Abans els xiquets jugàvem molt al carrer, el nostre medi natural. No hi havia pràcticament gens de tràfic, i les mares estaven tranquil·les. Anàvem amb pantalons curts i sempre tornàvem a casa amb els genolls més negres que un perol, i més d’un dia amb algun pelat als colzes o un bony al cap. Aigua i sabó, i mercromina, i tot arreglat.
Però també hi havien colps més forts que comportaven ferides més serioses. Ahí entraven una vencillada, o una dislocació. Un mala caiguda, un xoc massa violent, i la monyica o el peu perdien la seva mobilitat i començaven a unflar-se amb un dolor espantós. Tornàvem a casa plorant i les mares ens portaven a la cadira preguntant-nos si “era precís jugar aixina”.
Fins fa poques dècades hi havien al poble una sèrie de persones que tenien el do de curar algunes dolències. Jo me’n recorde de Vicentet de Fassarroc, que sabia redreçar torcedures, girades de peu… També mon pare me n’ha anomenat altres: El tio Vicentet de Torres, el tio Enrique l’Espaseta, la tia Salvadoreta del carrer l’Aurora, que curava la ‘sipenla’, el tio Francisco de Sant Peret, el tio Vicent de Sempere, que curava l’aliacrà, la tia Roseta de Pebrera, que trencava l’enfit. La medicina encara romania estranya per a la gent més senzilla, i la gent confiava més amb el saber de aquesta gent: sols si la cosa no tenia remei llavors els metges entraven en escena.
Una persona de molta anomenà era el tio Joaquín de la Xara. Sembla que durant la guerra civil es va oferir de voluntari (amb una altre d’Extremadura, m’han contat) com a ajudant sanitari de metges que, a través de cadàvers, estudiaven l’anatomia i altres aspectes del cos humà. Això li va donar una valuosa experiència que després li va vindre bé per servir als conveïns primer i després a molta gent de pobles de la contornà. A mí em va atendre una vegada que vaig caure malament quan passavem el dia en la finca de la tia Maria del Rullo en Dénia.
Però el que recorde millor és una altra ocasió, que em va tractar Vicentet de Fassarroc. Jo era dels xiquets que cada dia queia un o dos bacs (manca de vitamines?), i he tingut bones trompades en vàries ocasions. Una volta, amb la monyica totalment unflada i sense poder recolzar-la de cap manera, mon pare em va portar a casa d’aquell home. Ja era major, el recorde alt i flac, i amb la cara seriosa, em va prendre delicadament el braç i, amb els seus dits experts, començà a tocar-me tots els costats de la monyica dolguda. Al mínim gemec meu ell deixava de prémer, i buscava un altre lloc per explorar. Era com si estiguera visualitzant, a través del tacte, la situació del meu esquelet en aquella part ferida del braç. Jo em vaig tranquil·litzar, ho recorde molt bé.
Però al cap d’una estona es veu que ja tenia molt clar com estava la cosa, i tot seguit note que em pren fermament, amb les dos mans, la monyica dolguda, i comença a estirar-la, girar-la, doblegar-la, sense cap consideració pels meus gemecs de dolor i els meus ulls totalment oberts i plorosos. Va ser menys d’un minut, però jo vaig vore totes les estrelles del cel. Aquell home va fer la seva feina sense titubejar. Mon pare em mirava amb la gravetat que aquell tràngol implicava, comprenent que aquell dolor era el preu inevitable de la meva curació. Als pocs minuts, jo ja més tranquil, vaig notar que la mobilitat tornava a aquella articulació ferida, i la inflamació començava a minvar. El dolor que aquell vell m’havia fet havia fet desaparéixer totalment la terrible luxació que patia i finalment, tot el braç començava repredre la seva habitual elasticitat. De la por més profunda vaig passar a l’agraiment més sincer.
I al santdemà ja estava jo de nou ‘corrents’ pel carrer Sant Vicent, amb els altres xiquets, però el dolor que restava a l’avantbraç m’advertia que no fera cap volantí perillós, perquè si no ja sabia ‘com em pararia el tratge’.
