Oliva és ja el meu poble d’adopció, el meu “poble polític”, com la família de Rosa és la meua família política. Mai no havia xafat Oliva abans de conèixer Rosa, així que no tinc una història personal amb eixe poble que puga separar de la meua dona. Que damunt és olivana fins la medul·la, com la seua família.
És un gran lloc, un gran lloc profundament valencià, molt més que la mateixa València. Gairebé trenta mil persones vivint molt majoritàriament en un valencià molt ben parlat: el lloc on anar a ensenyar-te la llengua, com aquell que va a Londres per tal d’ensenyar-se anglés.
Podeu veure el casc antic d’Oliva des del castell de Santa Anna, que el domina. A la dreta teniu l’església de Santa Maria i la part més “noble” del poble, la Vila. Seguint cap a l’esquerra al centre de la imatge l’església de Sant Roc, antiga mesquita, i al seu voltant el Raval, l’antic barri morisc. I més a l’esquerra El Pinet, el barri per dir-ho ràpid i senzill dels gitanos (i dels anglesos, des de fa uns anys), sense església que el definisca. Al fons, entre camps de monocultiu tarongeril, els pobles de la rodalia: Piles al centre, L’Alqueria de la Comtessa a la dreta, més difícil de veure. I al fons, a la dreta, la platja d’Oliva. Per ahí distingiríeu la ratlla blava de la mar si el dia haguera estat un poc més clar.
No vos recomanaré que aneu a Oliva. No vull que vingueu mai. Vull que feu com els madrilenys, que agafen el tren directe fins la platja de Gandia i d’allí no passen. Oliva, amb els seus carrers moros i els quilòmetres de platja verge i el muntanyar i la casa de Maians i les coques a la calfó i els figatells i el valencià preciós... les borles, la fred, emponnar-se, els xics alforgassats, els pubs enforfoguits... a gusades que m’agrada Oliva només per a mi!
Trobat a Internet (07/01/07)
