Als anys 60, en plena dictadura franquista, a les barraques de fusta de la platja d'Oliva s'elegia, democràticament, un alcalde per l'estiu. Es feia campanya electoral i tot. Ara, això si, només votaven els homes.
diumenge, 22 de maig del 2011
La torre del castell
El nostre castell sempre m'ha fascinat. No he arribat a acceptar mai que una massa tan compacta no tinguera espais interiors. La imaginació infantil sempre ha volat a la busca d'eixes sales misterioses a les quals ningú no té accés ara. I en particular m'ha fascinat la torre nord, la torre alta amb les finestretes estretes, respiradors o eixides de canó.
Als dotze anys, amb encara la inconsciència de la infància i dos amics més entusiastes que jo, dels quals no us diré els noms, tot va passar en una vesprada. Anem a la torre! Hi buscarem esquelets de rates penades i si podem arribar-hi, entrarem a la sala condemnada!
Eren les sis de la vesprada en plena primavera, a ple sol. I torre amunt! Pel mur exterior fins a les boques negres que ens cridaven més i més. Com segretanes, pedra per pedra, bloc per bloc. Vaig arribar el primer. A dins. Primer objectiu aconseguit! Ossets de rat penat sobre la pols de l'ampit. Què fas? No entres més? Més a dins encara. Quina estretor. I s'estretia més encara. I foscor al davant. Fins que els muscles van fer contacte. Ja no puc més! Massa estret!
I una veu des de fora: Xe, xiquillos! voleu matar-vos en un bac! Baixeu d'ahí ara mateix! Ara aniré a buscar els vostres pares!
Aventura estroncada? Hauria arribat més a dins? Vàrem baixar de la fortificació com un coet. L'home no ho va dir mai als pares. I nosaltres, la cua entre cames ens vàrem quedar sense veure aquell lloc meravellós i ple de tresors de la imaginació.
Si els meus fills ho feren com jo ho vaig fer… els mate!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)