Set boques i una amb dents…

Una endivinalla que m'ha explicat mon pare:

7 boques i una amb dents, tu m'entens?
7 panxes i una amb melic, saps lo que et dic?
7 culs i un amb "rabo", endevina-me-la "salao".

Un burro amb sis cànters.

El pou d'Alzina

Quan no hi havia aigua a les cases la gent anava a poar als pous que hi havien repartits per tot lo poble. El pou d'Alzina era un d´ells. Tots els anys els homes del carrer mamprenien la feina de netejar el pou. Per fer açò s'havien de lligar en una corda al cos, mentre els altres homes anaven rodant-se per sostindre el pes del que baixava. Mon uelo baixava prou vegades. Primer de tot, feien anar cap avall una bugia (ciri) encesa per saber si l'aire estava bo; després anaven ells amb cabassos o recipients on poder arreplegar tot el que havia arrossegat l'aigua (brutícia vegetal en general, però sobretot per a llevar terra, arena, gravetes...). Açò era una festa per al carrer, sobretot per als xiquets. Per a les dones devia ser un patiment (pense jo). Ma mare m'ho conta com el record d'una cosa especial que passava de tant en tant en la seua infància.

Pouet d'Alzina

Un "xiste vintage"

Hi havia un xic d'Oliva que festejava amb una galipaua (de Forna). No cal dir que en aquella època, per anar a festejar a Forna havies d'anar per sendes un parell d'hores. Festejava a la xica a casa dels pares (i davant d'ells) i després tornava a Oliva. Un dia a l'hora de tornar plovia de mala manera i el sogre es va vore obligat a convidar-lo a sopar i a dormir a la pallissa (la filla a l'altra punta de casa i amb les germanes, no cal dir-ho). Al sandemà la tormenta va empitjorar i el xic anava menjant amb molta fam, ja que era jove i fort,  d'una "saca" de farina amb la que la futura sogra feia coques a la calfó per a tota la famíia. Bé la situació s'allarga i la saca va buidant-se. En un moment d'intimitat, el sogre li pregunta al xic si ja pensa anar-se'n, encara que segueix plovent (igual va ser l'any que van passejar a la maredadéu del Rebollet). El xic respon senyalant l'altre costat de la cambra: "Hasta" que no li veja el cul no me'n vaig!!!!. EL futur sogre tot nerviós li diu a la filla: "Xicona, ensenya-li el cul que este mos deixa sense menjar". La xica s'aprepara a fer l'"estriptis" però el xic d'Oliva diu: "No!! Dic el cul de la saca."

L'acudit no és molt bo però m'imagine que contextualitzat a l'època de postguerra era fantàstic; parlava de farina, de culs i de xicones!!!!

La primera acta del nou ajuntament franquista

Acabada la guerra, amb l’ocupació de les últimes zones de resistència, entre elles la regió valenciana, per l’exèrcit franquista (“Cuerpo de Ejército de Galicia”, comandat pel General Aranda), ací teniu la primera acta del nou ajuntament franquista, en realitat una comissió gestora fins el "nomenament" oficial de la primera corporació, presidida per Justo Martí Gilabert, i sent secretari Salvador Soler Soler (el conegut poeta). Transcric el que posa per si no es veu bé en la imatge:

“Diligencia: Se extiende para cerrar el libro de las actas que preceden. A continuación, y en tanto se consiga otro libro, de cuyo material se carece, se extenderán las actas de las sesiones que celebre la Comisión Gestora Municipal, las que se trasladarán posteriormente al libro que se adquiera, separando así la actuación oprobiosa del antiguo Ayuntamiento marxista, de la digna que ha de desarrollar la expresada Comisión Gestora, siguiendo las magníficas normas señaladas por nuestro Glorioso caudillo para la Nueva España Nacional Sindicalista (Signat: D. Parra).

Provincia de Valencia.- Municipio de Oliva.- Auditoria de guerra del Ejército de Ocupación.- Acta de Constitución de la Comisión Gestora de Oliva.

En Oliva, partido judicial de Gandia, provincia de Valencia, a diez y seis de Abril de mil novencientos treinta y nueve. Año de la Victoria.

D. José Boir Daroqui, Teniente del Cuerpo Jurídico Militar, en nombre del Excmo. Sr. General Jefe del Cuerpo de Ejercito de Galicia nombro la Comision Gestora Provisional de esta localidad, formándola los siguientes señores:

Alcalde Presidente: Don Justo Martí Gilabert, primero teniente Pedro Colechá Navarro, Segdº Domingo Barreres Gregori.

Concejales: Blas Mestre Torres; José Llorca Navarro; Vicente Fuster Navarro; Fernando Ferrando Llorca; Evaristo Miñana Sendra; Salvador Parra Girau; Enrique Ferrando Miralles; Benardino Torres Fuster; Juan Garcia Garcia y Francisco Gilabert Mestre.

Secretario: Salvador Soler Soler.

Estos nombramientos tienen carácter provisional y solo subsistirán hasta que por las Autoridades que designe el Ministerio del Interior, se proceda a la constitución definitiva de dichas corporaciones.

Si se produjera alguna vacante, se pondrá inmediatamente en conocimiento de la Auditoria de Guerra del Ejército de Ocupación, radicante en Zaragoza, Fuen Clara 2.

Presentes los mencionados señores

JURAN por su honor desempeñar fielmente sus respectivas funciones con celo, austeridad y energía, inspirándose en las normas de la España Nacional y del Generalísimo Franco, nuestro glorioso Caudillo, ralizando su cometido con la máxima rapidez que la acertada resolución de cada caso exija, en unión de las demás personas a quienes esta Autoridad militar designará, si lo estima conveniente, para ocupar otros puestos que faciliten el más próximo restablecimiento de la vida civil de este Municipio. En su virtud, quedan en posesión de sus cargos, siendo las doce horas y treinta minutos del dia de hoy.

Y para que así conste, firman conmino la presente, después de quedar enterados de su contenido, aceptando y agradeciendo su nombramiento que les permite cooperar con el mayor entusiasmo al resurgir de España.

La tia Perevissa

    Allà pels els anys 50, quan encara es feia escola al carrer l´aula , el tio de la porra anava a traure els xiquets de l´escola l´últim dia de classe. Els xiquets baixaven pel carrer fins on està ara la casa Alonso cantant una cançoneta que seguia a la del tio de la porra:

El tio de la porra

que menja pa en salmorra.

Ous ací, ous allà,

bastonaes al plebà.

Ous al ponedor,

bastonaes al senyor retor.

Ous a la pallissa,

BASTONAES A LA TIA PEREVISSA…

    Aleshores arribaven on vivia la tia Perevissa, que era a la placeta esmentada, i la bona dona (fadrina ella, tot lo món sap qui era) els tenia preparat als xiquets de l´aula un triador ple de coses bones, d´eixes que no hi havia en les cases mai, per ser l´època que era, i berenaven com mai en tot el any.

    Ma mare diu que la tia Perevissa era una dona no molt donada a desbalafiar; malgrat això tots els anys els convidava a final de curs.

    Sabia tocar el piano molt bé i sempre portava el llacet al cap i els calcetins curtets (per que era fadrina...).

    Jo la recorde passejar amb el monyo ben llepat i tota ancolonià.