Un període màgic

Quan arribava la segona quinzena de juny, la gent començavem a baixar a la mar: "Anàvem a estiuar". Quasi tots els dies llavors, veies algun motocarro o carro amb l'haca, on la família carregava taules, cadires, "matalafs", plats, gots, foguer.... Carregat fins el caramull; darrere, al remolque anaven la dona i els xiquets acomodats assegurant tots els bultos, mentre que el marit seia davant, al costat de l'amo del carromoto.

Llavors mentre baixaven pel carrer l'Aurora o similars, ma mare i altres dones eixien al carrer i s'alegraven de vore que alguns ja mo n'anaven a la mar: "Lolitaaaa! Ja vo n'aneuuuu?" "Xicaaa, mira, ja anem pacallà. I vosatros?" "Només passe Sant Joan el meu home diu que ja mo'n podem anaaar!" "Hala pueeeés".

I llavors per als xiquets començava un periode màgic: l'estiu.

Joan Malonda

Si Déu vol… i la vaca!

Mon pare em contava de menut la història d'un home d'Oliva del qual no recorde el nom. Un dia se'n va anar a València a peu, com ho feia molta gent abans. A l'eixida del poble la gent li deia: A València, tio Vicent (posem per cas)? I ell responia: Sí, si Déu vol!

A l'altura de la marjal de Xeraco, entre l'estany i la carretera, pastaven unes vaques. El tio Vicent es va fer el dissimulat per tal de no molestar-les: eren vaquetes braves. Però una d'elles el va enfilar i no li va agradar segurament alguna cosa d'ell. La qüestió és que li va anar de cara, i ell, cama!

No hi ha massa arbres per eixos llocs, però ell en va trobar un i, amunt!

Hi va passar tota la nit, pobre!

A l'endemà, quan es va despertar, la vaca se n'havia anat. Però ell ja no tenia res a fer a València. Era massa tard i havia perdut el negoci. Se'n va tornar al poble.

Al cap d'uns mesos li va tornar a eixir un negoci i se'n va tornar a anar.

La gent, a l'eixida del poble, li preguntava: Què, tio Vicent, a València? i Ell va respondre: Sí, si Déu vol… i la vaca!

Mon pare l'emprava molt. Si Déu vol… i la vaca!

El dol

M'impressionava molt la figura de les dones de dol. Negre, negre i negre. Sense concessions. Ni un toc de color. Xica, 'te s'ha' mort algú? I tot havia acabat. Mitja vida llançada a perdre pel que fa a la moda, a lluir, a eixir a passejar. Quina vergonya! Com si no el volguera! I això només per un toquet de color a la roba d'anar per casa. Si no era gris com a màxim, ja estaven judicant.

Foto de Oliva Història fotogràfica

La baraneta

La baraneta del mur entre el Corralet i el carrer Natzareno era tota una llotja per on desfilava la vida i la mort. Els carros, el cabrer del carrer sant Joaquim amb les cabres, els burrets amb les sàries, els motocarros, les dones que anaven i tornaven de la plaça, les "visicletes" (que també portaven sàries)… I els enterros amb la creu al davant el taüt, els capellans i els "acoliquets" i la gent de negre… I en una sola direcció, carrer avall, a l'Almuixic; eixe ja no tornarà a pujar el carrer. Xiquets no vos assomeu a la barana, que podem tindre una desgràcia!

Gràcies, Josep

Si em permeteu, vull fer un homenatge a Josep Malonda, el mestre. Quan a ningú no li interessava aprendre a llegir i escriure en valencià (llevat del cas d'alguns estudiants universitaris nostres a València), ell va aconseguir del director de l'institut (Rubio), durant el curs 1972-1973, fer cursets de valencià com activitat extraescolar els dissabtes pel matí. D'un total de més de cinc-cents estudiants només vàrem respondre a la convocatòria una quinzena. L'entusiasme que posava ens arribava al cor. Va ser la primera persona de qui no sentia que la nostra llengua era lletja, que estava moribunda, que no servia per a res… Ben al contrari. Tots hi anàvem a les seues classes amb gana. Més que a les d'entre setmana. Josep, gràcies.

Durant aquell curs (72-73), Josep ens va dirigir en una obreta que tot i ser per a xiquets només va convocar adults: El gat amb botes. La v'arem fer als locals de sant Francesc. Va ser tot un festival. Abanda del Gat amb botes, hi varen actuar el grup 70, Salvador Sebastià va recitar un poema escrit (una espècie d'elegia a Oliva), també hi vàrem interpretar una opereta amb paròdia de cançons dels nostres pares (En el lejano oeste) i Vicent Bertomeu Mestre va interpretar el sermó de les cadiretes. Què precari era tot i no obstant això, quin entusiasme!

Les mosques i el flit

Recorde l'estiu com el temps de les mosques. Eren una presència constant. Molt més que no ara. Els flitadors de manxar eren per a mi un instrument fascinant. I l'olor del flit dins de la casa en penombra em semblava que tenia alguna cosa d'exòtic. És una sensació que no he tornat a sentir.

Els professors de l'institut

Qui recorda els professors de l’institut? Don Joaquín Prieto i don Carlos Lozano (de llengua espanyola), don José Juan (de matemàtiques), don Paulino (de treballs manuals), Vicent Vengut (de Política), donya Mari Carmen (d’anglés), donya Paquita i donya Emiliana (d’història), donya Milagros i don Alejandro (de ciències), don Miguel Ángel (de grec), don Miguel Montserrat (de gimnàstica), don Fernando i don Bernardo (de religió)… És una llàstima que no me’n recorde de tots.

Els carrers de nit

Sempre he trobat a faltar les visites de nit a les meues ties que vivien al Collado. Jo vivia al Corralet. I era passar pels carrers sant Rafel i sant Miquel… i era tot, "bona nit, bona nit, bona nit…". Com una lletania de "rosari cívic". Tots a la porta de casa, sopant, xarrant o simplement estant. Són sensacions de solidaritat pacífica que m'han marcat molt.

De cine

Tots els pobles tenien cines. Però em sembla que el nostre poble se n'enduia la palma. Els vells i a més el Gran Via i el Savoy. I tots eren un bon negoci fins l'arribada de la tele. La cultura cinematogràfica "popular" era impressionant. Semblava que tots ho havien vist tot. Jonvaine, Cargable, Ritaivort, Carigrant, Camestiuart, Sofialoren, el panxut i el ploró… i més i més i la gent discutia sobre qui era el millor, la més guapa, el més intel·ligent, com si foren familiars o veïns. Quines coses.

Prefaci

Benvolgudes i benvolguts:

M'heu fet pensar i sentir moltes coses i moltes sensacions, molts records, al tall de la lectura de les vostres publicacions. No hem recordat només les paraules que li donen cohesió a la nostra forma de concebre la realitat. Hem recordat els costums, les anècdotes, les facècies de quan érem menuts.

Tinc material que no sé on posar-lo i que no vull deixar perdre.

He obert un bloc on penjar-lo i on seguir penjant-lo amb el vostre permís. A més em sembla interessant que continuem recordant: els beneïts del poble, el treball al camp, els jocs al carrer, les nostres batalletes personals, els nostres acudits, casa Xorro, Tere, la Castanyera, el cabo Panera, ca la Ceba, cal Sabater, el preu de les llepolies, els dos quinzets, el cine de Leonardo,el cine Savoy, el ball a la Gran Via, el tren, el cotxe de Cuot, l'harca al castell, les isetes, els costums familiars, el carro del fem, els motocarros, les festes, les dones passejant l'arròs al forn, els carros, les cabres pel carrer, els sopars a la porta de casa, les dones cosint a la porta de casa mentre sentien la novel:la, els majors i els seus records, les "puntilletes" damunt de l tele, els capellans en sotana, les monjes del col·legi, el dejuni abans de la Comunió, la doctrina, els municipals de gris, la OJE, el Junior, els maguetos, el Tio Vivo, el TBO, Hazañas Bélicas, Lily, Les barberies, les pallisses, les cambres, els corrals, les carneres, els botijons, els picamans, els brasers, les bicicletes…

Te'n recordes? M'en recorde…

Com que ja només queda un degoteig lent de paraules per aportar ací us convide també al grup nou de feisbuc "Sospirs de la memòria" que obric ara mateix.