Si són d'Oliva, sí

Ara que parleu de la guerra, jo tenia un tio, el tio Vicent de Gostí (casat amb una germana de ma uela Rosa), que em contava que durant la guerra s'havia escapat del front. Resulta que a la trinxera de Terol, per la nit, d'un bàndol i d'un altre es parlaven. Ell ja estava neguitós perquè la majoria de persones que hi havia per allí (ambdós bàndols) eren valencians. I una nit algú de la seua trinxera va dir a la trinxera contrària "Voleu alguna taronja?" i de la trinxera contrària va escoltar "Si són de la senda del bancal d'Oliva, sí". Això sembla que el va deixar tocat, i va pensar, "Ací estem disparant-nos i som del mateix poble. No sé qui ha contestat, però és del meu poble." Als pocs dies va fugir del front i va arribar a casa, al carrer del Rector, i es va amagar darrere la llenya, a la pallissa, on va passar uns quants mesos, fins que tot va acabar.

El carrer l'Ajuntament

Les professions dels anys 50 al carrer Constitució: un adroguer amb administració de loteries, una societat? de quatre barbers a la mateixa barberia, una paqueteria (Paqueteria Novedades), un sastre (mon uelo), altra barberia –amb dos barbers–, un casino (El Musical), dues tendes de roba (El Regio -pare de Joan Andreu- i Tejidos Pons), una farmàcia (la de D. Gregorio que algunes persones anomenaven D. Gargorio.), un ordinari (eren dos socis, primer estaven baix de casa D. Emilio, era la casa del més major i quan aquest va faltar –els dos es deien Antonio Parra i trobe que no eren família– passaren al carrer Plebà), una pastisseria molt refinada, un dentista, un pis amb consulta de metges (un analista, un otorrino i un practicant), altres dues consultes de metges (la de D. Emilio i la de D. Alfredo), un advocat, el Monte de Piedad i el Banc de Biscaia (al cantó).