dilluns, 26 de desembre del 2011

Els sanadors

Abans els xiquets jugàvem molt al carrer, el nostre medi natural. No hi havia pràcticament gens de tràfic, i les mares estaven tranquil·les. Anàvem amb pantalons curts i sempre tornàvem a casa amb els genolls més negres que un perol, i més d’un dia amb algun pelat als colzes o un bony al cap. Aigua i sabó, i mercromina, i tot arreglat. 
Però també hi havien colps més forts que comportaven ferides més serioses. Ahí entraven una vencillada, o una dislocació. Un mala caiguda, un xoc massa violent, i la monyica o el peu perdien la seva mobilitat i començaven a unflar-se amb un dolor espantós. Tornàvem a casa plorant i les mares ens portaven a la cadira preguntant-nos si “era precís jugar aixina”.
Fins fa poques dècades hi havien al poble una sèrie de persones que tenien el do de curar algunes dolències. Jo me’n recorde de Vicentet de Fassarroc, que sabia redreçar torcedures, girades de peu… També mon pare me n’ha anomenat altres: El tio Vicentet de Torres, el tio Enrique l’Espaseta, la tia Salvadoreta del carrer l’Aurora, que curava la ‘sipenla’, el tio Francisco de Sant Peret, el tio Vicent de Sempere, que curava l’aliacrà, la tia Roseta de Pebrera, que trencava l’enfit. La medicina encara romania estranya per a la gent més senzilla, i la gent confiava més amb el saber de aquesta gent: sols si la cosa no tenia remei llavors els metges entraven en escena. 
Una persona de molta anomenà era el tio Joaquín de la Xara. Sembla que durant la guerra civil es va oferir de voluntari (amb una altre d’Extremadura, m’han contat) com a ajudant sanitari de metges que, a través de cadàvers, estudiaven l’anatomia i altres aspectes del cos humà. Això li va donar una valuosa experiència que després li va vindre bé per servir als conveïns primer i després a molta gent de pobles de la contornà. A mí em va atendre una vegada que vaig caure malament quan passavem el dia en la finca de la tia Maria del Rullo en Dénia.
Però el que recorde millor és una altra ocasió, que em va tractar Vicentet de Fassarroc. Jo era dels xiquets que cada dia queia un o dos bacs (manca de vitamines?), i he tingut bones trompades en vàries ocasions. Una volta, amb la monyica totalment unflada i sense poder recolzar-la de cap manera, mon pare em va portar a casa d’aquell home. Ja era major, el recorde alt i flac, i amb la cara seriosa, em va prendre delicadament el braç i, amb els seus dits experts, començà a tocar-me tots els costats de la monyica dolguda. Al mínim gemec meu ell deixava de prémer, i buscava un altre lloc per explorar. Era com si estiguera visualitzant, a través del tacte, la situació del meu esquelet en aquella part ferida del braç. Jo em vaig tranquil·litzar, ho recorde molt bé. 
Però al cap d’una estona es veu que ja tenia molt clar com estava la cosa, i tot seguit note que em pren fermament, amb les dos mans, la monyica dolguda, i comença a estirar-la, girar-la, doblegar-la, sense cap consideració pels meus gemecs de dolor i els meus ulls totalment oberts i plorosos. Va ser menys d’un minut, però jo vaig vore totes les estrelles del cel. Aquell home va fer la seva feina sense titubejar. Mon pare em mirava amb la gravetat que aquell tràngol implicava, comprenent que aquell dolor era el preu inevitable de la meva curació. Als pocs minuts, jo ja més tranquil, vaig notar que la mobilitat tornava a aquella articulació ferida, i la inflamació començava a minvar. El dolor que aquell vell m’havia fet havia fet desaparéixer totalment la terrible luxació que patia i finalment, tot el braç començava repredre la seva habitual elasticitat. De la por més profunda vaig passar a l’agraiment més sincer. 
I al santdemà ja estava jo de nou ‘corrents’ pel carrer Sant Vicent, amb els altres xiquets, però el dolor que restava a l’avantbraç m’advertia que no fera cap volantí perillós, perquè si no ja sabia ‘com em pararia el tratge’.

diumenge, 18 de desembre del 2011

L'olor dels vàters del Savoy

Diumenge de vesprada tocava cine, les mares ens donaven deu duros i nosaltres ens compravem el berenar i les bolletes del cine.
-Què fem? Anem al Savoy a veure una pel·lícula de Bruce Lee, on la pantalla s'omplia de “xinos” donant-se bastó o bé anem a la Gran Via i mirem l'última de Bud Spencer i Terence Hill.
A l'Olímpia ni pensar-ho, sols feien una peli, d'estreno, però una peli, i nosaltres pensàvem passar tota la vesprada.
Quasi sempre decidíem anar a la Gran Via, entre altres coses per fugir de l'olor dels vàters del Savoy; sols recordar les seues portes de fusta, com les portes de l'oest i eixa olor, que marejava, ja em donen arcades.
A més a més a la Gran Via teníem a Tere la Castanyera per comprar-nos un cucurutxo de cacaues i tramussos, amb això i un picolo no ens feia falta res més.
Per fi entravem al cine; no estava molt curiós, que digam, ple de corfes de pipes i amb les butaques de skay prou esgarrades.
Recorde la gent xarrant durant la pel·lícula, senyal que no els importava massa la història, i que l'argument era prou simple; sols és guardava silenci quan rodava un pikolo per baix dels seients. 
Si el pikolo topolava amb els peus de les butaques s'escoltava una remor de desencant, però si el pikolo rodava fins baix la pantalla, travessant totes les files podíem escoltar fins i tot una ovació.
El cine començava a les cinc, a les set la segona i després ens quedavem de vegades a repetir un tros de la primera pel·lícula. En eixir tornàvem a mirar la cartellera on hi havien fotos de la peli i una breu sinopsi, o això deia allí; sinopsis, quina paraula més rara; al cap i a la fi, tan sols era una espècie de resum.
Al final, recordant les botzinaes de Bud i Terence, tornavem a casa.
I conte contat, diumenge passat.
Quants records!

Nota de l'editor: Pikolo o Picolo: marca de beguda refrescant gasosa de color roig transparent. L'autor es referix a les botelles buides o mig buides.

dimecres, 14 de desembre del 2011

L'humil llaurador que va a defora

Hi ha (o hi havia) una estampa molt característica als nostre terme: la del l'humil llaurador que va a defora amb la vicicleta. Al portamantes duia la barxa amb la roba sequiera, la botija i el saquet amb l'àpat que la dona li haurà preparat a primera hora del matí. 
Sobre la barxa s'acomodava un gosset falderet (de pèl curt per evitar les molèsties del serreig o altres herbes espigoses) que, tot obedient, no es movia del lloc. No calia ni nigar-lo. [El meu era Treski, com el de la família Ulises, del TBO...] 
Una vegada al tros, calia posar-se la roba sequiera i entrar a posar-se al tall, el lloc on s'havia quedat la feina del dia anterior: tonyar, rascar, replegar la brosta, etc... El gosset es quedava sol·lícit al costat de la barxa (i de la bicicleta també) a la soca d'un dels tarongers. La veu del seu amo així li ho havia manat, i no el desobeiria pràcticament en cap moment. 
Si s'acostava algú al lloc on estava la barxa, l'animal començava a lladrar per a que el seu amo s'assebentara d'una possible visita. Aleshores aquest deixava el que estava fent i s'assomava a la vora del troç, per veure qui era la causa dels lladrucs. Solia ser un veí, o qualsevol altre conegut.

Al pare no li agrada que…

No sé si és interessant recordar com els nostres pares ens parlaven en tercera persona, sobre tot en situacions severes. 
Per exemple, si algun dia havia fet 'foja': 
–Hui no has anat a escola? No enganyes a la mare!... 
O també 
–Vine, dis-li a la mare què 'el' passa (quina cosa et passa), que 'el' veig mústio...
I amb mon pare, anant a rascar: 
–Al pare no li agrada que et deixes tantes 'llobaes' quan passes el llagó per baix el taronger.

Jo també he pillat el temps en que als pares els parlàvem de vosté. a l'igual que qualsevol altra gent major.