Rascar (amb el llagó) i sobre tot tonyar (amb l'aixà) eren de les feines més pesades que jo he fet, i això sense estar lligat a la terra com mon pare i la immensa majoria de la seua generació. He sabut el que és treballar la terra, però afortunadament ja no he sigut esclau d'ella.
Quan ja entrava la primavera, i així fins passar setembre, una de les obligacions més inexorables dels que teniem algo de terra era "anar a rascar", una feina que necessitava del llagó. Rascar consisteix en tallar les herbes fent no massa "guaret", és a dir, clavant el llagó a terra amb dos o tres ditets de profunditat, i arrastrant-lo de forma que les arrels de la brossa, sobre tot l' "eixideta", quedaren ben talladetes. No hi havia que clavar massa la ferramenta perquè es tractava de no fer malbé les arrels superficials dels tarongers.
Tonyar, en canvi, era més pesat. L'aixà és més pesada, i la seua inèrcia permetia introduir-se més endins i aconseguir alçar i girar la gleva. Aquesta feina es fea per oxigenar les arrels dels arbres, o si havies escampat alguna camionà de fem, tapar-lo abans que el sol el ressecara i perguera les seues propietats nutritives.
Al rascar, o tonyar, havies de fer-ho per "ordes". Una orda era el corredor que deixaves quan des d'un extrem del frau anaves treballant i avançant cap l'altre extrem. Habitualment en tres o quatre ordes aconseguies cobrir tot un frau. L'ample de l'orda no superava massa el metro. Amb sis o set llagonaes avançaves un nou pas, i torna a fer-ne sis o set més, i altra vegada. Et posaves amb els peus ben falcats, i amb moviments acompassats, rítmics, rotunds, anaves deixant caure la ferramenta seguint "el tall", intentant deixar la terra plana, igualadeta, corregint desnivells... La llagonà que donaves anava tapant l'anterior, i una al costadet de l'altra; poc a poc la vista comprovava com l'aspecte descuidat de la terra amb brossa (verdolagues, serreig, junça, correjola, llixons...) es convertia en una agradable catifa de terra desfeteta i fresca. Ademés, aprofitaves per anivellar bonys, refaldar cavallons, corregir desnivells... la prova de que la feina es quedava ben feta era quan, uns dies més tard al regar, l'aigua anava mansa i uniforme per tot el frau.
Cada cinc minuts alçaves el llom per "trencar l'alé". Sense donar-te compte quasi, arribaves al cap i podies aleshores parar una estoneta i pegar un trago d'aigua o, si ja estaves més d'una hora pegant-li, "fer-te un cigarret". A la Marjal, a Burguera, els Gorgs... tonyar o rascar era més agraït: allí la sorra del terreny dóna una textura més tova a la terra, i la ferramenta penetra més decidida sense forçar massa els colps. Però ai, amigo! Si tenies el tall a l'Elca, el Pujalet, al secà... això era un altre cantar. Si no feies la feina amb el terreny humit, què mal t'ho passaves. Destarrossar la terra seca com un os, amb pedres la majoria de vegades, es convertia en un calvari. Aleshores, no era extrany que es deixaren "llobaes". Una llobà és una porció superficial de terreny on realment no s'ha tonyat o rascat correctament, però que amb una miqueta de picardia l'aspecte visual era com si que sí que ho estaguera. Més d'un calbot m'he emportat quan mon pare descubria que jo me n'havia passat de listo. Però quan els lloms fan un mal tan insufrible, te la júes.
Quan a l'acabar el jornal la tasca que t'havies proposat quedava cumplida, et posaves de plantó cara al xicotet tros de jardí que havies convertit amb les teues mans, i inconscientment t'entrava una agradable sensació de satisfacció. Anaves al viver a llavar-te la suor, et canviaves la roba sequiera, nugaves la barxa a la moto, i cap a casa.
Demà més.
