Mon uelo era un home alt (almenys per a mi) prim i sec de carns i paraules, però a vegades se n'eixia del basquet i feia gràcies i tot. El recorde sempre amb la faixa i la blusa de color beix i la boina sempre al cap. Un dia li vaig preguntar si dormia amb ella posada; es quedà mirant-me i li va eixir un somriure socarró per baix del nas, però no em va dir res. També es treia de la butxaca una bolseta, de les que fan "flip-flap", quan ma uela li manava: Vicent dona'ls un duro als xiquets i que es compren un polo; i ell li feia cas.
Una nit quan estàvem torrant castanyes a l´estufa de llenya, li dic: Iaio te'n pele una i te la menges? I ell em contestà algo que no vaig aconseguir entendre; em vaig acostar a ell oferint-li la castanya i em vaig endur un susto de por. El iaio no tenia dents!! –Iaio, no tens dents! Mon uelo va obrir la boca tot el que podia i jo vaig vore eixes genives com si fos un xiquet de bolquers… Jo no podia obrir més els ulls i alguna mosca em degué entrar en la boca, mon pare i ma mare no podien de riure més… Sí, tenia els seus dies graciosos.
…
M'agradava agarrar-li la mà i pressionar les venes grossíssimes que tenia i vore com tornaven al seu lloc. Per a mí eren unes mans enormes, aspres i dures, però m´agradaven.
 |
| M´agradava agarrar-li la mà… |
Celia Morell Navarro
