La por a la política ha sigut una constant a la meua família. No parles de política! Una part de la meua adolescència porta eixe lema marcat al foc. Qualsevol comentari fet a casa sempre portava acompanyat un Baixa la veu! Què t'has pensat? Que vols que et senten? Anys i anys de temor cristal·litzat, arrelat. I tot per la guerra. Una guerra que havíem "perdut". Familiars amb un destí terrible que es deixava sobreentendre i del qual, tanmateix, no es parlava mai. Una postguerra trista, miserable, d'assenyalats amb el dit. Dels que mereixen el que els passa. Encara que jo no sabia què ens feia meréixer què. Un oblit que no era oblit. I el silenci. Els pecats dels pares recauen sobre els fills… i sobre els néts. Però quins pecats? Ja de jove, quan anava molt per l'església, un home molt major, conegut de vista, i amb rostre molt seriós: Sembla mentira que d'una família com eixa hages eixit tu, fill! Sense bon dia ni adéu. I el dolor d'una ferida que no saps com te l'has feta.
