Hui la punxem amb un palet i li fiquem una bandereta; als anys 50, existia la professió de merder, el qual anava amb el cabàs i la granera recollint les merdes dels gossos que hi havia pel carrer, perquè la merda dels animals més grans eren una “delicatessen” difícil de trobar.
Quantes vegades m'ha contat mon pare que en tornar de treballar si l'haca buidava l'intestí, ell es llançava ràpid a recollir els cagallons; fins i tot quan tornava pegant un mosset, no se li escapava cap bonyiga, i no li feia cap fàstic la situació.
En arribar a casa es posava la merda al corral baix dels animals, per a què amb les pixarrades i el temps anara tot descomponent-se. Quan ja n'hi havia prou, amb els ganxos, la treien i la portaven al tros, per a fer-ne un bon muntó i després escampar-la amb el cabàs.
Com no vull donar agonia, vaig a contar-vos l'anècdota en qüestió: tenia Montilla la barberia al carrer Retor i treballava el seu fill d'aprenent de l'ofici. Quan va passar un carro i l'animal en va fer un bon pilot al mig del carrer. Després d'uns moments i en vista que l'amo de l'animal no se'n va adonar, Montilla fill es va deixar el client amb la barba plena de sabó i va eixir com un coet amb la granera i el cartonet per recollir-la.
L'altre dia venia mon pare de “tallar-se el monyo” i li deia Montilleta: Recordes Paco? “No se m'escapava cap”. I ell el felicitava: “És de veres; sempre has estat molt espavilat”.
M'imagine l'escena amb música d'Ennio Morricone; tots en la barberia, com en qualsevol pel·lícula de l'oest, a veure qui era el més ràpid.
Jo l'he escrita però l'anècdota és de Paco la Claus, fill de Maria la Claus.
