Aquell dia ningú esperava la pluja. El dia abans havien previst sol els meteoròlegs però de sobte el cel canvià a color negre. Feia uns mesos que havia començat a treballar a Ràdio Oliva i uns anys abans al diari Levante. Com tots els dies em passava per l'Ajuntament a veure què passava pel poble.
M'havia deixat el cotxe a la Plaça de l'Església, davant de Santa Maria, i vaig baixar pel carrer l'Hospital cap a l'Ajuntament. Començava a caure una forta tromba d'aigua. El que en principi semblava una tempesta normal es va transformar en el dia més greu de la ciutat durant dècades.
A l'entrada del Consistori, a mà esquerra, hi havía un despatx des del qual l'alcalde d´Oliva Pepe Llorens, podia escoltar el que anaven dient els efectius de la policia local per mig dels «walkie talkies». Els nivells d'aigua començaven a preocupar de ben prompte.
Sobre les onze del matí era tallada una vegada més la N-332 al seu pas pel terme d'Oliva pel desbordament del Gallinera i la forta pluja. El trànsit era desviat per l'Autopista AP-7 per la Guàrdia civil. L'alcalde duia la coordinació i es posava cada vegada més nerviós.
També es desbordava minuts després el riu Alfadalí, al seu pas pel barri de Sant Francesc, causant la lògica alarma entre els veïns i sobre tot al C.P. Alfadalí ubicat a les immediacions del llit. Els alumnes foren evacuats a la primera planta del centre escolar ja que els nivells de les aigues en pocs minuts pujaren més d'un metre.
Amb autobús es va evacuar els alumnes dels col·legis Sant Josep de la Muntanya en la carretera d'Oliva al Mar i Verge dels Desemparats ubicat en barracons junt al C.P. Lluís Vives. Després també evacuaven als alumnes del C.P. Alfadalí, després de varis intents frustrats ja que els autobusos no podien passar per determinats llocs i fins les tres de la vesprada no es va fer la evacuació completa.
I la situació al barri de Sant Francesc?. Era de pena. A partir de migdia les fortes plujes transformaren en rius carrers com Niño, Sant Ignasi de Loyola, Comte d'Oliva, etc.
Vaig decidir anar a ma casa perquè es deia que tot el barri tenia més d'un metre d´aigua. En arribar al carrer Niño em vaig trobar un autèntic riu d'aigua que desplaçava cotxes i tot tipus de materials en direcció a la Porta del Sol.
Una dona em va dir que estava boig intentant creuar-lo, però ho vaig aconsseguir encara que la força del corrent quasi se m'emporta. Mullant-me tot fins al cap, vaig travessar el carrer Santa Rosa, el carrer Santa Isabel i el llavors «General Godet» (avui Músic Álvar Marzal) fins aplegar a ma casa, en el número 28 del carrer Sant Ignasi de Loyola.
Com m'esperava, tot era aigua i els meus pares no paraven de traure-la de dintre de casa. Em vaig posar a ajudar-los durant tot el dia fins que vam aconsseguir al dia seguent netejar-ho tot. Però les pèrdues en mobles i ensers per a tots eren molt importants. Hi hagué fang i brutícia durant moltes setmanes després per tot lloc.
Desenes de cotxes, uns trenta, anaren a parar a la zona on hui en dia està el Conservatori Josep Climent, dintre dels horts, arrastrats pel corrent. Afortunadament no hi hagué danys humans, però aquelles inundacions sacsejaren la pell de tots els veïns del Barri de Sant Francesc, que es vegeren afectats per la catàstrofe.
Es va confirmar que Oliva havia batut el rècord mundial d'aigua recollida en 24 hores. Foren 817 mm per metre quadrat. La ciutat estigué incomunicada totalment, la llum tallada i era impossible aplegar a la zona de la platja si no era amb embarcacions a motor. L'Ajuntament va valorar les pèrdues en 6.000 milions de pessetes.
Sant Francesc va tardar molts anys en superar aquella catàstrofe natural. A partir d´aquell día la ciutat va començar a planificar les seues infraestructures hidràuliques per previndre de cara al futur. Hui en dia ja no seria igual. Els treballs de canalitzacions, els rius, els embornals i les séquies han millorat moltíssim el drenatge del nostre terme, encara que hi ha punts en els que cal treballar de cara al futur. I recordar sempre la dita aquella que diu «A la vora del riu no faces niu». Jo no el faré per si de cas.
