 |
| vesprades grises |
Ara que comencen els dies de pluja i humitat, recorde les vesprades dels hiverns en què havíem d'estar els xiquets en casa, sense poder eixir a jugar al carrer. Algunes d’eixes vesprades jo estava a casa ma uela, una casa d’aquelles de tres navades, pati i corral.
En la segon navà es trobava l’estança que hui diríem el comedor: comforme entres a la dreta la ximenera encesa, dos armaris obrats a la paret i, enfront. l’escala que portava al primer pis, on es trobaven les habitacions dels fills, i l’accés a la cambra, tan baixeta que per assomar-te pels finestrons del carrer tenies que agatxar-te per no topolar amb les meulaes. En la tercera navà estava la cuina i un vàter, que era com diem al quarto de bany quan encara no teníem la tina. Jo encara he conegut mon pare llavar-se amb una gaveta i una pastilla de sabó sentat en una cadira enmig del pati. Al fondo de la casa el corral, a vegades amb portella al carrer de darrere.
Vesprades grises, “a poqueta nit”, amb els carrers banyats i buits, impossible jugar amb els altres xiquets, que també s’havien quedat a sa casa. Després de berenar (pa i llonganissa, què bona!) em passava llargues estones assoles. I, clar, m’avorria. Sobre tot a casa ma uela.
Recorde dos coses que posaven especialment nerviosa a ma uela, també als altres majors. No suportaven vore girar una cadira sobre una pata. Ni tampoc fer girar un paràuies obert sobre la seua punta. “No fages això, que pot caure casa”, m’advertien seriosament. No era un marmoló normal: t'ho dien tot convençuts. Quan amb una mà posaves una cadira (aquelles cadires de bova, baixetes) tombà cap arrere sobre una sola pata, fins trobar un equilibri peculiar, i la fees girar com un trompo, o obries un paraigües i el posaves de punta en terra i el fees girar com uns cavallets de fira, immediatament una veu severa et manava que deixares de fer-ho. “Per què?”, preguntava jo, i la contestació era qualsevol cosa menys racional: “No em faces parlar i creu!”. I ahí s’acabava tot. No li pegaves moltes voltes al tema. T’ho manaven hi ho fees, i au.
I mentres, al carrer, la nit ja havia caigut sobre les cases, i arribava l’hora de pensar en què fem per a sopar.
El nostre poeta nacional és i serà únic com poeta, no cal discutir-ho. No hi ha qui gose fer-ho. Però també va ser un senyor feudal com tants d'altres, en equilibri inestable entre la brutalitat i la justícia. Com ho és la seua poesia, en equilibri entre l'Edat Mitjana i el Renaixement.
