Una infància a l'estranger et dóna perspectives insospitades. No puc negar que va ser dolça, sense problemes. Perquè les criatures no els veuen, els problemes; en fan abstracció i s'hi adapten. Estar fora del poble era una enyorança sorda, sostinguda. Però el problema omnipresent era per què. Ben poca gent no se sent un estranger, amb la mirada posada a casa. Jo, de fet, em sentia a casa allí on fóra.
L'encant se'm va trencar de sobte. Un dia a l'escola. Una escola acceptable i un bon mestre. Però mira com són les coses. Els prejudicis són com gats tancats al caliu de les actituds tolerants. Animalets dolços però que et salten al damunt quan se senten destorbats.
Nou anys plens d'il·lusió; i molt confiats. Un examen. Una pregunta a penes esbossada… Emili, açò està bé? Un moviment de cap perceptible a penes; sí… El cap amunt i avall. I la veu del mestre –un bon home–: Emilio, il n'y a que les borricos espagnols que bougent la tête comme ça.
L'estranger va nàixer. El xiquet no estava al seu lloc. No era d'allí. Era un borrico espagnol.
Des d'allò el meu sospir d'enyor pels estius divertits i lliures es va transformar un un afany de comprendre el lloc d'on venia. De tornar del lloc del meu exili. A la pàtria, a l'única Espagne que coneixia, dominada per un castell modest i plena de gent que em volia i a la que jo volia. No eren ganes de fugir, eren ganes d'estar al meu lloc, de ser-ne un més del meu poble de veritat.
