Tindria sis anys més o menys, perquè ma uela encara no havia faltat. Eren eixes nits caloroses de juny i ma tia encara no havia baixat a estiuar. Venlavem a la porta de casa, al carrer l´Elca. Les mares ens donaven un entrepà que era el "berenar-sopar" i ens amollaven per que no les molestàrem. Quan començavem a posar-nos pesaets, ma uela ens deia: Busqueu a la tia Camila i que vos conte un conte. Tots en tromba a ca la tia Camila –que no era tia de ningú. Tia Camila, tia Camila! Ix a contar-mos un conte!
La tia Camila sempre es feia esperar. Posava una escusa o un altra per a allargar-ho i tindre'ns torbats. Primer remugava. Després es llevava el davantal. Quina mecedora trauré? Traeu-la vosatros. A vore senteu-vos tots ben arreglets...
Després d´arreglar-nos unes quantes voltes a la vorera (encara no tenia taulells) s'assentava a la mecedora. Rin-ran... rin ran... feia la mecedora, rin-ran...
–Va, tia Camila, comence ja! Rin-ran...
–Espereu que pense un poquet.
Recorde vore de reüll a les mares i ma uela mirant-nos i rient-se. Era tot un ritual. La tia Camila era d'eixes contadores nates que saben fer-se escoltar. Parlava baixet per a que estiguerem atents i ens feia gestos molt exagerats. Allargava un conte mitja nit. I allí estaven tots els xiquets del carrer –tretze o quinze–. Quetets i torbadets. Amb la boca oberta i els ulls com plats.
Celia Morell Navarro
