L'acudit més antic que recorde, contat a la meua família i que sempre ens ha desdibuixat almenys un somriure de complicitat a casa, ha sigut una contalla molt del poble. Anècdota? No ho sé. Però ja sabem que els d'Oliva solem ser molt dotors.
Això diu que, al ple de migdia, al Racó de les ermites, a l'ombra escassa del tendal del bar La Puerta del Sol, hi havia un home assegut a una cadireta de bova, recolzada a la paret. La boina sobre el front i mig endormiscat, sent com se li acosta un cotxe i se li posa al davant sense parar el motor.
Un estranger trau el cap per la finestreta i li pregunta amb un fort accent:
–Alicante?
I ell, tot incorporant-se una miqueta, retirant-se la vora de la boina de sobre les celles i mirant-lo amb un mig-somriure, li respon sense dubtar:
–Està bé. Si vosté em canta… jo li balle!
