegada que begueres de qualsevol viver o capella neta no passava res. Els tractaments fitosanitaris i altres porqueries encara no havien arribat a amenaçar la majoria dels tolls i altres remanents d'aigua. Era tan corrent trobar-te amb l'aigua de rec per qualsevol lloc que ningú li donàvem la importància que veritablement té. Els motors de rec han estat el mitjà més estés de regar els tarongers. Tot el terme d'Oliva està puntejat d'aquests enginys. Jo no els conec tots, ni molt menys, però sí que alguns noms se m'han quedat per sentir-los a mon pare i altres llauradors: El motor de Navarro (allí estava Santperet, el sequier), el motor del Catiu, el més cabdalós amb les seues dos valuoses files (i de sequiers el tio Ferrillo i el Serrat), el motor de Bertomeu (allí estava Campana), el motor de Celestino (amb la Cabra), el de Castelló (amb Vicentet de Pallisser), el motor de Sendra, el de la Grauera, el Salt...
Aquestos motors tenen una part que sempre m'ha paregut misteriosa. Estant amb mon pare al motor del Catiu, recorde que la sala on estava la maquinària era un lloc força misteriós on els xiquillos no podíem ni pensar en assomar-nos. Una calavera en la porta de ferro de l'entrada ens ho advertia clarament: "Alto Voltaje". Allí dins l'electricitat es convertia en un rumor atemoridor que feia treballar les bombes i traure l'aigua de les entranyes de la terra. Després, mitjançant una sèrie de tuberies, sifonades i repartidors, l'aigua aconseguia aplegar allà on estava el trenc. Era un trajecte, insondable, màgic: més d'una vegada em quedava mirant una sifonà solitària que duia aigua sense saber d'on venia ni a on anava. 

Motor de Celestino Mas. Davant, un bufador

Em ve a la memòria quan mon pare m'enviava a regar a la Plana per la nit. Jo anava en bicicleta pel camí Collado, passava pel costat del cementeri amb recel (sempre he sigut prou porigós) i arribava, en mig del silenci de les nits d'estiu, a l'hort. Deixava llavors el cabàs i el llagó on no es pogueren banyar, comprovava amb la pileta que els tapons estaven ben encarats i seia al costat de la capella per on arribaria l'aigua. Amb la foscor serena de la nit estrellada, a poc a poc les siluetes dels tarongers mostraven tots els detalls. De ves en quan allà lluny s'escoltava una motet, o el lladruc d'algun gos, o com les granotes dels vivers del veïnat raucaven. Podien passar tranquil·lament hores si el rec anava retrassat. En mig de l'avorriment, ajupia el cap dins la sifonà i cridava cap el forat per on vindria l'aigua: "Eho!" i, si la longitud del tub era considerable i a més a més no hi quedava aigua de recs anteriors, l'eco que et tornava donava un poc de temor, amb aquell so regolfant des d'altres capelles i bufadors.

Repartidor

I, de sobte, uns glops llunyans reverberaven cap on jo estava. Al principi quasi inaudibles, però poc a poc més evidents. Era l'aigua que s'aproximava per iniciar el meu torn de rec. Ahí el cor em bategava amb força: podria eixir algun fardatxo o vés tu a saber quina cosa fugint del cabdal. Amb la pileta aconseguies vore el nivell de l'aigua al fons de la tuberia mentre que les lleis de la física de fluids es concretaven convertint la sifonà en vas comunicant. El líquid rebossa finalment el tabiquet interior i comença a omplir tota la resta de la capelleta.

Capella

Una vegada que l'aigua començava a regar un frau, me n'anava al final per esperar l'aigua. El remor de la fila eixint de la canal donava la música a la clara negror de la nit estiuenca. Fora d'aquest soroll, silenci. Esperar. Al cap d'alguns minuts, les fulles seques començaven a menejar-se. Era l'aigua que estava aproximant-se i em demanava anar a canviar el tapó. Poc després arribava el sequier amb la seva "motogucci", i l'enorme clau anglesa per obrir les vàlvules per preguntar-me si tot anava bé, i se'n tornava a anar si encara quedava molt de tros per regar.
Quan arribava el penúltim frau, el sequier calculava el trenc per arribar a l'hort que tenia el torn a continuació: "Bo, me'n vaig a tallar l'aigua, que ja ho tens bé". Jo tornava a quedar-me a soles, amb la companyia del llagó i del soroll de l'aigua, fins que, poc a poc, el cabdal comença a minvar coincidint amb l'arribada de la llengua d'aigua al final de l'últim frau, la vora. 
Bé. Ja tenim la Plana regà. Nugar el cabàs i el llagó a la bicicleta, i cap a casa a dormir.

Al Carrer Carme

Carrer Verge del Carme (font: Oliva Història fotogràfica)

Jo sóc del carrer Carme. Vaig nàixer allí, dalt d'un dels seus carrerons. Vaig tindre pressa per eixir i ma mare, Teresa de Carreró, i mon pare, Paco la Claus, es van estalviar les 3.500 pessetes que va costar el part del meu germà major a l'hospital.

M'he criat i he jugat en aquest carrer, de la capavallada de Moll fins a l'església. I és d'aquest carrer i dels seus voltants (el meu barri) de qui vull fer sospirar la meua memòria.

Era un carrer que te'l gaudies. Sense quasi trànsit, podies jugar al carrer sense problemes i tenia un grapat de comerços que avui han desaparegut tots.

Tenia dues botigues la de Paco Toneta, de la què parlaré després, i la de la Malonda, especialitzada amb fruita i verdura. Dos forns, el d'Esperança i el de Català; una carnisseria, la de Daniel, amb uns figatells boníssims!!! Si baixaves pel carrer Sant Joan cap al carrer Sant Domingo hi havia un altra botiga, la de Maria l’Arnaua, especialitzada en embotits i pollastres, fins i tot tenia roba a la venda.

A la placeta Sant Domingo hi havia una taverna, Ca Matagats, on podies comprar vi a granel. Ca Paco Toneta, cap amunt al carrer Vicente Albert –tal vegada si us dic carrer la Comare, ho recordeu millor– dalt del qual estava el bar Las Torres i cap a Sant Roc passant per davant de dos forns més –el de Parra i el de Cristina, al carrer Sant Jordi– es trobava l'estanc.

A tots els comerços podies anar-hi sense diners. Hi havia confiança en les persones. Tan sols dies de qui eres fill i et fiaven. Ja passava ma mare més tard i arreglava comptes.

De totes les botigues, la de Paco Toneta era a la que més m'agradava anar. La seua especialitat era… de Tot!!! Però de tot! Podies demanar-li l'avio per una tortà de huit ous, o l'avio per fer sabó, l’avio per fer olives en salmorra, les mides dels pastissos de Nadal, tot tipus de llavors per a sembrar etc. Em conta ma mare que, quan ella era menuda, si de costura li demanaven una llapissera o unes tisores i no tenia diners, sa uela li deia:

–Dis-li a Paco que si desfaig dos quilos de dacsa, t’ho canvia pel llapis.

I Paco, (en aquest cas, sa mare) mai posava cap problema, eren temps de fam i s’intentava ajudar a tot el que es podia. 

Jo he anat moltes vegades al forn d'Esperança i he comprat una viena i després he anat a ca Paco i me l'omplia de tonyinyeta, li ficava un tros de paper per a què no em tacara d'oli i… a jugar.

Era època de fer mandaos, però no tan sols als nostres pares, a qualsevol persona major li tenies un respecte:

–Xicon, puja a l'estanc i compra'm un paquet d'Ideales.

–No puc que n’estic jugant.

–Tu ets el fill de Teresa, no?

–Què m'ha dit? Celtas o Ideales? Ara mateixa vaig!!

Finalment, vos contaré una anècdota.

Recorde que una dona del carrer em demanà un mandao. Jo em vaig fer el despistat i ella em diu:

–Bo, si no vols anar no et donaré raca.

Jo, goloset… –Què em donarà?–, vaig ràpid a fer-li’l.

Ella, quan torne, em dóna un caramel, i jo li proteste:

-Jo no vull un caramel, jo vull que em done la RACA.

Rascar, tonyar

Rascar (amb el llagó) i sobre tot tonyar (amb l'aixà) eren de les feines més pesades que jo he fet, i això sense estar lligat a la terra com mon pare i la immensa majoria de la seua generació. He sabut el que és treballar la terra, però afortunadament ja no he sigut esclau d'ella.

Quan ja entrava la primavera, i així fins passar setembre, una de les obligacions més inexorables dels que teniem algo de terra era "anar a rascar", una feina que necessitava del llagó. Rascar consisteix en tallar les herbes fent no massa "guaret", és a dir, clavant el llagó a terra amb dos o tres ditets de profunditat, i arrastrant-lo de forma que les arrels de la brossa, sobre tot l' "eixideta", quedaren ben talladetes. No hi havia que clavar massa la ferramenta perquè es tractava de no fer malbé les arrels superficials dels tarongers.

Tonyar, en canvi, era més pesat. L'aixà és més pesada, i la seua inèrcia permetia introduir-se més endins i aconseguir alçar i girar la gleva. Aquesta feina es fea per oxigenar les arrels dels arbres, o si havies escampat alguna camionà de fem, tapar-lo abans que el sol el ressecara i perguera les seues propietats nutritives. 

Al rascar, o tonyar, havies de fer-ho per "ordes". Una orda era el corredor que deixaves quan des d'un extrem del frau anaves treballant i avançant cap l'altre extrem. Habitualment en tres o quatre ordes aconseguies cobrir tot un frau. L'ample de l'orda no superava massa el metro. Amb sis o set llagonaes avançaves un nou pas, i torna a fer-ne sis o set més, i altra vegada. Et posaves amb els peus ben falcats, i amb moviments acompassats, rítmics, rotunds, anaves deixant caure la ferramenta seguint "el tall", intentant deixar la terra plana, igualadeta, corregint desnivells... La llagonà que donaves anava tapant l'anterior, i una al costadet de l'altra; poc a poc la vista comprovava com l'aspecte descuidat de la terra amb brossa (verdolagues, serreig, junça, correjola, llixons...) es convertia en una agradable catifa de terra desfeteta i fresca. Ademés, aprofitaves per anivellar bonys, refaldar cavallons, corregir desnivells... la prova de que la feina es quedava ben feta era quan, uns dies més tard al regar, l'aigua anava mansa i uniforme per tot el frau. 

Cada cinc minuts alçaves el llom per "trencar l'alé". Sense donar-te compte quasi, arribaves al cap i podies aleshores parar una estoneta i pegar un trago d'aigua o, si ja estaves més d'una hora pegant-li, "fer-te un cigarret". A la Marjal, a Burguera, els Gorgs... tonyar o rascar era més agraït: allí la sorra del terreny dóna una textura més tova a la terra, i la ferramenta penetra més decidida sense forçar massa els colps. Però ai, amigo! Si tenies el tall a l'Elca, el Pujalet, al secà... això era un altre cantar. Si no feies la feina amb el terreny humit, què mal t'ho passaves. Destarrossar la terra seca com un os, amb pedres la majoria de vegades, es convertia en un calvari. Aleshores, no era extrany que es deixaren "llobaes". Una llobà és una porció superficial de terreny on realment no s'ha tonyat o rascat correctament, però que amb una miqueta de picardia l'aspecte visual era com si que sí que ho estaguera. Més d'un calbot m'he emportat quan mon pare descubria que jo me n'havia passat de listo. Però quan els lloms fan un mal tan insufrible, te la júes. 

Quan a l'acabar el jornal la tasca que t'havies proposat quedava cumplida, et posaves de plantó cara al xicotet tros de jardí que havies convertit amb les teues mans, i inconscientment t'entrava una agradable sensació de satisfacció. Anaves al viver a llavar-te la suor, et canviaves la roba sequiera, nugaves la barxa a la moto, i cap a casa. 

Demà més.