Era temps de guerra, temps de tristor i misèria. Oliva estava sota l'amenaça de les bombes. La fàbrica d'armes al passeig n'era l'objectiu però tots en patien. Un corrent de por recorria totes les pells quan se sentia l'avís: La Pava, la Pava! I tots a córrer, a córrer! Al refugi o on pogueren. Deien que a banda de les bombes havien metrallat uns xiquets que jugaven al carrer!
Per tal de defendre el poble i la fàbrica varen instal·lar un niu de metralladores antiaèries al castell de Santa Anna. Un destacament de soldats el servien alhora que vigilaven l'horitzó amb la mirada fixa en direcció de Mallorca.
Els destacats pujaven al post de combat i baixaven al poble per les eres, per davant de les quatre casetes que s'hi plantaven inermes i pobrissones. En una d'elles vivia la meua àvia amb les filles. I amb un company molt comú en aquell temps. Un gat.
Un gatot preciós, grandot, bon caçador i alhora afectuós i sociable. Ni rates, ni ratolins, ni segrentanes ni pardalets. No se li escapava res. S'ho menjava tot; fins i tot panderoles i escarbats. I, satisfet, s'allargassava al banc de casa com marcant-ne la propietat. Com si volguera dir a tots els que passaven: Mireu-me. Jo no passe fam. Estic llustrós perquè sóc més hàbil i més apanyat que vosaltres. I allí s'estava ell i li feia companya a l'àvia que, aleshores era una dona viuda encara jove, cosia asseguda en una cadireta a la llum del dia.
I un dia el felí va desaparéixer. Com tots els matins havia eixit a caçar… i no n'havia tornat. I els dies van anar passant. I també passaven els soldats amunt i avall i miraven de reüll l'àvia amb un somriure trist i alhora divertit. I feien a veu baixeta Míau…! Míau…!
