 |
| Carrer Verge del Carme (font: Oliva Història fotogràfica) |
Jo sóc del carrer Carme. Vaig nàixer allí, dalt d'un dels seus carrerons. Vaig tindre pressa per eixir i ma mare, Teresa de Carreró, i mon pare, Paco la Claus, es van estalviar les 3.500 pessetes que va costar el part del meu germà major a l'hospital.
M'he criat i he jugat en aquest carrer, de la capavallada de Moll fins a l'església. I és d'aquest carrer i dels seus voltants (el meu barri) de qui vull fer sospirar la meua memòria.
Era un carrer que te'l gaudies. Sense quasi trànsit, podies jugar al carrer sense problemes i tenia un grapat de comerços que avui han desaparegut tots.
Tenia dues botigues la de Paco Toneta, de la què parlaré després, i la de la Malonda, especialitzada amb fruita i verdura. Dos forns, el d'Esperança i el de Català; una carnisseria, la de Daniel, amb uns figatells boníssims!!!
Si baixaves pel carrer Sant Joan cap al carrer Sant Domingo hi havia un altra botiga, la de Maria l’Arnaua, especialitzada en embotits i pollastres, fins i tot tenia roba a la venda.
A la placeta Sant Domingo hi havia una taverna, Ca Matagats, on podies comprar vi a granel. Ca Paco Toneta, cap amunt al carrer Vicente Albert –tal vegada si us dic carrer la Comare, ho recordeu millor– dalt del qual estava el bar Las Torres i cap a Sant Roc passant per davant de dos forns més –el de Parra i el de Cristina, al carrer Sant Jordi– es trobava l'estanc.
A tots els comerços podies anar-hi sense diners. Hi havia confiança en les persones. Tan sols dies de qui eres fill i et fiaven. Ja passava ma mare més tard i arreglava comptes.
De totes les botigues, la de Paco Toneta era a la que més m'agradava anar. La seua especialitat era… de Tot!!! Però de tot! Podies demanar-li l'avio per una tortà de huit ous, o l'avio per fer sabó, l’avio per fer olives en salmorra, les mides dels pastissos de Nadal, tot tipus de llavors per a sembrar etc. Em conta ma mare que, quan ella era menuda, si de costura li demanaven una llapissera o unes tisores i no tenia diners, sa uela li deia:
–Dis-li a Paco que si desfaig dos quilos de dacsa, t’ho canvia pel llapis.
I Paco, (en aquest cas, sa mare) mai posava cap problema, eren temps de fam i s’intentava ajudar a tot el que es podia.
Jo he anat moltes vegades al forn d'Esperança i he comprat una viena i després he anat a ca Paco i me l'omplia de tonyinyeta, li ficava un tros de paper per a què no em tacara d'oli i… a jugar.
Era època de fer mandaos, però no tan sols als nostres pares, a qualsevol persona major li tenies un respecte:
–Xicon, puja a l'estanc i compra'm un paquet d'Ideales.
–No puc que n’estic jugant.
–Tu ets el fill de Teresa, no?
–Què m'ha dit? Celtas o Ideales? Ara mateixa vaig!!
Finalment, vos contaré una anècdota.
Recorde que una dona del carrer em demanà un mandao. Jo em vaig fer el despistat i ella em diu:
–Bo, si no vols anar no et donaré raca.
Jo, goloset… –Què em donarà?–, vaig ràpid a fer-li’l.
Ella, quan torne, em dóna un caramel, i jo li proteste:
-Jo no vull un caramel, jo vull que em done la RACA.
