És estiu, i estic al Pujalet. Avui regarem i, mentre el trenc encara està lluny, vaig refaldant els cavallons.
Les branques dels tarongers que pengen fins tocar terra es diuen 'bragues', i has d'agupir-te entre elles per passar dins de l'arbre i continuar refent xércol i cavalló. Algunes rames seques i dures t'assenyalen l'esquena suada i fins i tot et deixen una ratlla roja que romandrà fins més enllà del santdemà. Fan mal, les bandides.
Durant uns moments, aquest dolor m'evoca altres moments en què també acabava amb arraps al dòs, altres suors, altres contorsions, altres bragues...
Treballar la terra, als cinquanta i pico, és com visitar una antiga amant que no t'ha oblidat, que t'enyora i que no es cansarà mai d'esperar-te.
És estiu.
