Pebreres farcides: la Recepta

Ingredients:

una cabeça d'alls

pebreres -20 (*)- (3 kg)

tomaques -3 kg-

fesols de careta -3/4 kg-

jolivert

recorte (tonyina) -3/4 kg-

arròs i oli

Les pebreres es tallen la vespra -s'han de fer un poc músties-,primer es netegen amb aigua i sal, es talla la part de dalt i es buiden; es posen cul per avall i s'esguiten amb sal per dins i per fora.

La tonyina es posa en remulla (unes 2 hores) mentre trossegem els ingredients, i li canviem l'aigua 3 vegades, es llava i es trosseja amb bona cosa d'aigua.

La tomaca es pela i es talla a trossets sense llevar les vinces (6 o 7 tomaques). Deixem 6 o 7 tomaques per posar-les baix i damunt.

Els fesols es trenquen i es llaven.

Els alls, a trossets.

Un grapat gran d'arròs per cada pebrera i n'afegim 2 grapats més. Mesurem l'arròs en un got; per cada got d'arròs, 2 dits d'oli.

Posem l'oli al foc, els alls, la tonyina ben escorreguda i la fem ben fregida, els trossets de pebrera (unes quantes voltetes), aboquem la tomaca, la deixem bollir, afegim els fesols. Ho deixem a foc mínim al voltant de 1/2 h. Quan encara queda un poquet de "caldo" s'aboca l'arròs i es meneja. S'ha de quedar un poc de "caldo"; si la tomaca no té prou suc, li afegim un poquet d'aigua mentre està coent-se.

Part de les tomaques que hem apartat les tallem (mig dit de grossària), i les posem al cul de la cassola. Col.loquem damunt les pebreres i posem la mescla a cullerades (abans d'omplir-les tastem la mescla per si no té prou sal) Amb la resta de les tomaques (un dit de grossària) les tapem.

Tapem la cassola amb paper d'estrassa (banyat pels 2 costats) i al forn (a 180º, unes dues hores com a mínim.

Espere que ixquen bones. Bon profit !!

(*) 20 pebreres mitjanceres.. segons com siguen de menjadores.. A ma casa en mengem 8 persones i amb un poquet de sort en poden sobrar 2.

La merda ja no és el que era

Hui la punxem amb un palet i li fiquem una bandereta; als anys 50, existia la professió de merder, el qual anava amb el cabàs i la granera recollint les merdes dels gossos que hi havia pel carrer, perquè la merda dels animals més grans eren una “delicatessen” difícil de trobar.

Quantes vegades m'ha contat mon pare que en tornar de treballar si l'haca buidava l'intestí, ell es llançava ràpid a recollir els cagallons; fins i tot quan tornava pegant un mosset, no se li escapava cap bonyiga, i no li feia cap fàstic la situació.

En arribar a casa es posava la merda al corral baix dels animals, per a què amb les pixarrades i el temps anara tot descomponent-se. Quan ja n'hi havia prou, amb els ganxos, la treien i la portaven al tros, per a fer-ne un bon muntó i després escampar-la amb el cabàs.

Com no vull donar agonia, vaig a contar-vos l'anècdota en qüestió: tenia Montilla la barberia al carrer Retor i treballava el seu fill d'aprenent de l'ofici. Quan va passar un carro i l'animal en va fer un bon pilot al mig del carrer. Després d'uns moments i en vista que l'amo de l'animal no se'n va adonar, Montilla fill es va deixar el client amb la barba plena de sabó i va eixir com un coet amb la granera i el cartonet per recollir-la.

L'altre dia venia mon pare de “tallar-se el monyo” i li deia Montilleta: Recordes Paco? “No se m'escapava cap”. I ell el felicitava: “És de veres; sempre has estat molt espavilat”.

M'imagine l'escena amb música d'Ennio Morricone; tots en la barberia, com en qualsevol pel·lícula de l'oest, a veure qui era el més ràpid.

Jo l'he escrita però l'anècdota és de Paco la Claus, fill de Maria la Claus.

La Font Salada

De vegades no som a temps per a parlar amb els teus, perquè som menuts o simplement perquè pensem que sempre van a estar ahí. Jo no puc contar-vos la història relacionada amb [les persones d']aquesta foto (ja ens falten físicament alguns d'ells), però si que us puc dir que el bar era el Bar Merendero la Isleta en la Font Salà (casa que encara existeix, disfrutem d'ella i del seu meravellós entorn) i us podria contar moltes historietes relacionades amb els meus cosins que hem viscut allí, però això és ja una altra història.

Aquest bar era dels meus avis Domingo i Isabel, de ben segur que molts de vosaltres heu estat allí menjant-vos una paelleta.

Aquesta foto és de 1970, jo no estava ni en el pensament, però és bonic vore els inicis de les històries encara que siga en fotografia.

Si teniu alguna història o algun record relacionat amb aquest entorn, seria bonic conéixer-lo.

Gràcies.

Bar Merendero la Isleta

Sabatina (2)

Ampliant a allò que diu Carme Girau envers la "sabatina" (vegeu Sabatina (1)) us contaré que els xics que erem dels moviments juniors i juvenils tambè anavem a la sabatina els dissabtes a boqueta nit. Imagine que les monges farien la sabatina més prompte,no fóra cas que al final es fera una sabatina mixta. Després de la sabatina anavem a jugar als futbolins, a veure el televisor en blanc i negre, que tenia electrodomèstics Salabert, que era el primer televisor públic a Oliva i sobretot anàvem al mercat on hi havia un home que venia ous. Quan alguna dona anava a comprar-ne ens posavem a cridar: Eixos ous estan pollats, eixos ous estan pollats... fins que el venedor arrencava a córrer darrere de nosaltres per tal de donar-nos alguna bescollada o galtada. Però nosaltres corriem més i no ens alcançava.

Sabatina (1)

La "sabatina" era un conjunt d'oracions, càntics i pregàries que es resaven els dissabtes per la vesprada (trobe que ací només al Rebollet) en honor a la Verge.

…a les nostres noses...

A primeries de la democràcia, quan la nostra llengua começava a estar ben considerada em va arribar una invitació d'un casament. La tarja d'invitació deia: Sabeu que ens casem? Us invitem a les nostres noses... Com que noses no és el mateix que noces, els amics els van respondre: No fa falta que ens inviteu a les vostres noses. Les noses se les passeu a soles, que ja sou prou fadrinets.

Els Porrats d'Oliva

Oliva celebra dos Porrats tradicionals, el de Sant Antoni, al voltant del 17 de gener i el de Sant Blai, el dia 3 de febrer. El de Sant Antoni obri des de la seua fundació la Ruta dels Porrats de la Mancomunitat de Municipis de la Safor. Porrat etimològicament ve del terme "torrat", un dels productes que s'hi venia. El "torrat de cigrons" és junt amb altres fruits secs com les faves, ametlles, cacaues o avellanes, un dels productes a la venda, junt a torrons, dàtils, panses i altres productes típics.

El Porrat de Sant Antoni Abat té lloc al llarg de tota la jornada del dia 17 de gener, que és la festivitat del sant, seguint la tradició mantinguda a Oliva de manera interrompuda durant segles. De les antigues "Eres de Santa Anna", al costat de l'actual C.P. Santa Anna, el Porrat es traslladà a la Plaça de Sant Roc, el seu actual emplaçament. Durant tot el dia hi ha venda de productes tradicionals tals com a fruita secs, dolços, dàtils i productes gastronòmics per a tots els interessats. Des de fa més de 10 anys al seu voltant l´Ajuntament monta un Mercat Medieval amb animació paral·lela i s´han recuperat tradicions com les Calderes de Sant Antoni, que antigament servien per donar de menjar als pobres i hui en dia s´ha convertit en una festa gastronòmica que està organitzada per la Comissió de Festers de Sant Vicent i que consisteix en fer vora 20 calderes amb "arròs caldós amb fesols i naps", repartint racions per a unes 3.500 persones.

La nostra ciutat celebra el 3 de febrer el seu tradicional «Porrat de Sant Blai» una celebració que no té la transcendència del Porrat de Sant Antoni de gener, però que seguint la tradició se celebra almenys des de principis el passat segle XX en el cor del barri del Raval.

Segons resa la tradició l'origen del Porrat de Sant Blai d'Oliva podria tenir relació amb el porrat de Sant Blai de Potries, que se celebra durant segles. Els olivans que sortien cap a la veïna localitat de Potries el dia de Sant Blai, solien muntar una sèrie de llocs de venda de productes tradicionals valencians a la sortida de la població, concretament en el carrer la Font d´en Carròs, a les antigues Eres de Blasco.

En algunes dècades era costum adquirir en els llocs de venda d'aquests mercadets tradicionals valencians la «Mocadorà», un mocador amb dolços de massapà que se solia regalar a la núvia o a l'esposa. També productes agrícoles de l'època actual o fruita seca, artesania, etc. Alguns anys també es desenvolupaven les tradicionals «Corregudes de joies» amb premis als millors que corrien «a pèl» sobre els animals.

Amb el pas dels anys el Porrat es va traslladar des de l'extraradi al cor del Raval, la Plaça de Ganguis, on se celebra en l'actualitat. Des de primeres hores del matí fins a ben entrada la nit centenars de persones, sobretot escolars amb els seus familiars o mestres, acudeixen als llocs de venda en els quals es poden trobar fruita seca i productes tradicionals de l'hivern com el dàtil, la canyamel la regalèssia a més de dolços com els martells de caramel ,"puros de brea" o pomes dolces, entre altres productes.

Oliva és ja el meu poble d’adopció

Oliva és ja el meu poble d’adopció, el meu “poble polític”, com la família de Rosa és la meua família política. Mai no havia xafat Oliva abans de conèixer Rosa, així que no tinc una història personal amb eixe poble que puga separar de la meua dona. Que damunt és olivana fins la medul·la, com la seua família.

És un gran lloc, un gran lloc profundament valencià, molt més que la mateixa València. Gairebé trenta mil persones vivint molt majoritàriament en un valencià molt ben parlat: el lloc on anar a ensenyar-te la llengua, com aquell que va a Londres per tal d’ensenyar-se anglés.

Podeu veure el casc antic d’Oliva des del castell de Santa Anna, que el domina. A la dreta teniu l’església de Santa Maria i la part més “noble” del poble, la Vila. Seguint cap a l’esquerra al centre de la imatge l’església de Sant Roc, antiga mesquita, i al seu voltant el Raval, l’antic barri morisc. I més a l’esquerra El Pinet, el barri per dir-ho ràpid i senzill dels gitanos (i dels anglesos, des de fa uns anys), sense església que el definisca. Al fons, entre camps de monocultiu tarongeril, els pobles de la rodalia: Piles al centre, L’Alqueria de la Comtessa a la dreta, més difícil de veure. I al fons, a la dreta, la platja d’Oliva. Per ahí distingiríeu la ratlla blava de la mar si el dia haguera estat un poc més clar.

No vos recomanaré que aneu a Oliva. No vull que vingueu mai. Vull que feu com els madrilenys, que agafen el tren directe fins la platja de Gandia i d’allí no passen. Oliva, amb els seus carrers moros i els quilòmetres de platja verge i el muntanyar i la casa de Maians i les coques a la calfó i els figatells i el valencià preciós... les borles, la fred, emponnar-se, els xics alforgassats, els pubs enforfoguits... a gusades que m’agrada Oliva només per a mi!

Trobat a Internet (07/01/07)