Set boques i una amb dents…

Una endivinalla que m'ha explicat mon pare:

7 boques i una amb dents, tu m'entens?
7 panxes i una amb melic, saps lo que et dic?
7 culs i un amb "rabo", endevina-me-la "salao".

Un burro amb sis cànters.

El pou d'Alzina

Quan no hi havia aigua a les cases la gent anava a poar als pous que hi havien repartits per tot lo poble. El pou d'Alzina era un d´ells. Tots els anys els homes del carrer mamprenien la feina de netejar el pou. Per fer açò s'havien de lligar en una corda al cos, mentre els altres homes anaven rodant-se per sostindre el pes del que baixava. Mon uelo baixava prou vegades. Primer de tot, feien anar cap avall una bugia (ciri) encesa per saber si l'aire estava bo; després anaven ells amb cabassos o recipients on poder arreplegar tot el que havia arrossegat l'aigua (brutícia vegetal en general, però sobretot per a llevar terra, arena, gravetes...). Açò era una festa per al carrer, sobretot per als xiquets. Per a les dones devia ser un patiment (pense jo). Ma mare m'ho conta com el record d'una cosa especial que passava de tant en tant en la seua infància.

Pouet d'Alzina

Un "xiste vintage"

Hi havia un xic d'Oliva que festejava amb una galipaua (de Forna). No cal dir que en aquella època, per anar a festejar a Forna havies d'anar per sendes un parell d'hores. Festejava a la xica a casa dels pares (i davant d'ells) i després tornava a Oliva. Un dia a l'hora de tornar plovia de mala manera i el sogre es va vore obligat a convidar-lo a sopar i a dormir a la pallissa (la filla a l'altra punta de casa i amb les germanes, no cal dir-ho). Al sandemà la tormenta va empitjorar i el xic anava menjant amb molta fam, ja que era jove i fort,  d'una "saca" de farina amb la que la futura sogra feia coques a la calfó per a tota la famíia. Bé la situació s'allarga i la saca va buidant-se. En un moment d'intimitat, el sogre li pregunta al xic si ja pensa anar-se'n, encara que segueix plovent (igual va ser l'any que van passejar a la maredadéu del Rebollet). El xic respon senyalant l'altre costat de la cambra: "Hasta" que no li veja el cul no me'n vaig!!!!. EL futur sogre tot nerviós li diu a la filla: "Xicona, ensenya-li el cul que este mos deixa sense menjar". La xica s'aprepara a fer l'"estriptis" però el xic d'Oliva diu: "No!! Dic el cul de la saca."

L'acudit no és molt bo però m'imagine que contextualitzat a l'època de postguerra era fantàstic; parlava de farina, de culs i de xicones!!!!

La primera acta del nou ajuntament franquista

Acabada la guerra, amb l’ocupació de les últimes zones de resistència, entre elles la regió valenciana, per l’exèrcit franquista (“Cuerpo de Ejército de Galicia”, comandat pel General Aranda), ací teniu la primera acta del nou ajuntament franquista, en realitat una comissió gestora fins el "nomenament" oficial de la primera corporació, presidida per Justo Martí Gilabert, i sent secretari Salvador Soler Soler (el conegut poeta). Transcric el que posa per si no es veu bé en la imatge:

“Diligencia: Se extiende para cerrar el libro de las actas que preceden. A continuación, y en tanto se consiga otro libro, de cuyo material se carece, se extenderán las actas de las sesiones que celebre la Comisión Gestora Municipal, las que se trasladarán posteriormente al libro que se adquiera, separando así la actuación oprobiosa del antiguo Ayuntamiento marxista, de la digna que ha de desarrollar la expresada Comisión Gestora, siguiendo las magníficas normas señaladas por nuestro Glorioso caudillo para la Nueva España Nacional Sindicalista (Signat: D. Parra).

Provincia de Valencia.- Municipio de Oliva.- Auditoria de guerra del Ejército de Ocupación.- Acta de Constitución de la Comisión Gestora de Oliva.

En Oliva, partido judicial de Gandia, provincia de Valencia, a diez y seis de Abril de mil novencientos treinta y nueve. Año de la Victoria.

D. José Boir Daroqui, Teniente del Cuerpo Jurídico Militar, en nombre del Excmo. Sr. General Jefe del Cuerpo de Ejercito de Galicia nombro la Comision Gestora Provisional de esta localidad, formándola los siguientes señores:

Alcalde Presidente: Don Justo Martí Gilabert, primero teniente Pedro Colechá Navarro, Segdº Domingo Barreres Gregori.

Concejales: Blas Mestre Torres; José Llorca Navarro; Vicente Fuster Navarro; Fernando Ferrando Llorca; Evaristo Miñana Sendra; Salvador Parra Girau; Enrique Ferrando Miralles; Benardino Torres Fuster; Juan Garcia Garcia y Francisco Gilabert Mestre.

Secretario: Salvador Soler Soler.

Estos nombramientos tienen carácter provisional y solo subsistirán hasta que por las Autoridades que designe el Ministerio del Interior, se proceda a la constitución definitiva de dichas corporaciones.

Si se produjera alguna vacante, se pondrá inmediatamente en conocimiento de la Auditoria de Guerra del Ejército de Ocupación, radicante en Zaragoza, Fuen Clara 2.

Presentes los mencionados señores

JURAN por su honor desempeñar fielmente sus respectivas funciones con celo, austeridad y energía, inspirándose en las normas de la España Nacional y del Generalísimo Franco, nuestro glorioso Caudillo, ralizando su cometido con la máxima rapidez que la acertada resolución de cada caso exija, en unión de las demás personas a quienes esta Autoridad militar designará, si lo estima conveniente, para ocupar otros puestos que faciliten el más próximo restablecimiento de la vida civil de este Municipio. En su virtud, quedan en posesión de sus cargos, siendo las doce horas y treinta minutos del dia de hoy.

Y para que así conste, firman conmino la presente, después de quedar enterados de su contenido, aceptando y agradeciendo su nombramiento que les permite cooperar con el mayor entusiasmo al resurgir de España.

La tia Perevissa

    Allà pels els anys 50, quan encara es feia escola al carrer l´aula , el tio de la porra anava a traure els xiquets de l´escola l´últim dia de classe. Els xiquets baixaven pel carrer fins on està ara la casa Alonso cantant una cançoneta que seguia a la del tio de la porra:

El tio de la porra

que menja pa en salmorra.

Ous ací, ous allà,

bastonaes al plebà.

Ous al ponedor,

bastonaes al senyor retor.

Ous a la pallissa,

BASTONAES A LA TIA PEREVISSA…

    Aleshores arribaven on vivia la tia Perevissa, que era a la placeta esmentada, i la bona dona (fadrina ella, tot lo món sap qui era) els tenia preparat als xiquets de l´aula un triador ple de coses bones, d´eixes que no hi havia en les cases mai, per ser l´època que era, i berenaven com mai en tot el any.

    Ma mare diu que la tia Perevissa era una dona no molt donada a desbalafiar; malgrat això tots els anys els convidava a final de curs.

    Sabia tocar el piano molt bé i sempre portava el llacet al cap i els calcetins curtets (per que era fadrina...).

    Jo la recorde passejar amb el monyo ben llepat i tota ancolonià.

Míau…! Míau…!

Era temps de guerra, temps de tristor i misèria. Oliva estava sota l'amenaça de les bombes. La fàbrica d'armes al passeig n'era l'objectiu però tots en patien. Un corrent de por recorria totes les pells quan se sentia l'avís: La Pava, la Pava! I tots a córrer, a córrer! Al refugi o on pogueren. Deien que a banda de les bombes havien metrallat uns xiquets que jugaven al carrer!

Per tal de defendre el poble i la fàbrica varen instal·lar un niu de metralladores antiaèries al castell de Santa Anna. Un destacament de soldats el servien alhora que vigilaven l'horitzó amb la mirada fixa en direcció de Mallorca.

Els destacats pujaven al post de combat i baixaven al poble per les eres, per davant de les quatre casetes que s'hi plantaven inermes i pobrissones. En una d'elles vivia la meua àvia amb les filles. I amb un company molt comú en aquell temps. Un gat.

Un gatot preciós, grandot, bon caçador i alhora afectuós i sociable. Ni rates, ni ratolins, ni segrentanes ni pardalets. No se li escapava res. S'ho menjava tot; fins i tot panderoles i escarbats. I, satisfet, s'allargassava al banc de casa com marcant-ne la propietat. Com si volguera dir a tots els que passaven: Mireu-me. Jo no passe fam. Estic llustrós perquè sóc més hàbil i més apanyat que vosaltres. I allí s'estava ell i li feia companya a l'àvia que, aleshores era una dona viuda encara jove, cosia asseguda en una cadireta a la llum del dia.

I un dia el felí va desaparéixer. Com tots els matins havia eixit a caçar… i no n'havia tornat. I els dies van anar passant. I també passaven els soldats amunt i avall i miraven de reüll l'àvia amb un somriure trist i alhora divertit. I feien a veu baixeta Míau…! Míau…! 

Les coses més insòlites

Quan jo era menuda es venien i es compraven les coses més insòlites.

Venien persones forasteres a ma casa (el meu uelo era sastre) i l'un comprava retalls de llana; un altre, els de cotó; a les perruqueries i barberies del carrer venien a comprar els cabells que havien tallat a la clientela. Deien que era per fer el monyo a les nines..

Al carrer Monges Clarisses hi havia una casa, la del drapaire, on podies vendre diaris vells i tota mena de papers, draps, ferro. Ho compraven al pes. Un veritable reciclatge. Nosaltres anàvem a vendre'n i els diners eren per a les missions.

Pels carrers venien "terreta" (per netejar els coberts –que eren d'alpaca– i escurar); la duia un home en un carro i amb tota la veu es feia oir. Venien "arrop i talladetes", llet recent munyida mentre les cabres tornaven de pasturar, peix –que duien les pescateres en un carretó–, gelats –els xènvits, la "líquida", l'aigua–llimó–...

De com va arribar la Mare de Déu a Oliva

El dia de Sant Esteve de 1598 un gran terratrèmol destruïa definitivament el castell del Rebollet. La duquessa consort de Gandia va manar que tot l'aixovar de culte i totes les imatges de l'església del castell foren portades a la Font fins que tornara el duc Carles de Borja-Centelles, que estava a Sicília, per tal que decidira. A la gent d'Oliva, això la va fer  rebel·lar. Oliva era el cap del comtat al qual també pertanyia la Font. A més el capellà del castell era un vicari de la parròquia de l'Assumpció (Santa Maria) a la qual estava adscrita.  I sobretot perquè a Oliva hi havia una confraria des de temps immemorial dedicada a la devoció de l'advocació de Nostra Senyora del Rebollet. Els plets es varen fer més i més persistents. Quan el duc va tornar d'Itàlia prengué partit a favor d'Oliva i va manar que l'imatge hi fóra duta. 

El veïnatge de la Font s'hi va negar, com era d'esperar.  La devoció de la Verge s'estenia a tot el comtat. N'era la protectora i cada poble la hi  la portava en processó segons les desgràcies i les necessitats que en tenia. Els veïns de la Font la consideraven tant d'ells com dels veïns del cap del comtat. 

El 29 juny de 1601 es va formar una comitiva, amb els jurats, el clero i els frares franciscans del poble, acompanyada de gent armada de mosquets i d'arcabussos. El seguici es va aturar a la fita dels dos termes. Només varen avançar dos frares i la gent d'armes. Segons sembla la gent de la Font s'ho esperava i hi va haver un intercanvi de tirs. No hi hagué ferits, només un sobresalt quan una bala travessà el barret blanc d'un dels armats. Els de la Font es varen refugiar a les cases. 

Amb el pas franc els atacants varen estellar la porta del temple a colps de destral. Els religiosos hi entraren i varen baixar la imatge. Tot formant rogle amb les armes per repel·lir qualsevol atac possible, l'escamot va tornar on els estaven esperant.

Immediatament s'organitzà la processó. Així van entrar al poble al so de les campanes, entre els càntics dels capellans i amb salves d'arcabús dels olivans entusiasmats. 

El duc va referendar amb un document la situació. La imatge es quedaria a Oliva, atesa per la confraria. Va disposar que no es quedara a cap de les dos parròquies. Es veneraria al convent dels frares franciscans. I a més caldria alçar acta notarial cada volta que s'haguera de traure i quan s'haguera de tornar a la capella del convent en temps de desgràcia i a les solemnitats.

La Font no ho va oblidar mai. Malgrat que l'arquebisbe Joan de Ribera els regalara una imatge del Crist, que és fins ara el patró de la localitat. A més feien córrer faules de com retenien la Verge amb cadenes per a què no tornara al seu poble. Al segle XVIII ho varen fer pagar amb un plet de repartiment d'aigua on ho varen traure a relluir.

Altres temps, altres costums.

Interpretació lliure de l'article publicat per J. Vives Ciscar a El Archivo (1886), una revista dirigida pel canonge Roc Chabàs, fill de Dénia.

La llegenda del Camí de les Bruixes o l´envejós d´Oliva

Això diuen que era un geperut d´Oliva que venia pel Camí de les Bruixes i va sentir unes veus. S´acosta i es veu a les bruixes que cantaven sense parar «Lunes y martes y miércoles tres. Lunes y martes y miércoles tres» i ell les va seguir la tonada dient «jueves y viernes y sábado seis». Elles es van quedar sorpreses i en mostra d´agraïment per continuar-los la cançó li van dir: Et llevarem la gepa!

Tot content l´home se'n va tornar cap a Oliva. Un amic seu, geperut també, li va preguntar: Això com és que ja no tens gepa? 

I li va contar la història de les bruixes; que li havien eixit cantant «lunes y martes y miércoles tres» i ell els va dir « jueves y viernes y sábado seis» i que en mostra d´agraiment li havien llevat la gepa.

Ell va dir: Aniré a vore si a mi també me la lleven com a tu.

Es va acostar al Camí de les Bruixes i se les veu cantant «Lunes y martes y miércoles tres, jueves y viernes y sábado seis» i aquest segon geperut va dir «y el domingo siete».

Les bruixes al uníson li contestaren «la gepa d´aquell li la posem a este».

I se´n va tornar cap Oliva amb dos gepes; la seua i la de l´altre.